Del #novullpagar al ressò global de la Via Catalana passant pels fakes independentistes (2011–2013)

Crisi i desafecció. Són les dues paraules que resumeixen els anys previs al període que comprèn aquest capítol. Veníem d’un tripartit que pràcticament s’acomiadava anant a les urnes i d’una CiU que havia intensificat la seva oposició aixecant el llistó nacional, però amb un full de ruta que passava pel pacte fiscal amb Madrid. El que vindria, en canvi, serien mesos encara més vertiginosos que els del Dragon Khan del tripartit maragallista, passant d’una primera legislatura d’Artur Mas pactant amb el PP d’Alícia Sánchez-Camacho a la ruptura per la pressió popular de l’Onze de Setembre de 2012 i la Via Catalana de 2013. Eleccions anticipades en busca d’una majoria absoluta que s’allunyava, tot i la promesa presidencial d’una consulta com a sortida al bloqueig financer imposat pel govern de Mariano Rajoy, i un nou full de ruta sobiranista —ara de debò – amb una ERC recuperada amb Oriol Junqueras i Marta Rovira al Parlament, on la CUP ha posat cara i veu a un independentisme transgressor, fins aleshores apartat dels focus mediàtics i reservat per als que coneixien els seus representants en el municipalisme. Estem en el període més apassionant de la dècada que pretén aplegar aquest assaig, només superable per la intensitat i la tensió política d’aquest 2014.

Tres llibres damunt de la taula aporten claus en l’eix nacional i en el social. Ciberactivismo (2012), de Mario Tascón i Yolanda Quintana, combinat amb les fotos de RT#15M connectades a la xarxa, coordinades a les places (2011), obra col·lectiva finançada a Verkami per copsar el moviment dels indignats a Catalunya. Milers de ciutadans convertits en ciberactivistes, fent clic des de les barricades digitals, sota l’ètica hacker que aplega multituds connectades. Més que política és una filosofia de vida. La política durant la transició i els primers anys de la democràcia es feia als vespres, quan els militants anaven a la seu del partit o els regidors es podien passar una estona per l’ajuntament. La resta del dia, a treballar. L’espai i el temps s’han fos. Permanentment connectats, i amb una mobilitat convertida en aliada gràcies a la tecnologia, les noves generacions de ciberactivistes són soldats ètics sense límit horari ni frontera física per aplicar el seu particular manual del hacktivista. La feina i l’oci es fusionen, davant de l’ordinador o amb el mòbil a les mans, són ciutadans apoderats les 24 hores del dia, revolucionaris pacífics de la tecnopolítica. S’organitzen, saben obtenir informació, es blinden davant dels perills a l’era de la privacitat amenaçada, i actuen, no paren d’actuar.

L’altre llibre, però no l’únic d’aquest període i assumpte, és, en clau estrictament catalana, el que explica la història de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), El dia que Catalunya va dir prou (2013), de Pere Martí. El moviment que ha marcat veritablement la transició nacional catalana, l’Assemblea que ha tret dos milions de persones al carrer, té el seu embrió en la consulta popular d’Arenys de Munt i es comença a articular a partir d’una llista de correu3 impulsada per Pere Pugès, exregidor socialista de Sant Boi de Llobregat. L’organització discreta s’estava articulant, amb perfils molt diversos del catalanisme i el sobiranisme, de tal manera que mentre els partits mantenien una guerra fraticida en l’eix nacional —CiU amb ERC, Solidaritat amb CiU i ERC; i Reagrupament.cat amb ERC i Solidaritat; i la CUP anava fent el seu camí – hi havia qui teixia complicitats i posava la llavor de certa unitat de cara al futur. La trobada casual de Pugès amb Miquel Strubell a la riera d’Arenys de Munt el dia de la consulta va ser un punt de partida, segons recull Martí. Aquella consulta festiva ja havia tingut més d’un efecte polític. A l’entorn de l’urna del Centre Moral d’Arenys de Munt es van aplegar molts independentistes que veien que alguna cosa s’havia de fer més enllà dels partits dividits, al marge de si el proper president es tornaria a dir Montilla o seria Mas. Una prova més que desmunta l’argument de la caverna que tot plegat ha estat una bogeria presidencial.

La primavera catalana de 2011

Hi poden haver lectors que discrepin del plantejament que el moviment dels indignats del 15-M i l’embrió de l’Assemblea Nacional Catalana són paral·lels i tenen un comú denominador que ha estat una de les claus de l’èxit del discurs independentista dels últims anys: la ruptura amb l’statu quo. Des d’una visió estrictament nacionalista de determinat catalanisme, el moviment del 15-M era un intent espanyolitzador de diluir el discurs nacional, de trencar el guió dels partits hegemònics, que era: Estatut, pacte fiscal i dret a decidir per etapes, i la gestió del tempo des de dalt. Les assemblees d’indignats a la plaça de Catalunya de Barcelona i a les places d’arreu del país van provocar un cert rebuig entre opinadors i dirigents sobiranistes, i els més malpensats fins i tot hi veien la mà del servei d’intel·ligència espanyol (CNI) en un intent d’assimilar el malestar català amb les ocupacions de places arreu de l’Estat.

La imatge de les places de Catalunya de Barcelona i del Sol de Madrid, coincidents en el temps i el modus operandi —organització a la xarxa, ús intensiu de Twitter i streamings casolans les 24 hores del dia a Bambuser i Livestream – , suposava un sacrilegi per al sobiranisme perquè trencava esquemes mentals. Va ser evident que la reivindicació nacional quedava, assemblea rere assemblea, del tot relegada a les places ocupades pels indignats. La seva era una revolta contra l’Estat vigent i contra els que es poguessin crear en el futur. I en la mesura que la bandera de l’Estat propi català era aixecada pels partits polítics instal·lats —CiU i ERC, sobretot – , els indignats encara ho podien interpretar com una trampa més d’una classe política catalana que també mereixia ser desbancada.

Entre els indignats hi havia sensibilitats molt diverses. Segurament hi podia haver votants de Ciutadans, però també n’hi havia de la CUP. La radicalitat democràtica i el discurs contra un sistema en descomposició —capitalisme en hores baixes, crisi econòmica galopant, credibilitat institucional ferida de mort i democràcia encotillada – encaixava perfectament amb l’ideari d’una CUP que en les eleccions de l’any següent acabaria fent el salt al Parlament de Catalunya amb tres diputats. De fet, el seu cap de llista, David Fernàndez, seria desallotjat de la plaça de Catalunya violentament per agents dels Mossos d’Esquadra, en aquella polèmica actuació policial sota la direcció política del conseller d’Interior, Felip Puig, símbol de la mà dura des del poder català i autèntica bèstia negra dels antisistema. El judici per la denúncia que David Fernàndez va presentar contra l’únic agent dels Mossos imputat pel caòtic desallotjament de la plaça de Catalunya es va fer el novembre de 2013, quan el militant de la CUP ja ocupava escó al Parlament del parc de la Ciutadella. Una metàfora del que s’intenta explicar aquí. El salt de la plaça indignada a un Parlament que en l’última legislatura proclama la sobirania i convoca la consulta d’independència, per una banda. L’absolució judicial de l’agent i la impunitat policial, per l’altra.

De la mateixa manera que Ciutadans ha intentat navegar en l’ambigüitat calculada entre espanyolisme i regeneració democràtica, evitant tots els entrebancs amb què s’han anat topant partits com el PSC, per a la CUP la combinació d’exigència nacional —independència dels Països Catalans, però donant suport a la consulta del 9 de novembre de 2014 al Principat – és perfectament compatible amb les seves posicions d’esquerra radical. Aquesta síntesi exemplificada en la CUP és la convergència de dos moviments d’arrel popular que pretenen capgirar l’ordre establert: el dels indignats del maig de 2011 (15-M) i la Conferència Nacional per l’Estat, unes setmanes abans, com a embrió de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que ha marcat l’agenda política del país.

Els fills de càrrecs d’esquerres, nacionalistes i també conservadors que van acampar a la plaça de Catalunya —de famílies polititzades, fins i tot de cases bones – van haver de suportar que els seus pares, alguns d’ells opinadors mediàtics i d’altres polítics en actiu, fessin desqualificacions del 15-M tractant-lo de moviment poc consistent i alimentador del populisme, sense capacitat per vertebrar un discurs i una alternativa política clara. Aquells retrets —en el millor dels casos la condescendència amb l’argument que estava bé que la gent jove s’interessés per la cosa pública i es mobilitzés – no van provocar cap fractura social a les taules familiars. Com tampoc ho acabaria provocant, contra l’opinió del ministre Jorge Fernández Díaz, l’anunci de la consulta sobiranista a les taules nadalenques catalanes l’hivern de 2013. La tolerància i certa maduresa democràtica en el sentit autèntic del terme han sostingut la convivència en taules familiars amb comensals de la CUP, ERC, ICV-EUiA, CiU, PSC, PP o C’s, per citar només els partits amb representació parlamentària.

La primavera catalana de 2011 en sentit ampli recollia la complexitat d’aquestes pulsions. El català emprenyat que va retratar Enric Juliana potser no sortia al carrer, però sí els seus fills mentre ell es reunia en la Conferència Nacional per l’Estat o votava a la consulta per la independència del 10 d’abril d’aquell any, organitzada per la plataforma Barcelona Decideix, que tenia de portaveu l’escriptor Alfred Bosch —amb el temps cap de llista i diputat d’ERC al Congrés4 – i va obtenir 257.645 vots pel ‘Sí’ a la capital. Era la culminació de les onades de consultes no vinculants, l’últim exercici de la gimnàstica sobiranista que havia enarborat l’urna com a bandera.

Google Maps per indicar els col·legis electorals de Barcelona i videocampanya a Vimeo —amb vídeos de Guillem Gandol, Montse Comet, Marc Miras, Lara Petinal i Ignasi Bonet – s’aliaven amb Facebook —7.000 amistats a Barcelona Decideix – i Twitter —prop de 4.000 seguidors a @bcndecideix – en una ofensiva digital low cost que únicament tenia ressò còmplice a la xarxa —també al diari El Punt Avui, entre els pocs mitjans tradicionals – i que topava amb la indiferència dels grans mitjans de comunicació catalans. Unes 200 personalitats de la cultura i la ciència hi havien donat suport en un llistat publicat a la mateixa web de la plataforma, que tenia versió en castellà, anglès i francès.

“Mai, ni en el més remot dels nostres somnis, podíem haver imaginat un resultat així: 257.645 vots aconseguits a Barcelona”, proclamaria emocionat @AlfredBosch, la nit del 10 d’abril de 2011. La plataforma havia mobilitzat un 21,37% de l’electorat barceloní. La consulta sobre la Diagonal5 organitzada per l’Ajuntament —l’anterior referent comparable a la ciutat – va aconseguir una participació del 12,2%. A l’èxit de la capacitat logística —impensable a Barcelona quan els arenyencs havien fet la seva consulta pionera – , se li afegia el valor d’haver convençut algunes personalitats6 perquè votessin, com va ser el cas de l’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, que va participar-hi fugint de les càmeres.

La consulta popular de Barcelona se celebrava poques setmanes abans de l’ocupació de la plaça de Catalunya i de l’èxit de les etiquetes #15M, #democraciarealya i #acampadabcn a Twitter. Per entendre la ciberrevolta dels indignats a les ciutats de l’Estat, hem de recórrer a l’estudi Tecnopolítica: la potencia de las multitudes conectadas. El sistema-red 15-M como nuevo paradigma de la política distribuida, del grup d’activistes i investigadors vinculats a la Universitat Oberta de Catalunya @DatAnalysis15M, coordinats per Javier Toret. El treball, disponible amb llicència copyleft a la seva web, distingeix cinc etapes temporals: la gestació (de l’1 d’abril al 15 de maig de 2011), l’explosió (del 16 de maig al 19 de juny), la latència (del 20 de juny al 16 de setembre), la globalització (de 17 de setembre al 15 d’octubre) i l’evolució (del 16 d’octubre de 2011 al 20 de juny de 2012).

“La tecnopolítica del 15-M s’ha manifestat com una presa de l’espai públic físic, digital i mediàtic capaç d’orientar accions distribuïdes tant a les xarxes com a la ciutat. Les xarxes no han servit únicament per construir o coordinar l’acció col·lectiva sinó també per teixir el sentit de la pròpia acció i crear un impuls transformatiu en diferents grups i sectors socials”, sostenen els autors de l’estudi, que atribueixen la mobilització emocional dels indignats a dues fonts: “El contagi o ressonància que va produir la primavera àrab i la construcció, per part de l’esmentada massa crítica, d’una campanya tecnopolítica viral, inclusiva i apoderadora.”

La lluita per una Internet lliure i neutral, les pràctiques tecnopolítiques i la primavera àrab, amb imatges de les revoltes difoses per la xarxa i emeses pels mitjans, van marcar la gènesi del moviment dels indignats, segons DatAnalysis 15M. El tràfic a Internet va augmentar a l’Estat espanyol un 17% de l’abril al maig de 2011, creixent el nombre d’usuaris de Twitter i l’activitat a Facebook. “El paper rellevant d’Internet també queda de manifest en comprovar que el 94% de les persones que van assistir a la manifestació del 15 de maig tenia perfil en alguna xarxa social. Del total d’entre 6 i 8,5 milions de persones que diuen haver participat en el moviment, un 96% ho va fer a través de Facebook, un 66% també en assemblees i acampades, un 45% a Twitter, i un 34% en assemblees de barri”, s’afirma a l’estudi.

La campanya prèvia #nolesvotes va ser un fil de ciberactivisme entre el 31% dels perfils de Twitter que van piular amb l’etiqueta #spanishrevolution, fet que, segons els investigadors esmentats, “confirma la importància de la massa crítica gestada en les lluites a Internet durant els anys anteriors al 15-M”. Els indignats van incendiar les xarxes amb la prohibició, dictada per la Junta Electoral, de qualsevol mena de manifestació a les places durant la jornada prèvia a les eleccions municipals del 22 de maig, i a Catalunya especialment amb el desallotjament del 27 de maig. El desallotjament de la plaça Tahrir catalana —a Egipte la revolta va començar a final de gener – va generar imatges molt impactants, amb els ciutadans a terra agredits per agents dels Mossos, i va indignar les xarxes socials.

Aquell dia la web d’El Periódico va notar un augment d’audiència del 15% en la seva versió en llengua castellana i del 20% en la catalana. Les dues notícies més llegides van ser ‘La policía carga con porras y balas de goma contra los acampados en plaza de Catalunya’ i també ‘Los Mossos se retiran y los acampados vuelven a la plaza Catalunya’. A la web del diari Ara, l’audiència va incrementar un 70% respecte al mateix dia de la setmana anterior. El 15 de juny de 2011, en el setge dels indignats al Parlament de Catalunya coincidint amb el ple d’aprovació dels primers pressupostos d’Artur Mas, es van repetir els increments de tràfic a les webs dels mitjans. La web d’El Periódico va incrementar les visites un 15% —un 20% en l’edició digital en català – respecte d’un dimecres qualsevol. ‘Algunos manifestantes echan pintura y agreden a diputados y trabajadores del Parlament’ va ser de les notícies més llegides aquell dia a la web, així com aquesta altra: Felip Puig: ‘Soy el único que entendió lo que pasó el 27 de mayo’. El diari Ara va augmentar l’audiència un 40% respecte d’un dimecres normal.

“El 15-M posa fi al relat únic de la crisi del binomi bipartidisme-massmedia i mostra l’emergència d’un nou protagonisme social descentralitzat, transversal i autònom, més enllà de les categories establertes d’esquerra i dreta. Això apunta a un canvi de paradigma, el rebuig a una forma de democràcia com a simulació no interactiva.” Aquesta és una de les conclusions de DatAnalysis15M, que destaca “el poder de les xarxes socials per construir estats emocionals i cognitius i intervenir en les diferents capes del fet social”. La superació del debat esquerra-dreta i la construcció d’un Estat emocional a les xarxes socials és una conclusió vàlida, també, per a les grans manifestacions organitzades, els dos anys posteriors al moviment dels indignats, per l’Assemblea Nacional Catalana.

Al marge de la consulta de Barcelona i les reunions per a la Conferència Nacional per l’Estat, en l’eix nacional, i de les acampades del 15-M a les places de les principals ciutats del país, en l’eix social, la primavera catalana de 2011 va tenir un parell de fets rellevants per al relat que ens ocupa. El 22 de maig, en les segones eleccions amb menor participació en unes municipals a Barcelona (52,97%), un candidat nacionalista, Xavier Trias, guanyava per primera vegada des del restabliment democràtic. L’alcalde socialista Jordi Hereu protagonitzava una severa derrota enfront de l’aspirant de CiU, que el superava en 4 regidors —15 nacionalistes, 11 socialistes. La candidatura independentista que agrupava ERC, Reagrupament i Democràcia Catalana, obtenia només 2 regidors, el tàndem Jordi Portabella-Joan Laporta.

CiU, a l’igual que a nivell nacional amb les onades de consultes populars, capitalitzava a Barcelona la mobilització del 10-A. La protesta del 15-M —i el malestar previ, amb l’evolució de la desafecció que va advertir José Montilla – tampoc no va tenir impacte a les urnes. La jornada de reflexió va ser atípica per les prohibicions de la Junta Electoral, però a diferència de l’episodi del tomb electoral del 14-M, després de les protestes per la manipulació del govern del PP amb els atemptats de Madrid, no hi va haver sorpreses a les urnes.

L’altre fet rellevant, per llargament esperat, va ser l’aparició, el 3 de maig de 2011, de l’edició de La Vanguardia en català. Després de catorze anys de l’aparició als quioscos i a Internet de la versió catalana d’El Periódico de Catalunya, el diari de Godó tirava endavant un projecte que havia intentat apuntar-se l’últim govern tripartit. La històrica capçalera, que els anys previs havia disfrutat d’una pressió a les xarxes socials perquè fes el llançament de la doble edició, s’havia resistit a fer la sortida amb el govern d’esquerres, tot i els intents del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació (ERC) i de Presidència (PSC). La fotografia a la rotativa de La Vanguardia amb l’editor, Javier Godó, i el director, José Antich, estava reservada aquell maig per al flamant president de la Generalitat recuperada per a CiU, Artur Mas.

CiU governava a la Generalitat, havia conquerit el feu socialista de Barcelona, amb la seva poderosa Diputació provincial, havia guanyat alcaldies emblemàtiques de l’esquerra arreu del país i, de passada, gaudia d’un idil·li amb el diari de Godó, que havia experimentat una evolució cap al sobiranisme que generava complicitats en amplis sectors nacionalistes, que adduïen el naixement de la doble edició castellana-catalana com un triomf del catalanisme. El miratge, ja ho veurem més endavant, duraria fins l’endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 2012 i, de manera més explícita, amb el canvi de director del diari el desembre de 2013.

#novullpagar #twitterencatalà #nousajuntaments

Les eleccions municipals de 2011 van suposar canvis de governs locals rellevants arreu del país, a més de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Les pèrdues de les majories absolutes i un escenari de fragmentació política sense precedents es va instal·lar el 2011 en un municipalisme català que s’allunyava del bipartidisme imperant les tres últimes dècades. Els ajuntaments ja no eren cosa de CiU o del PSC, perquè al marge de les candidatures més votades s’obria l’endemà dels comicis una etapa intensa de pactes postelectorals que podia decantar poder local, comarcal i provincial cap a una o altra banda. No obstant això, CiU en sortia especialment ben parada, passant en un mandat de tenir Sant Cugat del Vallès com a primera gran alcaldia a governar gairebé totes les ciutats més habitades, a excepció de Tarragona, Lleida i les de l’entorn metropolità barceloní. Badalona passava a mans del PP, mentre que l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Rubí i Sabadell seguien sent del PSC.

Després d’una campanya electoral en què la immensa majoria de candidats a alcalde diposaven de comptes molt actius a les xarxes socials —els assessors 2.0 i caps de campanya digital van fer l’agost – i aixecaven la bandera d’una suposada participació, els pactes postelectorals obrien una incertesa en moltes ciutats i viles que no havien donat la majoria absoluta a una llista. Centenars de consistoris que s’havien de constituir aquell estiu depenien de pactes postelectorals que els partits cuinarien fora dels focus mediàtics, i encara més fora de la participació i transparència projectada en campanya a les xarxes socials. D’un dia per l’altre, la suposada nova política, la 2.0 dels candidats més friendlies a les xarxes socials, donava pas a la tradicional negociació de despatxos dels aparells en un repartiment de càrrecs i poder amb derivades en el món local que van de l’ajuntament al consell comarcal i la diputació de torn.

En aquell context d’inquietud i neguit per saber qui pactaria i governaria la ciutat, molts internautes van trobar en una proposta periodística a saul.cat amb l’etiqueta #nousajun-taments una manera de posar-se en el mapa per denunciar o intentar frustrar algunes aliances considerades antinatura. Més de 22.000 visualitzacions d’un mapa a Google Maps que anava incorporant els pactes “curiosos”, és a dir, els acords de tots contra el més votat, o les aliances de sensibilitats contradictòries per marginar d’altres per motius locals i, fins i tot, personals. El pitjor de la política municipal en els dies previs a la constitució dels ajuntaments aflorava en un mapa que s’anava alimentant amb correus, comentaris al blog o al Facebook i piulades a Twitter amb l’etiqueta #nousajuntaments, que passava pel filtre del contrast periodístic per configurar el Mapa de pactes municipals curiosos, amb 36.700 lectures, i Èxit del mapa dels #nousajuntaments, amb 23.200 visualitzacions.

Hi havia una demanda d’informació que els mitjans tradicionals i, fins i tot, digitals no acabaven de satisfer, i tant els electors com els mateixos candidats que serien desbancats en els pactes postelectorals tenien unes ganes enormes de difondre-ho. El ressò d’aquell mapa localitzant els pactes estranys municipi a municipi va donar peu, el juliol de 2011, a un segon mapa, en una acció de periodisme digital que fomentava la participació a les xarxes: Mapa de sous i retribucions a l’administració local de Catalunya, amb 20.500 visualitzacions. Era vigent l’etiqueta #nousajuntaments com a continuïtat de l’esperit per fer pública, més enllà de l’àmbit estrictament local, la torna d’alguns d’aquells pactes de govern rocambolescos, que eren unes dedicacions exclusives, sous o dietes escandaloses a ulls d’una ciutadania que patia per la crisi i volia expressar el seu rebuig a la vella manera de fer política en el món municipal. L’apunt Mapa dels sous dels alcaldes va tenir, tot i ser estiu, prop de 90.000 lectures.

La manca de criteris clars a l’hora de fixar les retribucions dels electes locals, l’habitual demagògia practicada per alguns partits quan passen del govern a l’oposició i una gran incomprensió dels internautes sobre les retribucions i la manera de funcionar dels edils a les administracions locals era un còctel que fomentava els clics per saber que a Vilafranca del Penedès CiU i PP aprovaven un augment de les despeses del govern del 49,84%; a Arbúcies el nou govern d’Entesa-PSC costava un 200% més que l’anterior, segons denunciava ERC; a Navàs, el nou alcalde de la CUP cobraria un 51% menys que el seu predecessor; a Mollet del Vallès, l’alcalde socialista s’apujava un 10% el sou després de fer marxa enrere a un augment del 30%; a Calonge, l’alcalde s’apujava el sou un 41%; a l’Escala, l’alcalde socialista s’apujava el sou un 113% (3.200 euros mensuals); a Sant Andreu de Llavaneres, l’alcalde de CiU s’incrementava el sou un 32% i li abaixava un 75% als regidors de l’oposició; a la Roca del Vallès, després d’una polèmica ciutadana, l’alcalde s’apujava el sou només un 3% quan volia fer-ho un 50%; a Vacarisses, el nou alcalde cobraria el doble que l’anterior, treballant el 62% de la jornada laboral; a Mollerussa, el nou alcalde de CiU es rebaixava el sou un 34%; a Sitges el nou alcalde reduïa un 12% el sou de tots els regidors; a Riudellots de la Selva, l’alcaldessa cobraria 1.500 euros mensuals a part dels 7.000 com a diputada; a Vallirana, la nova alcaldessa socialista es rebaixava un 35% el sou de l’anterior, de CiU; a Sant Carles de la Ràpita, el nou alcalde s’abaixava el sou un 50% respecte el predecessor socialista; a Tossa de Mar, la nova alcaldessa es doblava el sou de l’anterior i es dedicaria al càrrec en exclusiva; a Sant Antoni de Vilamajor els regidors del govern cobrarien un 56% més; a Sant Vicenç dels Horts el nou alcalde d’ERC es rebaixava el sou un 38% i hi renunciava mentre fos eurodiputat; a Tagamanent, ERC i la CUP eliminaven totes les retribucions dels regidors; a Sant Feliu de Guíxols, el consistori demanava un suplement de crèdit de 50.000 euros per pagar els sous als regidors; a Santa Eulàlia de Riuprimer apostaven per una fórmula imaginativa perquè a l’Ajuntament li sortissin “gratis” els regidors; a Castellbisbal, el govern s’abaixava un 8% les seves retribucions; a Mataró l’anunci del govern d’un estalvi de 300.000 euros crispava el debat de les retribucions; el president del Consell Comarcal del Baix Ebre s’apujava el sou més d’un 75%; el president de la Diputació de Barcelona passava de cobrar 9.184 euros bruts mensuals a 8.265; el president del Consell Comarcal del Ripollès s’incrementava el sou un 38%; i a Premià de Mar, el govern es rebaixava un 11% les retribucions per estalviar 24.135 euros anuals.

Les informacions sobre els pactes dels nous ajuntaments i els augments de sou en temps de crisi acabaven apareixent als mitjans, sobretot els de proximitat, però també als d’àmbit nacional a mesura que la polèmica agafava dimensió de debat ciutadà. Fins al 29 de març de 2012, en canvi, hi havia un tema que els mitjans tractaven amb grans prevencions: els peatges i les concessionàries. Abertis, del grup La Caixa, és un dels principals anunciants dels mitjans tradicionals, i sense les xarxes socials hauria estat inimaginable el ressò de la campanya viral #novullpagar7.

El màxim que havien publicat els mitjans eren les accions de conductors que tocaven el clàxon al seu pas per la barrera de Mollet del Vallès. De fet, l’alcaldessa de l’època i diputada socialista al Parlament, Montserrat Tura, va participar en algunes d’aquelles accions recollides pels diaris, les ràdios i les televisions. També havien estat notícia les manifestacions d’ERC i del seu alcalde a Alella, Andreu Francisco, contra el peatge d’accés a l’autopista del Maresme. Però què va passar el 29 de març de 2012? Que el veí d’Anglès (la Selva) Josep Casadellà es va aturar a la cabina manual d’un peatge de l’AP-7 i, enregistrant les imatges amb un vídeo casolà, va dir al treballador de la concessionària: “Bona nit. No vull pagar.” Podeu veure l’escena en un vídeo que Josep Casadellà va penjar a YouTube8, i que supera les 220.000 visualitzacions en aquesta xarxa social.

Al ciutadà Josep Casadellà el va indignar, especialment, el greuge respecte als conduc-tors de Madrid i unes informacions que s’havien publicat segons les quals s’anaven a compensar les pèrdues, a càrrec de l’erari públic, que tenien les vies a l’entorn de la capital espanyola —que no havien assolit el trànsit previst per les concessionàries – , mentre que l’AP-7 era una infraestructura amortitzada i, de retruc, a les comarques gironines i el Maresme la carretera N-II —única alternativa gratuïta a l’autopista – s’acumulaven els pitjors punts negres d’accidents mortals. El primer acte d’insubmissió i desobediència enregistrat i difós a YouTube va córrer com la pólvora, i en poc temps van ser centenars els conductors que es plantaven a la barrera de l’autopista negant-se a pagar l’import del peatge. El #novullpagar és la icona de l’activisme organitzat a Internet —novullpagar.cat, els vídeos a YouTube, Google+, Facebook amb 4.000 amistats i Twitter amb 6.500 seguidors a @novullpagar_cat – i també de com alguns partits polítics hi van anar a remolc. Després de la creació de la Plataforma Ciutadana No Vull Pagar, s’hi van afegir Solidaritat —el diputat Uriel Bertran va ser molt actiu, intentant capitalitzar la protesta cívica – , ERC i la CUP.

D’aquell vídeo a YouTube i de la pàgina web on s’anaven afegint els testimonis d’altres conductors que havien imitat Casadellà es va donar pas a la plataforma, la incorporació dels partits independentistes i el salt als mitjans de comunicació tradicionals. TV3 va oferir les imatges de milers de conductors en els peatges d’arreu dels Països Catalans participant en les accions multitudinàries organitzades per travessar les barreres sense pagar. La primera mobilització massiva, el primer de maig de 2012, va aplegar 2.500 conductors que expressaven el seu rebuig a una política que consideren injusta, als peatges d’Amposta-Deltebre (AP-7), Castelló (AP-7), Figueres Sud (AP-7), Girona Sud (AP-7), Manresa (C-16), Martorell (AP-7), Mollet (C-33), Reus (AP-7), Sagunt-València (AP-7), Terrassa-Les Fonts (C-16), Túnels del Garraf (C-32), Ulldecona-Vinaròs (AP-7) i Vilassar (C-32). Els operaris de l’empresa concessionària van haver d’aixecar les barreres als peatges de Mollet i Girona Sud, adduint motius de seguretat.

Al marge de les implicacions polítiques —el paper del Govern, la pugna entre partits independentistes per capitalitzar el moviment i la reacció de les concessionàries – , el #novullpagar va suposar un punt d’inflexió per l’impacte d’un acte individual de desobediència difós a les xarxes socials i com aquestes van servir per articular el moviment, donar-hi gruix i aconseguint trencar cert tabú mediàtic. Amb el temps, vindrien les sanci-ons i la polèmica jurídica, principal cavall de batalla de la plataforma ciutadana. L’octubre de 2013 un jutge de Girona va anul·lar una multa imposada al conductor Roger Verdaguer, que va sumar-se a la campanya #novullpagar, al·legant que el senyal sols obligava l’usuari a aturar-se, no a abonar el peatge. La Generalitat no pot presentar recurs. El cas, dels primers de les 21.000 denúncies presentades, no estableix jurisprudència.

No obstant, David ja havia guanyat contra Goliat. Com va acabar succeint amb Twitter. Després de dos anys de reclamar-ho insistentment, el 16 de maig de 2012 Twitter va cedir a les peticions de milers d’usuaris catalans perquè aquesta xarxa social estigués traduïda al català. Centenars de traductors voluntaris van col·laborar en la versió catalana de Twitter, que en poques setmanes ja estava operativa. El 5 de juliol de 2012 Twitter activava la versió en català de la seva web, afegint-se així a la vintena d’idiomes que es podien fer servir en aquesta xarxa social aquell estiu. De la mateixa manera que el ciberactivisme vinculat a la llengua i la cultura, o al sobiranisme, ha estat en mans de ciutadans i internautes amb inquietuds, aquest esperit militant en favor del país també ha contaminat els periodistes. El periodista freelance Albert Cuesta va ser la persona que va contribuir de manera decidida i persistent al llarg d’aquells dos anys de reivindicació perquè Twitter acceptés que centenars de catalans participessin en el crowdsourcing – col·laboració oberta distribuïda, consistent a externalitzar tasques a una comunitat de persones a través d’una convocatòria pública – de la traducció al català.

Darrere d’una piulada massiva amb l’etiqueta #twitterencatalà, el 17 de setembre de 2011, que va ser tendència a Twitter i va captar l’atenció dels mitjans digitals i tradicionals, hi havia la feina de formigueta del periodista Albert Cuesta. “El meu pare em va telefonar per dir-me: ‘T’he vist a TV3’. I tot seguit, em va preguntar: ‘Això, t’ho paguen?’. Una altra persona, en aquest cas periodista veterana, m’ha demanat el mateix. La resposta a la seva pregunta és, categòricament, que no. Vaig visitar la seu de Twitter a San Francisco el setembre de 2010. Hi era per assistir a la convenció de desenvolupadors DevCon de BlackBerry. Aprofitant una estona lliure, i en lloc d’anar a fer turisme o de botigues com els meus col·legues, em vaig plantar a Folsom Street, on havia concertat prèviament una cita amb Laura Gómez, la responsable del mercat hispà. Va mostrar un interès per la meva reclamació del català inversament proporcional al que té per les tendències en moda, però afortunadament em va passar de seguida amb el seu cap, Mark Sanford, amb qui la conversa va ser molt més concreta i efectiva. Sanford, per cert, ja no treballa a Twitter. Posteriorment m’he escrit amb Dick Costolo i diversos membres del seu equip, aportant-los informació sobre el nostre país i la seva presència a la xarxa, i oferint-los col·laboració per accelerar la disponibilitat de Twitter en català. En cap moment l’han acceptada.”

Cuesta va animar la campanya per aconseguir el Twitter en català des del seu compte @albertcuesta, enviant correus i mantenint entrevistes personals amb representants d’organismes oficials i entitats diverses, per demanar-los el seu suport formal a la petició http://act.ly/ns9, adreçada als directius de Twitter i signada per 7.369 usuaris. “Algunes personalitats del país van ignorar les meves invitacions perquè s’impliquessin en la campanya. D’altres van tirar pel dret sense intentar coordinar esforços. No em sap greu”, escriu el periodista, que destaca que l’únic reconeixement que Twitter va fer públicament va ser al Barça, amb la piulada: “Thank you for supporting our translation efforts, @FCBarcelona!”10

“La iniciativa de reclamar a Twitter que obrís la traducció al català la vaig emprendre en solitari. No vaig organitzar cap plataforma, ni em consta que n’existís. M’intriga que costi tant creure que una iniciativa pugui ser estrictament individual, tot i que hagi acabat aconseguint un suport tan ampli. Tampoc vaig ser jo qui va convocar la piulada massiva del 17 de setembre —no crec en la seva eficàcia. També haig de dir que em van arribar a cansar molt els comentaris del tipus ‘Albert, ya te pones un poco pesadito con lo del catalán’ que em feien alguns col·legues de la resta de l’Estat. Quan Twitter va cedir a la nostra reclamació, vaig rebre moltíssims agraïments i felicitacions. Alguns demanaven que em donessin la Creu de Sant Jordi”, relata Albert Cuesta11.

El català a les aplicacions mòbils de Twitter encara és una assignatura pendent. Del prop d’un milió de catalans que podria ser present en aquesta eina de microblogging, només 143.110 usuaris el tenien predeterminat en català, segons la web twitterencatala.org, el 10 de gener de 2014. En aquest comptador, a primers de gener de 2014, els deu usuaris que tenien el català configurat al seu compte i disposaven de més seguidors eren @FCBarcelona_cat (4.097.491 seguidors); els futbolistes @SergiRoberto10 (828.630) i @BoKrkic (797.300); el fisioterapeuta del Barça @JuanjoBrau (316.324); el llavors president del club @sandrorosell (250.978), que va tancar-lo després de dimitir del càrrec; la productora @ElTerrat (213.894); el programa de televisió @APMTV3 (188.829); la secció esportiva @FCBhandbol (178.156); @tv3cat (177.819) i @Outconsumer (168.977).

Tenir el català fixat com a llengua en el perifl de l’usuari no vol dir que no hi hagi més piuladors que usin el català —que n’hi ha, de sobres – ni tampoc que no es pugui piular en altres llengües des d’un compte que té predeterminat el català. De fet, en un rànquing de les llengües més utilitzades en aquesta xarxa social —de l’estudi El Twitter de Babel: mapa de les llengües del món a través de plataformes de microblogging, de la Universitat de Cornell (Nova York) – el català ocupa la dinovena posició, a partir de les dades de gairebé dos anys de piulades geolocalitzades. Els estudiosos de la universitat novaiorquesa han desglossat 650.000 piulades diàries per analitzar la pauta lingüística dels 78 idiomes detectats en més de 100 països.

Segons aquest estudi, el català fregaria els 100.000 usuaris —143.110 tenen el català predeterminat al seu perfil – i figura en el dinovè lloc d’un rànquing lògicament encapçalat per l’anglès —la Xina censura Internet des de 1996 – , el castellà —molt per sota – , l’indonesi, el malai, el japonès, el coreà, el portuguès, l’alemany, el tailandès i el turc. El treball indica que a Catalunya per cada tuit en català n’hi ha 1,7 en castellà, i com que es basa en geolocalització també inclou l’activitat dels turistes quan es troben físicament al nostre país. D’aquesta manera, s’explica que l’anglès representi un 15,2% de les piulades. El Twitter de Babel també apunta que el català és més piulat al centre i al nord del país que no pas a l’entorn metropolità de Barcelona i la costa de Tarragona.

En qualsevol cas, la campanya #twitterencatalà va suposar una nova victòria del catalanisme a la xarxa i el reconeixement d’un dels monstres globals de la web social. “Cinc de les tretze plataformes 2.0 més utilitzades a l’Estat disposen de versió en català; afortunadament, entre elles hi ha les quatre que acumulen la majoria de l’audiència social, segons IAB Research. Es tracta de Facebook (96%), Twitter (46%), Tuenti (35%) i Google+ (29%), a les quals s’ha d’afegir des d’aquest 2013 Badoo (12%). En canvi, les altres vuit, encapçalades per la comunitat professional Linkedin (18% dels internautes socials de l’Estat), encara no parlen el nostre idioma. En concret, no es presenta en català cap de les xarxes orientades a la fotografia, des de la clàssica Flickr fins a les emergents Instagram i Pinterest. Tampoc ofereixen català Tumblr ni la geolocalizada Foursquare”, escrivia Cuesta en el seu article12 de balanç del primer any de Twitter en català.

El CEO de Twitter, Dick Costolo, va piular el 20 de febrer de 2011 arran de la campanya dels catalans: “If everybody sending #twitterencatala signs up to help w/ the Translation Center when it’s avail 4 Catalan, the translation will be amazing!”13 Albert Cuesta el va respondre: “As I’ve already explained to your team, many individuals and organizations have already pledged their support. Your move”14 Per a un periodista, cada vegada resulta més difícil separar el rol de ciutadà i el professional a les xarxes socials. De la mateixa manera que els internautes s’han armat de la força de l’activisme digital, durant els últims anys hem assistit a una major implicació de determinats periodistes catalans en causes i campanyes amb sentit de país.

El cas d’Albert Cuesta, o abans el dels periodistes que estaven vinculats a la candidatura del domini .cat, només és un exemple de com els treballadors de la informació han superat les fronteres entre el terreny professional i el particular. El periodisme i l’activisme també s’han abraçat a la Catosfera i les xarxes socials durant aquesta dècada que ha transformat el país i la Internet catalana. Sobre el rol dels periodistes que s’han posicionat en la “taula del Vietnam digital” que combat el sobiranisme, en farem esment més endavant a partir del debat sobre els rànquings de professionals a Twitter.

Wiccac, els guardians del català a la web

Les campanyes per aconseguir que Google —gràcies a l’algoritme del professor Lluís de Yzaguirre – , Facebook, Twitter —gràcies a Albert Cuesta – i Tuenti parlin en català han triomfat perquè al darrere hi havia una comunitat molt activa i dinàmica, altament mobilitzada en favor de la seva llengua i de la necessitat de fer-se visible al ciberespai. Cada conquesta d’aquesta xarxa activista era viscuda i celebrada com un acte de justícia que, en el món analògic, contrastava amb els fracassos reiterats, ja sigui amb el maltractament competencial, infraestructural i financer, la incomprensió cultural i lingüística o els enganys i traïcions polítiques de l’Estatut i, últimament, del pacte fiscal o el dret a decidir. Veure com a San Francisco accedien a fer el Twitter en català xocava amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. La nació eliminada del preàmbul estatutari obtenia reconeixement amb el .cat, la Viquipèdia o les versions en català de les empreses globals de la web 2.0.

Aquest divorci entre món analògic i digital ha marcat una manera d’entendre la tecnologia i la xarxa com a eines alliberadores, aliades indiscutibles en el procés sobiranista. En contra del que sosté repetidament la caverna madrilenya, la normalització de la llengua catalana no ha estat fruit d’una persecució a cop de multa, decret o llei. En el cas d’Internet, ha estat clarament el resultat d’una incansable activitat de cibermilitants lingüístics. Els pencaires de Softcatalà traduint programes al català, els voluntaris de la Viquipèdia fent entrades a l’enciclopèdia en català o petits col·lectius com Wiccac —Webmàsters Independents en Català, de Cultura i d’Àmbits Cívics – ajudant-se a fer pàgines web en la llengua pròpia i creant el Baròmetre de l’ús del català a Internet, que s’ha convertit en un bon termòmetre de la salut de la llengua a la xarxa i dels avenços en la dura batalla perquè grans empreses i multinacionals adoptin la nostra llengua en les seves pàgines corporatives i de serveis.

Un altre cop la feina de formigueta. L’anar fent, robant hores d’aquí i d’allà. El baròmetre és un cens de més de 3.000 pàgines que mensualment es revisa manualment per detectar si noves empreses, companyies, mitjans, institucions o entitats s’han afegit al català o l’han abandonat en un món de la web tradicional que també està en revisió per l’impacte dels nous canals, xarxes socials i aplicacions mòbils. En deu anys, però, la presència del català a Internet ha passat del 38% al 62% segons el baròmetre manual de Wiccac, que manté l’informàtic ara prejubilat Joan Soler Martí.

Revisant les actualitzacions mensuals del Baròmetre de l’ús del català a Internet de Wiccac, es pot comprovar que entre 2012 i 2013 han incorporat versió en català a les seves webs empreses com Bankia, Apple —sistema operatiu Mac OS X – , Pull&Bear, Bershka i Stradivarius —les tres del Grup Inditex – , Grup Balañà, Ocaso Assegurances, Tourline Express, Natural Optics, Óptica 2000, Laboratoris Hipra, Badoo, Monarch, Vodafone, T-Systems, El Castillo, Borsa de València, Servei Valencià d’Ocupació i Formació, Marina Port Vell Barcelona, BBVA (Banco Bilbao Vizcaya Argentaria) i IKEA. Per contra, hi ha algunes que l’han suprimit, concretament Sanitas, Bwin (apostes), Segura Viudas (Grup Freixenet) i Cobega (Coca-Cola Iberian Partners).

No és pas la perversa administració catalana la que es dedica a fer aquests llistats i controls. És en Joan Soler, que el febrer de 2001 es va reunir amb Ramon Torrents i Carles Montoto, que van tenir la idea inicial, i amb l’enginyer Pere Forés, tots quatre inquiets a final dels noranta fent webs en català i compartint un esperit cultural i catalanista. Després s’hi afegiria Gerard Codina, arribarien a ser una vintena d’internautes els primers anys, i fins a 200 en l’època de creixement —actualment es comuniquen en un grup de Google format per un centenar de membres. Wiccac pretenia, a partir del funcionament virtual d’una llista de correu, compartir recursos i eines per fomentar les pàgines web en català a principi dels 2000, abans de la irrupció dels blogs. La seva pàgina a Geocities va desaparèixer, com els habituals de la xarxa de l’època recordaran, provocant un daltabaix important.

El juny de 2002, en un programa a COM Ràdio en què van coincidir Jordi Mas, de Softcatalà, Joan Vilarnau i Joan Soler, per parlar de la presència del català a la xarxa i d’una llista de les 50 empreses amb web en català, Vilarnau va deixar anar que estaria bé fer “una mena de baròmetre”, i Soler es va quedar amb la idea. Actualment, més de 3.000 webs formen part d’aquest cens que revisa mensualment, organitzat per sectors. Wiccac complementa Softcatalà —de fet, alguns pencaires de Softcatalà són també membres de Wiccac, com Toni Hermoso o Xavier Caballé, o David Parreño de la Viquipèdia – i col·labora amb la Plataforma per la Llengua des de 2007 per presentar les queixes i peticions a les empreses que encara no tenen el català en cap racó de la seva web. La Generalitat ha acabat admetent el baròmetre de Wiccac com una referència a l’hora de prendre el pols als avenços o retrocessos de la llengua a la xarxa, i el Facebook del Centre de Normalització Lingüística de Catalunya difon periòdicament les actualitzacions mensuals del baròmetre. O sigui, l’administració al darrere dels activistes digitals i no al davant multant o perseguint empreses.

Però qui és Joan Soler, us preguntareu? Informàtic de l’Hospital Sant Pau prejubilat, va començar a militar al PSC a final dels setanta, fins que fa un parell d’anys se’n va donar de baixa. Va formar Wiccac amb els altres companys per una qüestió estrictament cultural i lingüística, des d’un catalanisme progressista i crític amb moltes coses. És vicepresident de l’Associació per les Nacions Unides a Espanya, amb seu a Barcelona. Defensor des de fa anys del dret d’autodeterminació dels pobles reconegut per Nacions Unides, aquest informàtic que laboriosament pentina webs una a una ha arribat a la conclusió que els poders espanyols i Internet han estat la combinació perfecta per situar-nos en l’actual escenari, de futur incert. “Cada dia donen arguments des d’Espanya que són la base del creixement d’independentistes. He arribat a la conclusió que no entenen res del que passa aquí, que són d’una altra galàxia”, comenta Joan Soler, que reconeix que en la consulta votaria ‘Sí-Sí’.

“Han superat el desconcert. Han incrementat l’ofec econòmic sobre la Generalitat per bloquejar-ne l’acció política. Han donat als seus instruccions noves, que són les velles, les de sempre, però amb patent de cors. I esperen que les pusil·lanimitats d’aquí facin la resta. Objectiu: derrotar el catalanisme. Estan convençuts de poder modelar els discursos informatius dels mitjans de comunicació amics i saludats. Es refien que aquests discursos, si són prou persistents, acabaran modificant l’opinió de la majoria de ciutadans. És l’art del relat de ficció que tan bé dominen. L’il·lusionisme i el camuflatge aplicat als conceptes; al titular adequat; a la reassignació de sentit a determinades paraules: diàleg, moderació, legalitat, negociació, consens, majoria silenciosa, igualtat, constitucional… Un mecanisme elemental de la construcció de la realitat. Estan convençuts, també, de tenir localitzades les escletxes a l’interior de les formacions polítiques i de les principals organitzacions de la societat civil. Compten amb el suport professional i logístic necessari. Tenen informes i dossiers sobre les persones i els grups més vulnerables. I estan convençuts que podran exercir una influència decisiva a l’hora de dinamitar un procés que posa en qüestió la unitat ‘indissoluble’ de l’Estat.”, així comença l’article La fantasia dels oligarques, del professor Joan Manuel Tresserras15.

Aquest article és vàlid per al món analògic i dels mitjans de comunicació tradicionals. És la radiografia de la reacció unionista després del clam de la Via Catalana, una versió del pont aeri de sempre revestida de fons reservats, serveis d’intel·ligència i ofensiva política en tots els fronts, fins i tot el de la premsa de paper, com es veuria setmanes després amb el canvi de director a La Vanguardia. Les setmanes compreses entre la Via Catalana i la convocatòria de la consulta per part d’Artur Mas s’inscriuen en aquest ambient de tensió continguda, moviments foscos i lògica autoritària que apunta Tresserras.

Els Joan Soler, els Albert Cuesta o els Josep Casadellà, però, actuen en un escenari radicalment diferent. A la xarxa no hi ha ponts aeris, perquè és un hub que porta a tots els llocs del món sense haver de passar per Barajas. A Internet, l’olfacte per detectar aquests moviments discrets que volen aturar el procés amb males arts, des de dalt, al marge de les institucions i molt allunyats de les urnes, és finíssim. I la capacitat, explicada fins ara, de denúncia, mobilització i reacció està més que provada. La sentència del Tribunal Constitucional i, ja abans, l’allau catalanofòbic d’aquells milers de signatures que el PP va recollir per tot l’Estat “contra los catalanes”, i que el mateix Mariano Rajoy va presentar davant del Congrés amb palets, tota aquella manca de finezza que ara es proposaven suposadament de recuperar, té a la xarxa catalana un gran desemmascarador. Només cal veure Twitter a cada moment. A cada anunci o promesa del PP o del PSOE, en matèria territorial, hi ha una piulada massiva de rèpliques amb arguments, enllaços a anuncis i promeses incomplertes o contràries, amb tot luxe de detalls: gràfics, retalls de diari, vídeos, tuits antics, el que vulguin… Twitter és el gabinet de crisi i de comunicació més dotat i preparat per respondre les fantasies dels oligarques.

En aquest sentit, Internet ha estat un espai en què molts catalanistes s’han fet sobiranistes i el perfil de Joan Soler hi encaixa perfectament: un catalanista no independentista que prové de la militància socialista de final dels setanta del segle passat, un home moderat però crític, implicat amb els drets humans i les Nacions Unides, una persona formada i assenyada. La xarxa ha estat un formidable punt de trobada per a molts nous independentistes racionals, no identitaris ni emocionals, no eixelabrats ni reaccionaris, sinó persones abocades a l’opció de l’autodeterminació com a via sensata i pràctica davant de l’atac sistemàtic provinent de la caverna i dels poders més destralers de Madrid. Hi ha molts internautes de llarg recorregut, gent d’una determinada edat, que ha anat fent el pas. Qui diu Joan Soler diu José Antonio Donaire, l’exdiputat del PSC al Parlament de Catalunya que el 2 de gener de 2014 publicava un apunt al seu blog16 argumentant la irreversibilitat de la independència del país.

El quart punt del post de Donaire no pot ser obviat en aquest assaig: “El independentismo ha usado las redes sociales de forma muy hábil. Ocupan la red de forma natural, crean vínculos muy tupidos, densas conexiones de intereses comunes y comparten virales, argumentarios y críticas. Creo que la independencia es un proceso esencialmente 2.0, porque esta lógica ‘bottom-up’ sería mucho más complicada sin una estructura en red. Los ‘trending topic’, los ‘hashtag’ que triunfan y los vídeos virales son siempre independentistas. De hecho, la principal sorpresa es el absoluto silencio de la otra orilla, el vacío en la red del ‘No’.”

Independentistes tranquils i racionals, de nova fornada, que s’han afegit al procés sobiranista des de l’Onze de Setembre de 2012 cap aquí i, juntament amb això, un no-parar de rèplica i proposta digital 24 hores al dia per part de milers i milers d’usuaris de xarxes socials. Transversalitat generacional i, com deia Miquel Macià, “classes mitjanes armades d’Internet” en un context de crisi econòmica, política i institucional sense precedents. Segons la tercera onada —28 de novembre de 2013 – del Baròmetre de Catalunyade la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura17, la penetració d’Internet sobre el total de la població era del 61% —3.763.000 persones – i per classes socials el perfil era classe baixa (1%), mitja baixa (16%), mitjana (47%), mitja-alta (21%) i alta (16%). Per franges d’edat, el perfil d’internauta a Catalunya, segons Fundacc, era 14–19 anys (9%), 20–20 (8%), 25–34 (21%), 35–44 (24%), 45–54 (17%), 55–64 (11%) i més de 64 anys (10%). Classes mitjanes i entre 25 i 54 anys, aquest era el gruix a final de 2013.

Internet ha canviat el consum d’informació política. No ho sosté un internauta que vegi en els mitjans tradicionals cap bèstia negra ni un periodista digital apassionat pels nous suports i canals d’informació i comunicació. Ho sostenen els politòlegs Kiko Llaneras i Edgar Rovira18 a partir de les dades del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), en una comparativa 2006–2013 que posa de manifest que el consum d’Internet ha pujat entre els ciutadans que diuen informar-se de política. “La crisi ha augmentat l’interès dels ciutadans per la política. Si el 2006 eren un 43% els espanyols que deien parlar o discutir sobre política almenys un cop per setmana, avui aquest percentatge es dispara fins al 59%. És més, s’ha duplicat el percentatge de ciutadans entre 18 i 54 anys que afirmen parlar sobre política tots els dies. Aquest augment de l’interès per la cosa política, natural i comprensible en temps convulsos, coincideix, no obstant, amb una crisi de la premsa escrita i un estancament de la resta dels mitjans tradicionals. Aquesta paradoxa s’explica per la irrupció d’Internet. La xarxa està transformant les preferències dels ciutadans a l’hora d’informar-se”, sostenen Llaneras i Rovira.

Al marge del recurs habitual de la crítica als mitjans tradicionals, especialment la crisi atribuïda a la premsa escrita —una mena de mainstream de la xarxa equiparable al mainstream de l’independentisme a la Catalunya actual – , les dades que destaquen els dos politòlegs de les enquestes del CIS espanyol són a tenir en compte. El 2006 un 26% dels joves d’entre 25 i 34 anys s’informava de política a Internet. El 2013 ja era un 53%, el mateix percentatge que ho feia amb la ràdio i un 5% més que els que s’informaven de política per la premsa en paper (48%). En la franja d’edat de 45 a 54 anys, l’evolució ha estat del 23% que s’informaven de política per Internet el 2006, al 44% que ho feien el 2013. En aquest perfil de població, ràdio (55%) i premsa (52%) estaven per davant. I en les dues franges d’edat, el mitjà estrella segueix sent la televisió: 82% per als joves i 88% per als més grans.

Segons les mateixes dades, un 18,3% dels enquestats d’entre 25 i 34 anys prefereix posar-se al dia sobre l’actualitat política a través dels diaris digitals, mentre que un 5,7% prefereix les xarxes socials, i un 1,5% els blogs. La preferència entre els més joves (18–24 anys) és un 20,9% els diaris digitals, un 10,5% les xarxes socials, i un 1,4% els blogs. La televisió segueix guanyant com a mitjà preferit per consumir informació política entre joves i població en general (56%). “De l’enquesta destaca una dada esperançadora per a la premsa escrita: si sumem paper i digital, els joves mostren una major preferència per la premsa que la població general. A més, també són més proclius a altres mitjans escrits, com són les xarxes socials i els blogs, que a Internet conformen ja un entramat complex amb els periòdics digitals”, apunten Kiko Llaneras i Edgar Rovira. En el mainstream advers per a la premsa escrita encara hi ha escletxes d’optimisme.

De l’#11S2012 al #totsambelpresident i el #cataloniaisnotciu

Durant els primers anys del govern tripartit, Pasqual Maragall i Ernest Benach van convertir l’acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya al parc de la Ciutadella en una escenificació de certa volada amb voluntat de projecció pública i vocació televisiva. Les manifestacions reivindicatives de l’Onze de Setembre de la tarda eren les habituals de l’independentisme clàssic, ja sigui el parlamentari o el de l’esquerra independentista. Amb l’arribada d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat, les celebracions de la Diada van començar a perdre interès en els actes institucionals —una continuïtat del format maragallista – i a guanyar-ne en els reivindicatius de la tarda. El cop de porta de Mariano Rajoy al pacte fiscal reclamat pel president Mas va ser la guspira que va encendre la convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana de la manifestació de la Diada de 2012.

El somriure electoral de CiU havia donat pas a una cara de pomes agres pels primers mesos d’una complicada gestió de les arques públiques amb el retorn dels nacionalistes a la Generalitat. Retallades en sanitat i educació, una política de mà dura —Felip Puig a Interior – i el desacomplexament neoliberal —pacte al Parlament entre CiU i el PP – va crispar el sector públic, els electorats més independentistes i les esquerres clàssiques, desorientades als escons de l’oposició parlamentària. Ni Govern ni oposició estaven per gaires somriures, de tal manera que l’smile de CiU de l’època de David Madí quedava superat per la dura realitat, i la il·lusió s’havia traslladat de les institucions i la seva desagradable gestió del dia a dia a un independentisme cívic que s’organitzava a través de l’Assemblea i les seves paradetes per places i carrers, amb actes arreu del territori i una presència a la xarxa que s’escampava com un virus.

La convocatòria inequívocament independentista de la manifestació de la Diada de 2012 va ser un èxit històric, amb xifres d’un milió i mig de persones que van col·lapsar el centre de Barcelona i van obligar la delegació cívica i municipalista que havia d’anar al Parlament, encapçalada per Carme Forcadell, a buscar una drecera per evitar la riuada humana estelada per poder arribar a l’hora a la cita amb la presidenta de la cambra, Núria de Gispert.

L’impacte d’aquell clam independentista, alegre i familiar, clarament festiu, de catalans arribats d’arreu del país en centenars d’autocars que ocupaven Barcelona, va ser espectacular a les xarxes socials —expressió del temps real, de l’#estàpassant – i a la premsa internacional. Els mitjans seriosos d’arreu del món advertien l’Estat espanyol que havia d’atendre les reivindicacions catalanes perquè el missatge havia estat inequívoc i rotund. A diferència de la protesta del 10 de juliol de 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional que buidava l’Estatut, en què l’agència pública espanyola EFE va informar de 56.000 manifestants adduint els càlculs d’una empresa de nom molt apropiat, Lynce, mentre els organitzadors quantificaven la participació en milió i mig, i la Guàrdia Urbana en 1.100.000 persones; aquesta vegada no hi havia gaire marge per al trilerisme informatiu ni la interessada guerra de xifres.

Va ser la Diada de les fotografies compartides per manifestants 2.0 d’una causa sobiranista multitudinària. La Diada de Twitter i d’Instagram, la jornada de l’“hi sóc’” i del “mira quin goig”. Soroll i celebració plàstica per part d’uns usuaris de xarxes socials de totes les generacions i condicions socials. El temps de tornada cap a casa en els autocars que sortien de la capital va ser ideal per a una producció 2.0 massiva i focalitzada. La xarxa bullia entre la fi de la manifestació i l’arribada a casa per veure com ho estava explicant la televisió pública. Una de les funcions del 3/24 era precisament aquesta, que permetia consumir —i jutjar – la feina de la televisió catalana sense l’obligació d’haver arribat a casa a l’hora puntual del Telenotícies Vespre.

De fet, tota la jornada havia estat un no-parar a les xarxes socials. Els redactors dels digitals i de les seccions online dels mitjans tradicionals van tenir doble feina: explicar què passava al carrer —que era una manifestació cívica, mancada del més mínim incident al marge de l’habitual crema d’alguna bandera espanyola al final de la jornada – i fer-se ressò d’allò que succeïa a les xarxes socials. Novament, el temps real i la geolocalització. Google Maps va tornar a oferir la taca del sobiranisme català arreu del planeta, perquè la Diada es va celebrar també amb concentracions a ciutats de tot el món, que acabaven de complementar la major demostració de musculatura estelada de la història.

Quan els manifestants tornaven del centre en direcció als seus autocars, molts d’ells estacionats al passeig de Sant Joan, alguns es detenien davant de la redacció d’El Periódico, al carrer Consell de Cent, per comprovar com s’estava informant d’aquella jornada memorable a la web del diari. La gent fotografiava l’aparador amb la pantalla que mostrava la home, amb una imatge espectacular de la marxa i un titular que parlava d’èxit independentista. No hi podia haver mitjà de comunicació que ho negués. De fet, la portada impresa del mateix dia, una estelada a tota pàgina, amb un Escolta, Espanya de l’avi Maragall ocupant l’espai del blau reservat per a l’estrella, marcava un punt d’inflexió i mostrava complicitat. Cap diari d’aquí volia defraudar una bona part dels seus lectors que havien agafat la bandera per sortir al carrer.

L’endemà, dia 12, portada a doble pàgina amb una foto des de dalt d’un edifici en què es veia el passeig de Gràcia en la confluència amb Gran Via de les Corts Catalanes totalment inundat d’estelades i ciutadans conscientment apoderats. La satisfacció i l’alegria que es respirava al final, quan els manifestants observaven la web d’El Periódico des del carrer, confegia l’ambient d’un dia que influiria en el calendari i l’agenda política del país. Artur Mas va seguir la jornada des del Palau de Pedralbes, per motius de seguretat. Malgrat la distància física, la seva proximitat va ser tal que decidiria dissoldre la legislatura convocant eleccions per al 25 de novembre. Enterrat el pacte fiscal, el president mancat de la majoria necessària per afrontar grans reptes es posava davant de l’allau humana, agafava la bandera de l’Estat propi i se n’anava a les urnes.

Entremig, la segona vaga general contra el govern espanyol de Mariano Rajoy, el 14 de novembre de 2012. Però més important que l’aturada va ser la guerra bruta de l’Estat19 i de la caverna madrilenya contra el president de la Generalitat. En l’àmbit dels mitjans tradicionals, els dossiers policials falsos del Ministeri de l’Interior publicats pel diari El Mundo esquitxant Artur Mas i la seva família van ser el fet més rellevant d’aquella campanya electoral. A Convergència segueixen convençuts que l’atac —sense fonament policial sòlid, com es veuria amb el temps – contra el candidat de CiU a la reelecció, va ser determinant en el resultat electoral final.

La combinació de televisió i Twitter ha provocat als països mediterranis una fal·lera per l’audiència que conversa a les xarxes davant de la pantalla. Un 95% de les converses online sobre televisió succeeixen a Twitter, que actua com a sofà virtual davant del televisor. El debat dels candidats a les eleccions del Parlament de 2012 va generar més de 160.000 piulades amb l’etiqueta #debatTV3, en una prova més de l’alta activitat que els espectadors catalans tenen a Twitter mentre estan davant de la televisió clàssica. L’hegemonia de la pantalla, compartida amb les altres pantalles, ja siguin telèfon mòbil, tauleta o ordinador. El fil de la conversa #debatTV3 va arribar a ser trending topic mundial mentre va durar el programa amb els set caps de llista, que va captar l’interès de 853.000 espectadors, amb una quota de pantalla del 25,6%. Els 160.000 tuits comptabilitzats suposen 16 piulades per segon, que bàsicament usaven les paraules “independència”, “dret a decidir”, “dèficit”, “retallades” i “crisi”.

Covelo&Co va posar en marxa el portal eleccions25n.cat per fer la monitorització de la campanya electoral bàsicament a Twitter i Facebook, en un projecte desenvolupat per Websays i Enric Jardí, d’inspiració clarament nord-americana. La victòria de Barack Obama ha condicionat la política, el màrqueting i la comunicació al món occidental. L’endemà del debat de TV3, aquest portal va analitzar la conversa a les xarxes socials i va detectar que Mas havia guanyat enfront la resta de candidats. Els noms més esmentats aquella jornada de campanya van ser “Artur Mas”, “Navarro” i “Herrera”, mentre que a distància considerable apareixien “Albert Rivera”, “Oriol Junqueras”, “López Tena” i “Camacho”. Curiosament, eleccions25n.cat va detectar que el candidat de la CUP, el periodista David Fernàndez, que no havia participat a TV3 perquè encara no tenia representació parlamentària, va captar el protagonisme de la xarxa. “CUP” tenia més pes en els social media que no pas “C’s”, “SI” i “PPC”, i David Fernàndez apareixia en tots els núvols de paraules com una de les més usades durant el debat als timelines de Twitter i els murs de Facebook.

L’agitació dels militants i simpatitzants de la CUP a les xarxes va donar el seu resultat. I era el presagi del que acabaria passant la nit del 25-N: 3 diputats de la Candidatura d’Unitat Popular i cap de Solidaritat Catalana per la Independència. A quatre dies de les eleccions, Mas seguia encapçalant la conversa digital —era el candidat més popular amb 28.900 impactes – , seguit d’Oriol Junqueras —amb 10.851 – i Pere Navarro —amb 8.445 – 20. Al Parlament resultant del 25-N, aquesta seria la correlació de forces: CiU, ERC i PSC. Un altre presagi. En quart lloc, però, es colava David Fernàndez. La CUP aconseguia a les xarxes socials —Twitter, Facebook i, molt concretament, YouTube – un impacte que compensava la seva absència en els espais electorals dels mitjans públics, en compliment d’una llei que beneficia els que tenen representació parlamentària i, d’entre aquests, els que havien obtingut més escons en els comicis anteriors.

La precampanya digital va estar marcada, en l’àmbit sobiranista, per una etiqueta prou explícita: #totsambelpresident. Els ciuactivistes —menys tensionats que quan els reclutava David Madí – van aconseguir posicionar l’etiqueta per aplegar les piulades de la campanya nacionalista, que pretenia concentrar a l’entorn de Mas els suports electorals dels partidaris de l’Estat propi. El presidencialisme 2.0 va tenir sentit amb l’ofensiva d’El Mundo i els dossiers de dubtosa procedència sobre la suposada corrupció a les famílies de Mas i Pujol. El #totsambelpresident semblava un altre auguri d’aquell intent de desestabilització de la campanya. L’absència d’un compte de Twitter d’Artur Mas —sí que en tenien els caps de llista per Girona, Lleida i Tarragona, els joves alcaldes de Figueres, la Seu d’Urgell i Valls – contrastava amb el protagonisme creixent que anava adquirint Oriol Junqueras, i amb l’estratègia digital anteriorment activada per Solidaritat i la CUP. El mateix li succeiria als socialistes i els populars respecte Ciutadans, partit que ha guanyat en la trinxera digital per golejada als partits no sobiranistes amb qui competeix: PP i PSC.

Segons la consultora de comunicació Porter Novelli, els guanyadors de la campanya a les xarxes socials van ser CiU i ERC. Ciutadans —partit nascut a l’era d’Internet, com Solidaritat – s’havia erigit en el campió a Facebook, però CiU el va acabar superant els últims dies. ERC, en canvi, va liderar Twitter durant tota la campanya21, amb un 81,4% d’influència, seguit del PSC (77,6%) i CiU (77,3%). Oriol Junqueras va liderar la influència a Twitter, amb el 82,6%, seguit de Pere Navarro (76,5%) i Joan Herrera (76,2%). A Facebook, el candidat d’ERC va aconseguir un 44,6% d’interacció, seguit d’Alfons López Tena (27%), segons l’estudi d’aquesta consultora. Les xarxes socials van ser un bon indicador del nivell de mobilització dels partits. Les enquestes advertien d’un índex d’indecisos molt elevat, i la cibercampanya mesurava l’activitat dels militants i simpatitzants.

Per contrarestar la lògica presidencialista del #totsambelpresident, va aparèixer una etiqueta que des de l’esquerra pretenia combatre la “patrimonialització del país per part de CiU”. L’encert d’aquella precampanya digital va ser que apareixia sense que es conegués, en primera instància, quin partit hi estava al darrere. El #CataloniaIsNotCiU va fer fortuna entre sobiranistes i no sobiranistes, ja que inicialment no era partidista i s’adreçava a usuaris de Twitter simpatitzants de qualsevol altre partit. En un primer moment, podia semblar que el #CataloniaIsNotCiU sorgia dels entorns de la CUP, però dies després el candidat d’ICV-EUiA, Joan Herrera, va fer una roda de premsa acompanyat de membres de la seva llista per presentar tot el material de propaganda amb aquest mateix lema.

Es destapava la incògnita sobre un viral que va competir amb altres materials de campanya de marques blanques. Vídeos, gràfics i piulades sense el logo de cap partit però crítics amb Mas van circular el novembre de 2012 pel ciberespai. Els equips 2.0 dels respectius partits s’havien reservat una part de les energies i imaginació per fer guerra digital com a marca blanca, deixant que fossin els internautes els que propaguessin aquests continguts.

Twitter, com a eina que atrau més intensivament polítics i periodistes, i a la qual s’han afegit molts ciutadans actius a les xarxes socials, va marcar la campanya electoral catalana més estranya. Avançament electoral, elevació del llistó sobiranista, clavegueres de l’Estat i guerra de guerrilles digital van marcar el camí cap al 25-N, que va deixar el país sorprès amb el retrocés parlamentari de CiU. Dels 135 diputats que formen l’actual Parlament, constituït després d’aquelles eleccions, 108 eren a l’inici de la legislatura usuaris de Twitter, i la gran majoria hi eren de manera proactiva. La treballadora del Parlament Neus Pinart —molt activa, d’altra banda, amb l’etiqueta #piulempoesia – ha creat en el seu compte particular @npini una llista de Twitter per seguir-los. El llistat està puntualment actualitzat.

Entre la Diada i les eleccions anticipades del 25 de novembre de 2012, Catalunya es va posar en el mapa i va atraure l’atenció dels mitjans espanyols i internacionals. El Digilab de la Facultat de Comunicació Blanquerna22, coordinat pel professor Josep Lluís Micó, ha estudiat el tractament dels mitjans de comunicació —premsa, ràdio, televisió i cibermitjans – sobre la política catalana durant aquells 76 dies de 2012. L’estudi ha analitzat 1.648 informacions publicades per mitjans digitals catalans (1.062), espanyols (572) i internacionals (14), la major part de les quals eren notícies.

El principal subjecte dels titulars va ser Artur Mas (15,7% en els cibermitjans catalans i 18,4% en els espanyols), i la tipologia de les accions d’aquests titulars era negativa (43,2% als catalans, 71,6% als espanyols), neutra o indeterminada (28,7% als catalans, 15% als espanyols) i positiva (28% als catalans, 13,4% als espanyols). Els principals objectes dels titulars van ser Artur Mas (12,3% als mitjans digitals catalans, i un 30,9% als espanyols) i Catalunya (8,7% i 22,1%, respectivament).

La tipologia dels titulars d’articles d’opinió en els mateixos mitjans analitzats pel Digilab és negativa en un 43,1% en els catalans, i en els espanyols creix fins al 72,4%. Els positius van ser un 24,4% en els catalans, i només un 5,2% en els espanyols. L’adscripció dels columnistes durant els dies analitzats era un 77,2% sobiranista i un 10% espanyolista en els cibermitjans catalans, mentre que en els espanyols va ser un 54,3% espanyolista i només un 11,2% sobiranista. La resta correspon a federalistes o “sense identificar”.

Una segona part del mateix treball se centra en el pluralisme i equilibri en la cobertura de la política catalana durant els 76 dies compresos entre la massiva Diada i les eleccions de 2012. Entre els principals actors de les informacions difoses pels cibermitjans destaca Artur Mas (16,3% en els catalans, 12,7% en els espanyols), CiU (9,5% en els catalans, que augmenta fins al 12,7% en els espanyols), ERC (9,2% i 4,2%, respectivament) i el govern de l’Estat (7,1% i 3,9%, respectivament). El Govern de Catalunya només hi figura com a actor en un 3,2% dels titulars dels cibermitjans espanyols, i el 3,8% dels internacionals, que van apostar per Artur Mas (18,9%), Catalunya (18,9%) i CiU (13,2%).

Els cibermitjans, aliens a la rigidesa dels blocs electorals dels mitjans públics i, fins i tot, als equilibris dels suports tradicionals de les seves respectives capçaleres o emissores, es van ajustar raonablement a la pluralitat mínimament exigible en un període electoral. La seva cobertura contrasta amb el comportament de les xarxes socials. En els cibermitjans catalans no hi havia gaire informació sobre la CUP, per exemple. En canvi, David Fernàndez i la seva candidatura sí que tenien una forta presència a les xarxes socials.

Una altra conclusió és que els mitjans digitals analitzats pel laboratori de la Facultat Blanquerna evidencien major pluralisme entre els portals catalans, mentre que els espanyols i internacionals van informar d’aquest procés bipolaritzant-ho amb Mas-Rajoy, Catalunya-Espanya i Generalitat-Govern espanyol. L’estudi arriba fins a la jornada electoral, el 25 de novembre de 2012. Aquell dia i l’endemà, l’audiència dels mitjans digitals va augmentar notablement. En el cas d’El Periódico de Catalunya, el tràfic es va duplicar respecte a un diumenge i dilluns habituals. La informació de la nit electoral, les notícies, els resultats i la fotografia 360 graus que el diari va fer amb els candidats van ocupar el top ten de les peces més vistes pels lectors de la web.

El 25 de novembre de 2012, com és sabut, CiU va obtenir 50 escons; ERC, 21; el PSC, 20; el PP, 19; ICV-EUiA, 12; C’s, 9; i CUP, 3. Artur Mas es quedava lluny del seu objectiu d’aconseguir majoria absoluta. Els informes policials fabricats i el tram final d’una campanya en què Oriol Junqueras anava guanyant terreny van fer recular Mas en diputats. El #totsambelpresident va fer aigües amb els paràmetres convencionals dels escons, però Mas aconseguiria el suport d’ERC per a un full de ruta que tenia la consulta23 com a objectiu. El 23 de gener de 2013 el Parlament de la nova legislatura votaria per 85 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA i 1 de la CUP) i 41 vots en contra (PP, C’s, 2 del PSC i 2 de la CUP) la declaració de sobirania de Catalunya com a subjecte polític, jurídic i sobirà per decidir sobre el seu futur. Cinc diputats del PSC no hi van votar.

Una altra data rellevant de la nova legislatura és la del 16 de gener de 2014. El Parlament de Catalunya va aprovar demanar al Congrés dels Diputats la competència per convocar la consulta del 9 de novembre de 2014, amb 87 vots a favor (CiU, ERC i ICV-EUiA), 43 en contra (PP, PSC, C’s), 3 abstencions (CUP) i dues absències, una d’elles de l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, que el dia abans va renunciar al seu escó per no sotmetre’s a la disciplina de la direcció socialista de votar-hi ‘No’. Tres diputats del PSC —Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura – van trencar la disciplina i van votar a favor de reclamar la consulta al Congrés. La diputada Rocío Martínez-Sampere i l’exdiputada Laia Bonet van anunciar la seva marxa de la direcció del PSC.

El ressò global de la Via Catalana

La televisió encara és el mitjà estrella, però comença a notar al clatell l’alè d’Internet, que va creixent. Per explicar l’èxit de la Via Catalana i la massiva Diada de 2013, l’argument més recurrent de la caverna madrilenya ha estat que TV3 havia llançat una operació mobilitzadora al dictat de Presidència de la Generalitat. Novament, la teoria de la manipulació amb esquemes antics. Si bé es cert que TV3 va tancar el 2013 liderant altre cop les audiències, com en els tres anys anteriors —quan va desbancar Telecinco de la primera posició, que havia ocupat entre el 2004 i 2009 – , també cal recordar que la televisió pública catalana diposa d’un 13,5% de quota de pantalla mitjana, vuit dècimes menys que el 2012. La digitalització ha anat acompanyada d’una enorme fragmentació de les audiències.

A Catalunya, cal recordar-ho, també es veuen cadenes de televisió espanyoles, molt allunyades dels posicionaments sobiranistes. Antena3 va tancar el 2013 amb un sharedel 10,9% a Catalunya —guanyava tres dècimes respecte a 2012 – , mentre que Telecinco té una quota de pantalla del 10,5% —set dècimes menys – , La 1 d’aquesta TVE en mans del PP va assolir un mínim històric amb un 7,1% —perdent 2,2 punts en comparació amb l’any anterior – , La Sexta va aconseguir un 5,8% —guanyant 1,2 punts – , Cuatro es va situar en un 5,5% —quatre dècimes més – i 8tv es va plantar en un 3,4% —dues dècimes més. O sigui, que sumant TV3 i 8tv —considerant que les dues emissores estiguessin sotmeses al sobiranisme i als dictats d’Artur Mas, que és una pura suposició només atribuïble als esquemes dels opinadors de la caverna – la quota de pantalla de les televisions catalanes no va superar el 16,9% durant el 2013, segons les dades de Kantar Media. TV3 és un mitjà públic sotmès al rigor professional, l’exigència de servei públic i la pluralitat que juga un paper inqüestionable en la vertebració nacional. 8tv, amb un impacte molt més reduït, pertany a un grup mediàtic, Godó, que combina la línia d’un diari imprès contrari al procés sobiranista i una emissora de ràdio amb una audiència i orientació clarament independentista.

De la mateixa manera que cal constatar que TV3 ha liderat 43 dels 48 mesos, i va tancar el desembre de 2013 amb 18 mesos seguits encapçalant l’audiència, no s’aguanta per enlloc que amb una oferta televisiva plural com la que es consumeix a Catalunya s’hagi pogut manipular la població perquè l’Onze de Setembre de 2013 sortís massivament a ocupar els 400 quilòmetres compresos entre el Pertús, al nord, i Alcanar, al sud, amb més de 800 fotògrafs i 30.000 voluntaris. Novament, el fenomen impulsat per l’Assemblea Nacional Catalana —amb el suport d’entitats i partits sobiranistes, i la complicitat logística del Govern – no es pot entendre sense la força d’Internet i la mobilització ciutadana prèvia a les xarxes socials.

L’ús que l’ANC va fer de la web via.assemblea.cat per explicar l’acció, marcar el recorregut, fixar els trams, canalitzar les inscripcions, repartir els participants per trams, respondre preguntes i informar de les novetats i del ressò que ha anat adquirint, és exemplar. Sense Google Maps, sense YouTube (més de 300 vídeos, 6.000 subscriptors i més de 1.500.000 visualitzacions), sense Twitter (més de 80.000 seguidors), sense Facebook (més de 100.000 amistats), sense Flickr (més de 2.000 fotos penjades), és a dir, sense les xarxes socials, i la seva vinculació a la web clàssica, sense el món Internet, l’Assemblea no hauria pogut dur a terme la mobilització de dos milions de persones arreu del país, en una cadena humana de 400 quilòmetres.

Els mesos d’agost i setembre de 2013, la web via.assemblea.cat va tenir 4.476.735 visites, amb 1.310.680 visitants únics i 10.448.284 pàgines vistes. L’11 de setembre, la web de l’Assemblea va tenir un pic de mig milió de visites, que s’havien començat a disparar a primers de mes. L’espanyol va ser l’idioma predeterminat en els navegadors dels internautes que van visitar la pàgina de la Via Catalana (54,40%), seguit del català (36,18%), l’anglès (7%), el francès (0,24%) i l’alemany (0,13%).

Organització i comunicació han anat de la mà en una entitat, l’ANC, formada per voluntaris, en què ningú s’hi ha dedicat professionalment sinó desinteressadament com vam poder veure al reportatge 400 km del programa 30 Minuts de TV3 sobre la Via Catalana24, protagonitzat per Ignasi Termes i Ferran Civit, coodinadors de la cadena; Oriol Sallas, responsable de marxandatge; i Carme Forcadell25, presidenta de l’Assemblea. “Un esdeveniment massiu amb les xarxes és molt més senzill actualment que no pas quan es va fer la Via Bàltica el 1989”, explicava en el reportatge del 30 Minuts el ciberactivista Jaume Flor, creador del primer esdeveniment a Facebook per fer la cadena humana per la independència, que va superar els 135.000 inscrits.

La demostració de força, però sobretot l’intent de superació de la Via Catalana de 201326 respecte a la multitudinària manifestació de la Diada de 2012, va ser possible gràcies a l’empenta del sobiranisme a les xarxes socials i a la logística impecable de l’ANC. A diferència d’altres marxes independentistes, la Via Catalana va comptar amb un ressò previ en els mitjans de comunicació, que s’anava intensificant a mesura que s’apropava la data. De la idea inicial fins a l’execució de la cadena que va clamar independència hi ha un viatge amb milers d’estacions arreu del territori, on l’ANC va bastir una presència transversal ideològicament i intergeneracional que es copsava a Internet. Els avatars amb la imatge de la Via Catalana —dissenyada per Jordi Calvís, de l’empresa Can Antaviana – van tacar els timelines de Twitter, on les etiquetes de la cadena i la Diada van ser trending topic. L’espot a YouTube convidant a participar-hi, amb l’actor Juanjo Puigcorbé i l’escriptor Quim Monzó —dos referents entre els piuladors independentistes: @jpuigcorbe, amb més de 9.000 seguidors, i @QuimMonzo, amb més de 150.000 – , va ser un viral exitós, amb més de 90.000 visualitzacions.

També l’emotiu vídeo de llançament amb Montserrat Carulla, del 16 de març de 2013, titulat Junts ho farem possible, que supera les 100.000 visualitzacions a YouTube. Un altre dels vídeos que va circular va ser Catalan Way, la Via Catalana al món, del Consell de les Assemblees Exteriors de l’ANC, amb la col·laboració de les comunitats catalanes de l’exterior i de Catalans al Món. A partir dels vídeos rebuts d’arreu del món on s’havien fet cadenes estelades, els voluntaris de l’equip audiovisual de l’ANC van muntar un documental de 22 minuts que ha superat les 90.000 visualitzacions. Penjat a YouTube el dia abans de la Diada, aquests continguts eren un estímul digital per a la participació a la Via Catalana. L’espot de la pel·lícula oficial de la cadena humana supera les 70.000 visualitzacions, i el vídeo de les millors imatges de TV3 de la Via Catalana va arribat als 49.000 impactes a YouTube.

La videocampanya a YouTube i les piulades a Twitter, juntament amb les informacions que publicaven els digitals i les webs dels mitjans tradicionals, van ser el xup-xup d’una Diada que feia un salt endavant. Veníem del Concert per la Llibertat27 que el 29 de juny va aplegar 90.000 persones al Camp Nou, emès per TV3. També d’unes desafortunades declaracions del primer secretari del PSC, Pere Navarro, dient que els independentistes haurien de pagar el cost públic de les afectacions d’aquella cadena. O de la convocatòria, vinculada a la Via Catalana però marcant perfil propi, per part de l’esquerra vinculada a la CUP, ICV-EUiA i Procés Constituent, d’un encerclament humà de les oficines centrals que La Caixa té a la Diagonal de Barcelona.

Una polèmica prèvia va ser l’intent de contraprogramació per part del PP i C’s, que volien fer una cadena espanyolista al voltant de la Sagrada Família, buscant l’enfrontament —que no es va arribar a produir – amb la Via Catalana. Els helicòpters d’Intereconomía no van trobar les clapes que buscaven, mentre que els de TV3 van oferir imatges aèries incontestables aquell Onze de Setembre. La televisió va ser la reina de la jornada, però als digitals no els va anar gens malament. La web d’El Periódico de Catalunya, que obria la seva home a tota l’amplada amb el titular Èxit de la Via Catalana, va tenir un 80% més d’audiència respecte al mateix dia de la setmana anterior, i l’augment de visites es va prolongar l’endemà.

El diari The Guardian va fer una piulada en català demanant fotos i vídeos per a la seva web. Les fotografies enviades pels lectors a Instagram conformaven galeries d’imatges alegres, cíviques i familiars presidides per l’estelada i tota mena d’iconografia independentista. Els dos milions de ciutadans que van sortir a donar-se la mà en aquella cadena consumien tot tipus de marxandatge independentista, resultat d’un increment de vendes per Internet d’aquests productes de significació política. Les bambes independentistes d’uns empresaris de Vic i tot allò que es troba a fires com Estelània, que es va fer a Arenys de Munt. Tot l’aparador indepe era al carrer massivament, i es fotografiava i filmava.

La Via Catalana havia estat un èxit, i novament els diaris del país havien de fer les por-tades de les grans ocasions. A les versions digitals, les peces més llegides l’endemà van ser els resums de premsa internacional. L’aparició de la Via Catalana a la premsa de tot el món interessava els internautes del país. El procés s’havia internacionalitzat empès per la ciutadania. Encara faltarien uns mesos perquè els qui l’acabessin d’internacionalitzar fossin el president de la Generalitat enviant una carta, a final de desembre de 2013, informant de la convocatòria de la consulta a les principals cancelleries europees i, setmanes després, el 13 de gener de 2104, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, acompanyat de Barack Obama a la sala oval de la Casa Blanca28. Rajoy va dir a la Casa Blanca29 que Catalunya no seria independent, i el president dels Estats Units no va obrir boca. Unes paraules i un silenci que suposaven un èxit mediàtic i diplomàtic de l’independentisme.

Els voluntaris que van enregistrar la cadena humana des de l’aire en una vintena d’ultra-lleugers van poder empaquetar les imatges en un vídeo que anava des d’Alcanar fins al Pertús, però l’única assignatura pendent de l’enorme repte organitzatiu va ser la gigafoto que l’ANC s’havia proposat muntar a partir de les captures de més de 800 fotògrafs voluntaris. La gigafoto que encadena milers d’imatges de catalans donant-se la mà al llarg de 400 quilòmetres no es va difondre fins a primers d’abril de 2014 per la seva complexitat tècnica, i en només un mes va superar el milió i mig de visites a la web de l’Assemblea. A més, una fotografia periodística de la Via Catalana del nord-català Raymond Roig, de l’agència AFP, va aparèixer al resum gràfic de 2013 del prestigiós diari econòmic The Wall Street Journal.

L’escalfament previ a la Via Catalana a YouTube i Twitter no es refredaria després, sinó que es va mantenir. Correus electrònics i missatges de WhatsApp han fet que el clicactivisme sobiranista aconsegueixi puntuar aquesta foto —en què es veuen els braços entrellaçats de la gent i ple d’estelades amb el punt de fuga d’una carretera ocupada per la Via Catalana – com la més valorada pels lectors de la web d’aquest rotatiu econòmic. “La Via Catalana continua sent una eina d’internacionalització de la lluita pacífica i democràtica dels catalans per tal de poder esdevenir un Estat independent”, sostenia l’Assemblea en una nota de premsa per celebrar el triomf del clic en l’anuari gràfic de The Wall Street Journal.

Entre la Via Bàltica de 1989 sense Internet —dos anys després Estònia, Letònia i Lituània recuperarien la seva independència respecte una Unió Soviètica en descomposició – i la Via Catalana de 2013 amb Internet i xarxes socials hi ha moltes diferències. Una d’elles és l’impacte mediàtic internacional aconseguit pels catalans. A part de la presència en premsa, ràdio i televisió d’arreu del món, hi ha la petjada a les xarxes socials. Twitter Espanya va fer públics els temes més comentats durant el 2013 en aquesta eina de microblogging. Les etiquetes més rellevants al conjunt de l’Estat van ser #YoCreoenRajoy, #FaremCatalunyaIndependent, #croquetes —un subterfugi creat pels usuaris sobiranistes que sospitaven que Twitter estava censurant el hashtag #ViaCatalana – , #L6NBárcenasdelReal, #CorruPPlandia, #LeyAnti15M, #lospapelesdebárcenas, #ÁnimoGalicia, #NoalaLOMCE i #ErasmusRIP. La causa catalana competia amb la desfeta del govern del PP en les tendències de 2013 a tot l‘Estat espanyol.

Ofensiva digital i analògica de l’unionisme

Algun dia s’hauria d’estudiar el que ha succeït a Catalunya des de la Diada de 2012 i les posteriors eleccions al Parlament i, més visiblement, després de l’estiu de 2013. El 5 d’abril de 2013 la revista Interviú publicava l’existència d’un pla del Centro Nacional de Inteligencia (CNI) dotat amb 10 milions d’euros per aturar el procés independentista. El 28 d’octubre del mateix any El Confidencial Digital informava que Rajoy havia encarregat al CNI un pla per defensar la unitat d’Espanya. Una cerca a Google amb les paraules “Rajoy CNI plan unidad España” ofereix 669.000 resultats. Les informacions dels digitals espanyols més reconeguts coincideixen en què Mariano Rajoy hauria encarregat al director del CNI, Félix Sanz Roldán, un pla per combatre l’independentisme i aturar les pretensions del president de la Generalitat.

L’informe Horizonte Después, de 500 pàgines, és de contingut secret. No obstant, ha transcendit que els serveis espanyols d’intel·ligència van estar al darrere de la manifestació convocada pel PP i C’s a la plaça de Catalunya de Barcelona el 12 d’octubre de 2013, amb el lema Som Catalunya Somos España, que va aplegar 160.000 persones segons els organitzadors, 103.000 segons la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, i 30.000 segons la Guàrdia Urbana. L’encàrrec de la Moncloa al CNI també inclou, almenys així ha transcendit, una operació per donar cobertura i fomentar en els mitjans de comunicació els opinadors unionistes, contraris al dret a decidir i al procés sobiranista.

Només cal fer un repàs a les tertúlies dels mitjans públics espanyols a Catalunya —TVE i RNE – per comprovar la reducció fins a la mínima expressió d’analistes i opinadors propers al sobiranisme i, en canvi, la sobrerepresentació —en relació al pes electoral català – de veus unionistes contràries a la voluntat majoritària del Parlament d’exercir democràticament el dret a decidir. Han desaparegut tertulians considerats sobiranis-tes i s’han saturat els espais dels mitjans públics espanyols amb els representants de l’unionisme en les seves diferents sensibilitats. Aquesta operació de foment del discurs espanyolista en els mitjans catalans, no desmentida per la Moncloa, també ha tingut el seu resultat en premsa i portals d’Internet. Fins i tot les noves cares i veus de l’unionisme apareixen en els mitjans públics catalans, sempre respectuosos amb els equilibris exigibles a la pluralitat de les forces parlamentàries.

En aquest context, el 9 de setembre de 2013 es va produir la fusió de dos mitjans digitals catalans amb una audiència modesta, eldebat.cat, considerat proper al PSC, i lavozdebarcelona.com, en una òrbita entre el PP i C’s. El resultat és cronicaglobal.com, amb Francesc Moreno d’editor i Alejandro Tercero de director, en un repartiment equilibrat de papers entre els anteriors directors d’El Debat i La Voz, respectivament. La redacció de Crónica Global —amb edició en llengua catalana i també castellana, i sense audiència encara auditada – està formada per Daniel Tercero, Carles Bellsolà, Javier Garriga i Francisco Javier Rivas. Entre els seus col·laboradors hi figuren Alfons Quintà, Leonor Mayor, Víctor M. Sánchez, Jordi Bernal, Xiana Siccardi i Ignacio Martín. El consell edito-rial del nou mitjà digital està integrat per Toni Bolaño, Francesc de Carreras, Joan López, Pablo Planas i Ignacio Vidal-Folch. La seva presència a les xarxes socials és discreta: 5.700 seguidors a @cronicaglobal i menys de 1.000 amistats a Facebook.

El 27 d’octubre de 2013 La Vanguardia va publicar a portada un editorial titulat ¿Quién teme a los moderados?, en un intent desesperat per forçar l’entesa entre els governs de Madrid i Barcelona davant del que, poques setmanes després, arribaria per part dels partits catalans partidaris de la consulta: l’acord per a la data del 9 de novembre de 2014 i la doble pregunta. Els mitjans tradicionals gesticulaven en plena ofensiva del govern espanyol per esmorteir la pujada d’adrenalina independentista de la Via Catalana. Editorials, algun columnista unionista de nova fornada —un perfil professional en alça, que no nota la crisi a Catalunya – , recuperar vells col·laboradors del mitjà i molta més moderació —paraula de moda – amb els titulars i les portades. Ni les informacions atribuïdes a la família de Jordi Pujol, ni les discrepàncies públiques entre Convergència i el líder d’Unió, Josep Antoni Duran Lleida, ni les dificultats que travessava el Govern en minoria dinamitaven el full de ruta sobiranista del president Mas.

El dur hivern que havia arribat després de la Via Catalana es notaria a les xarxes socials. Serà difícil determinar si el pla del CNI per aturar la independència tenia recursos dedicats a agitar les xarxes socials —uns agents 2.0 – o si, de sobte i per art de màgia, una part de la població catalana havia dedicit obrir-se comptes personals a la xarxa amb l’únic propòsit d’argumentar contra el catalanisme, insultar els sobiranistes i advertir de tots els mals que comportaria la independència de Catalunya. La poca traça d’aquests agents, community managers subcontractats o espanyolistes ociosos hiperconnectats des de dins i fora de Catalunya, era perceptible per part dels usuaris més significats amb l’independentisme, que sistemàticament rebien estirabots a mode de piulades per part d’uns mateixos comptes de Twitter. La majoria d’ells, per cert, amb escassos seguidors, avatars estranys i noms d’usuaris figurats.

Finalment, l’unionisme s’havia activat a Internet en el mateix terreny de joc virtual on s’informava o opinava del procés sobiranista. En aquest sentit, està demostrat l’augment de comentaris a les notícies dels mitjans digitals i a les webs dels tradicionals, que en la majoria de casos han hagut d’intensificar els seus recursos per gestionar aquesta participació pujada de to. Els dos grans diaris de Barcelona han acollit a les seves webs comentaris i disputes entre lectors vinculades al tema en majúscules, el de la independència. La combinació de robots que filtren els comentaris que contenen insults deliberats i la gestió humana en la moderació han donat peu a situacions realment curioses.

Els mateixos que es queixaven del descontrol i negligència en la moderació dels comentaris dels lectors mesos abans de l’esclat de la Via Catalana són els que ara denuncien la “censura” dels insults, calúmnies i falsedats que originàriament s’envien per ser publicats com a participació dels lectors. El tertulià unionista només nota la competència d’un altre perfil professional realment en alça, el del gestor de comunitats digitals o moderador de comentaris a les webs informatives amb certa audiència.

Més intensitat informativa, més trànsit i més crispació verbal a les zones de conversa de les webs. Mentre això succeïa, a les xarxes socials els catalans seguien fent diplomàcia 2.0 compartint els continguts sobiranistes en altres idiomes i enfoncant-ho a un públic estranger. La campanya El món ho ha de saber, de la revista Sàpiens, superava totes les previsions, amb més de 14.500 personalitats d’arreu del món que rebien exemplars del llibre Catalonia calling i el DVD de la Via Catalana, i es feia visible a Twitter —@elmonhohadsaber supera els 6.000 seguidors – i a Facebook —amb 11.000 amistats – .

Setmanes abans, l’Agència Catalana de Notícies (ACN), de la mà dels corresponsals a Brussel·les Albert Segura i Laura Pous havia publicat una sèrie d’entrevistes a dirigents europeus i primers ministres plantejant-los la qüestió catalana. Les declaracions del primer ministre de Lituània, Algirdas Butkevicius, defensant que cada país “ha de trobar el seu propi camí” i té “dret a l’autodeterminació”, precedides d’unes altres del primer ministre d’Estònia, Valdis Dombrovskis, dient que “si hi ha una voluntat clara del poble i una clara demanda d’un referèndum val absolutament la pena dedicar-li atenció i mirar opcions per com afrontar-ho”, van obligar el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, a cridar a consultes els ambaixadors d’aquests dos països bàltics a Madrid. Un episodi que generaria impactes en els mitjans tradicionals, gràcies a l’oportunitat dels dos periodistes catalans, poc després de l’èxit de la Via Catalana, i que incendiaria la xarxa sobiranista per la reacció del ministre espanyol. Els que s’havien afanyat a tancar les delegacions a l’estranger de l’ACN descobrien, de sobte, la utilitat i enorme influència d’aquests periodistes de l’agència pública d’un país que aspira a celebrar un referèndum d’autodeterminació en l’era d’Internet i les xarxes socials.

Alguns professionals no podien reprimir els seus impulsos, que contrastaven amb els cops de timó o intents de gesticulació dels seus mitjans en aquest hivern d’alta activitat al pont aeri i les taules de negociació per canalitzar els recursos del famós pla anti-sobiranista dotat amb 10 milions d’euros. Vilaweb va publicar el 26 de novembre de 2013 que el periodista, professor i columnista de La Vanguardia Francesc-Marc Álvaro —@fmarcalvaro, amb més de 28.000 seguidors a Twitter – havia decidit obrir un blog personal, Diari de la desconnexió, per fer una crònica del procés d’independència “sense més limitacions que les que ell s’imposi”. Tornem al principi d’aquest assaig, amb els blogs com a eina per a l’alliberament personal. En aquest cas, Álvaro feia el pas d’obrir un blog per “escriure el que no trobo en altres mitjans i, de passada, ajudar els lectors a fer-se una idea del que s’esdevé en aquest moment en aquesta nació”.Aquest cas és simptomàtic de dues coses. La primera és l’intent de retorn als vells esquemes per part d’alguns mitjans quan les circumstàncies els són aparentment adverses. La segona, que l’aliança periodista-tecnologia és guanyadora i generadora de grans formats i productes. El blog d’aquest articulista de La Vanguardia, El Temps i Serra d’Or, també tertulià de diverses emissores de ràdio i televisió, demostra que quan els grans mitjans fan reculades, i més en un context complicat per al país com l’actual, els professionals es poden reivindicar a títol personal, amb els riscos que això suposa. La seva declaració d’intencions a l’apunt Un assumpte personal i un avís: no sóc neutral, datat el 16 de novembre de 2013, és un acte de valentia. Una resposta individual a una derivada de la reacció de l’unionisme.

La videopolítica viral, al mòbil

L’enviament d’exemplars del llibre Catalonia calling, la carta d’Artur Mas als primers ministres europeus i les notícies sobre el referèndum del 18 de setembre de 2014 a Escòcia, a part de tots els continguts generats en anglès i altres idiomes pels portals sobiranistes esmentats anteriorment, eren un fil argumental per als independentistes actius a les xarxes socials. Els gags del programa humorístic Polònia a la web de TV3, al seu canal de YouTube —amb més de 110.000 subscriptors i més de 100 milions de visualitzacions des del març de 2006 – o penjats directament pels usuaris en aquesta i altres plataformes de vídeos —el del Mas Style pujat per un internauta l’octubre de 2012 supera els 2,4 milions de visualitzacions – animaven un procés no exempt d’un dia a dia cru.

La política tradicional també experimentava fenòmens interessants, com els vídeos que ERC penjava d’Oriol Junqueras deixant en evidència entrevistadors de TVE o dels diputats Alfred Bosch i Joan Tardà traient l’estelada, sent expulsat per parlar en anglès o entregant al ministre Margallo la samarreta de la Via Catalana al Congrés. El més sonat, però, va ser el vídeo que la CUP va penjar del seu diputat David Fernàndez amb una sabata a la mà mentre li deia a l’expresident de Bankia i exdirector gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Rodrigo Rato: “Ens veiem a l’infern. El seu infern és la nostra esperança, és el carrer. Fins aviat, gàngster! Fora la màfia!” El vídeo supera les 250.000 visualitzacions. La CUP ha sabut dur al Parlament l’agilitat i l’impacte de la videopolítica. El seu compte CUP Parlament a YouTube, creat el febrer de 2013, té 5.000 subscriptors i supera l’1.200.000 visualitzacions, el mateix nombre que el compte Esquerra TV, creat el setembre de 2007.

Ciutadans és el partit amb més visualitzacions al seu compte de YouTube, creat el desembre de 2006, amb més de 3,6 milions. C’s, ERC i CUP són els partits amb representació al Parlament més dinàmics a YouTube. Per fer-nos una idea, el compte de la Generalitat no arribava als 800 subscriptors i estava en 356.000 visualitzacions, més que el de la Moncloa, que tenia menys de 900 subscriptors i no arribava a les 250.000 visualitzacions. Rapidesa i domini del llenguatge audiovisual, afegit a intervencions atrevides, mediàtiques o discursos originals, ús de plataformes 2.0 i viralització per tots els canals han coincidit durant el 2013 amb la popularització dels smartphones i, el més important, una reducció de les tarifes telefòniques per poder accedir a Internet des del mòbil o la tauleta. També hi ha influït WhatsApp, per on circulen enllaços a vídeos en aquesta aplicació de xat-missatgeria. YouTube ja és un entorn on consumir continguts audiovisuals d’actualitat política catalana. L’interès per la política entre els ciutadans que no es conformen amb el minutatge de les televisions convencionals troba a xarxes com YouTube o Vimeo un canal perfecte de continguts a la carta des del mòbil.

Les emissions en directe —streaming – han canviat també la manera d’entendre la comunicació política. Durant la transició i els primers anys de la democràcia, la política es feia als vespres a les seus dels partits, sindicats i entitats veïnals. Amb la professionalització de la política, aquesta va passar a fer-se en horaris laborables, conquerint ja els espais institucionals. La irrupció d’Internet i de les xarxes socials, sumades a la telefonia i la mobilitat, han fet de l’acció política una dedicació totes les hores del dia des de qualsevol lloc. El nou espai polític, el ciberespai, incorpora ara la immediatesa i el temps real.

Difondre en directe actes polítics permet una militància virtual, de tal manera que el temps i l’espai deixen de ser una barrera, un impediment. També condiciona el periodisme i els fluxos de treball. Però els partits han incorporat els streamings com una forma d’ampliar audiència, més enllà de la presencial, i també com una arma comunicativa. Gairebé tots els partits catalans permeten seguir els seus principals actes per la xarxa. La política ja no es fa als vespres, com en els primers ajuntaments democràtics, ni en horari laboral, amb la professionalització política a les institucions democràtiques, sinó que es fa a totes hores i per a un públic global. Els catalans a l’estranger ja no se senten exiliats.

Els indignats, els ocupes, els desnonats i altres col·lectius han donat una lliçó de flux amb el vídeo casolà, gràcies a Livestream o Bambuser, des de les places i immobles ocupats, des de casals i centres cívics. Vagues i manifestacions en directe, actes polítics en temps real. Ja no hi ha excusa, qualsevol connexió permet ser allà on passen les coses. I després de les emissions en directe, del flux continu, ve l’empaquetament i distribució en píndoles. Primer tot l’acte en viu, després agafen l’enregistrament i en treuren els millors moments, les declaracions o imatges més rellevants. Es pengen a la xarxa, es posen a la web, i es fan circular per les xarxes socials. YouTube o Vimeo com a repositori, però últimament també com a televisió a la carta per IP. Vas al canal de l’Assemblea o d’un partit i et trobes l’última activitat, el més sucós que els equips audiovisuals —ara qui no és multimèdia és perquè no vol, no s’hi valen excuses – han editat i difós per a un públic que es mou i consumeix aquests vídeos quan li va bé, no quan cap prescriptor o mitjà decideix que toca visionar-ho.

Oriol Ferran, ciberactivista i promotor cultural amb el projecte de La Bressola, ho té molt clar. Dels concerts i dels DVD’s de Musiquetes per La Bressola —l’escola catalana de la Catalunya del Nord – han fet vídeos i peces que han penjat a YouTube. Sense fer-ne difusió, aquelles cançons van circular per la xarxa i un 75% de les visualitzacions es van fer des del mateix YouTube. Les tarifes més baixes han permès un augment de l’accessibilitat a la xarxa amb el mòbil. Les enti

tats i els partits s’han erigit en canals televisius per IP —és l’era de l’autocomunicació – i han descobert que la viralització és la millor garantia que després els mitjans digitals es vegin forçats a recollir i reproduir aquests continguts de vídeo. El periodisme d’embedar —incrustar el codi que mostra a la teva web una finestra de reproducció de YouTube, Vimeo o qualsevol plataforma de vídeo i imatge en directe – està de moda. Escriu i embeda.

Del ridiculisme als ‘fakes’ independentistes

Per als independentistes veterans a la xarxa no suposarà cap novetat, però atès que el creixement del sobiranisme ha estat espectacular els últims anys i que bona part d’aquests nous simpatitzants pertanyen a un corrent d’independentisme més pràctic, potser econòmic, sensat i racional, allunyat de l’identitarisme i de la militància marginal dels vuitanta o noranta, cal fer esment a la via ridiculista. El ridiculisme com a moviment independentista, molt vinculat a la Internet dels inicis.

L’apunt del blog Ramblamunt, del 10 de desembre de 2012, titulat El ridiculisme com a doctrina ho explica perfectament: “No fa pas massa anys, declarar-te públicament independentista et situava en la més absoluta marginalitat política i social. Cap a mitjan de la dècada dels 90 i després de l’ensulsiada i el trencament dels 80, si a més a més te’n declaraves situant-te al marge del llavors únic partit polític independentista amb representació al Parlament i intentaves explicar què era això (o les restes d’allò) del Moviment Català d’Alliberament Nacional a algú amb dos dits de front, el més habitual era que et prenguessin per un boig. (…) Doncs bé, si llavors ser independentista no era fàcil, poder llegir literatura independentista o sobre aquest ‘independentisme revolucionari’, era gairebé un miracle. Tot i això, hi havia qui s’ho prenia amb humor i a manca encara de programes de sàtira tipus Polònia, l’any 1996 apareix un breu i espaterrant assaig que posa en solfa la doctrina ridiculista d’alliberament. Un cos doctrinal pioner i que, anys més tard, altres iniciatives ridiculistes posteriors com el Dr. Cat, el Moviment Ridiculista d’Alliberament Nacional (Provisional) més conegut com a MRAN-P o la gallega Via Anti-Colonial Activa (VA-CA), acabarien de polir, però que bàsicament pretenia que el colonitzador se sentís ridícul davant de l’ocupació i tingués ganes de perdre’ns de vista. En definitiva, representava l’accés a la independència per la via de l’expulsió. El llibre Cataconya. La via ridiculista d’accés a la independència (La Magrana) de David Duran ens explica com a partir d’algunes primeres accions aïllades empreses per uns pocs valents amb la intenció de desprestigiar Espanya en l’escena internacional i forçar la concessió de la independència per a Catalunya, un ampli Moviment d’Alliberament Nacional de caire ridiculista que es va estenent arreu dels Països Catalans com una taca d’oli mercès a desenes de cèl·lules dorments que es van desvetllant i que, a través d’una pràctica política i una metodologia a cavall entre la desobediència civil i les accions de gran impacte tipus les practicades anys enrere per la Crida a la Solidaritat, acabaran forçant l’Estat espanyol a concedir-nos la llibertat per la via del cansament i el desgast.”

Però si volem fer el doble salt mortal, ens hem d’interessar pel concepte Ridiculisme invers, que trobem a Catigat.org. “Un dels productes més interessants de l’Escola d’Estiu Anticolonial 2003 a Aeropoli (Mani) va ser el descobriment del Ridiculisme Invers. Es tracta simplement d’aplicar el ridiculisme a les potències colonials, destacant i utilitzant com a arma tot allò que fa tuf a ridícul en les seves actuacions quotidianes i que és molt, donada la tendència natural dels petits imperis a ser patètics. Dos exemples clars: 1. Aznar té una foto del Perejil al seu despatx. Patètic, oi? Ridícul, no és cert? 2. Els soldats espanyols a Diwaniya van posar un toro d’Osborne a la seva base. Ridícul del tot. La pràctica del ridiculisme invers pretén donar el màxim de difusió a les actuacions ridícules de l’ocupant, per tal de desprestigiar-lo al màxim. Tot està previst: existeix fins i tot un Termòmetre Ridiculista Invers, que permet puntuar de l’1 al 10 l’acció ridiculista (una frase de Rajoy, una acció imperial especialment patètica, una bandera de 50 metres, fotos del parlament de Madrid…). Se seleccionen les millors i se’ls dóna la més gran difusió, tal com es faria amb un acudit.”

Encara estàvem a l’època de la web i dels blogs, no ho oblidem. Un dels periodistes que més coneix aquest món —carinyosament en diríem friqui – és Martí Crespo, que ha seguit de prop el ridiculisme i la “via barrilaire cap a la independència” de Catigat.org (Lliga Anticolonial) i l’MRAN-P. Lliga Anticolonial va publicar un parell de llibres també referencials: Dr. CAT, esgarrapant a tort i a dret, i Descolonitza’t. Entre els anys 2005 i 2007 va funcionar la web ara desapareguda Ridiculisme.org —a Archive.org hi trobem la pàgina – , on s’aplegava molta de l’activitat i d’aquestes campanyes. “El ridiculisme va ser un corrent independentista que, en una època de pessimisme i militància dura i ortodoxa, optava per l’humor i l’enginy per mantenir la flama i la moral. A través d’un sonadíssim i recordadíssim sopar ridiculista a la Farinera del Clot el 13 de juny de 2003, al qual van assistir David Duran —autor de la bíblia del moviment, Cataconya – i el cantant Titot —autor d’Història de Catalunya al revés, també referencial – , i amb l’aparició sorpresa de Pomada i en Josep Maria Cantimplora i l’Orquestra Cloratita, la Lliga Anticolonial del Dr. Cat i la Vía Anti-Colonial Activa (VA-CA) gallega —deixeble de la primera – van establir una estretíssima i fecunda col·laboració, que s’ha mantingut fins als nostres dies, tot i que a baixa intensitat i amb uns altres noms: als Països Catalans, amb el Dr. Cat i a Galícia, amb el col·lectiu Sei o que nos figestes… nos últimos 525 anos”, explica Martí Crespo.

En aquells anys, els joves internautes independentistes contaminats d’aquest esperit ridiculista es van dedicar a convertir en una icona el toro d’Osborne del Bruc (Anoia) i van fer accions com l’ocupació de les illes Medes en resposta a Perejil i l’”alliberament” de més territoris dels Països Catalans. Una derivació actual del ridiculisme és, per exemple, l’aparició cada vegada més nombrosa d’”escamots tió” contra la figura del forà Pare Noel, o més anecdòticament els aficionats catalans a la selecció futbolística de Gibraltar30. Però tornem al toro d’Osborne, perquè el 3 d’agost de 2007 Libertad Digital informava d’una de les habituals accions per tombar l’estructura d’aquell monumental brau metàl·lic: “Una veintena de vándalos derribó este viernes el toro de Osborne de El Bruc (Barcelona), apenas una semana después de que la figura toril, la única que quedaba en pie en Cataluña, fuera instalada en este municipio de la comarca de Anoia. Un grupo independentista autodenominado ‘Hermandad catalana La Bandera Negra’ ha reivindicado en un comunicado la autoría de este acto vandálico.” Els fòrums de Racó Català —acne juvenil independentista a cop de píxel – i els tronats digitals de la dreta espanyola entraven en una espiral d’informació i debat sobre aquestes bretolades que pretenien convertir-se en accions patriòtiques d’un i altre bàndol.

Racó Català publicava el comunicat de la Germandat Catalana La Bandera Negra. “Avui, divendres 3 d’agost de 2007, després de 3 hores de bona i dura feina, a les sis del matí, el toro d’Osborne del Bruc ha caigut vergonyosament com un gegant amb peus de fang. La força i valentia conjunta d’una vintena de patriotes catalans ha vençut el gegant banyut espanyol que, amb els seus 18 metres d’alçada i 20 tones de pes, no ha pogut resistir la força i l’enginy d’uns valents catalans disposats a tot. El toro d’Osborne del Bruc ha caigut i, després, ha estat trepitjat, ultratjat i humiliat pels patriotes que l’han vençut mentre per l’horitzó sortia un sol de justícia (…)”

Aquells anys i aquella Internet han estat superats per tot el que venim explicant en aquest assaig. Avui bona part d’aquest esperit que pretén ridiculitzar l’espanyolisme, criticar els dirigents menys convençuts del procés sobiranista o simplement passar tota l’actualitat política pel filtre de la sàtira, la fina ironia o l’humor de sal gruixuda té la seva expressió més viva a Twitter. L’anonimat, els grupuscles, els trolls i els nicks d’aquesta òrbita han donat pas a una multitud de perfils de Twitter que piulen en clau sobiranista i ho fan com a fakes —falsificacions, la majoria d’elles deliberades, de tal manera que no busquen confondre amb la identitat real – o personatges curiosos i paròdies.

El 5 de juny de 2013 publicava a saul.cat un recull de Fakes, paròdies i personatges curiosos de Twitter. Molts piuladors prefereixen relativitzar el #tenimpressa i l’excitació de la #DUI i aposten pel divertimento a cop de tuit, la majoria dels quals van adreçats a dirigents polítics, personalitats i mitjans de comunicació. N’hi ha de totes les tendències, i alguns abusen de l’anonimat per fer tuits que no farien donant la cara, però novament el protagonisme i el dinamisme està en els dits dels sobiranistes. També n’hi ha que són respectuosos perquè simplement pretenen recordar personatges històrics o intel·lectuals del país. Aquests són alguns dels comptes recollits que segueixen actius: @duranelcalb, @honeckerrda, @josepmplanes, @GrouchoMas, @eaudePep, @odra-dek1, @gtrunyus, @ramoncondis, @fabianmohicano, @La_Retaguardia, @sandrus-cu_, @Duran_Cerillo, @SistachPapa, @truita_barbera, @simiribonanit, @NociuDuran, @ArcaldeBustos, @ArcaldeSanchez, @mandefirmes, @CNICatalunya, @Mas_Enfurecido, @Colonos_Cs, @sostret, @Populars_PV, @ColeguisNeymar, @hug_roger_lll, @vicentaestelles, @bori_not, @mdepedrolo, @mntristany, @Iaia_Toneta, @escudellat, @grassonet_bord, @lociscodecanpey, @marat_bcn, @VeuCat, @BorjaPapa, @Marc_ _Aureli, @Salvador_Espriu, @F_Trabal, @JosepCarner, @loRosEroles, @LoPetit_, @Cataloniaman, @TostDe, @GMoragues, @27abril1715, @reusmtb, @ElGeneralBumBum, @mossen_cinto, @NicolauPistoler, @lo_Rector, @Mancomunitat, @BernatDesclot, @SantVicent, @lafontcal, @Beatasikarra, @LO_PASTOR, @ermengolamill, @BacdRoda, @CAPITA_ENCIAM_, @viduatribo, @ElFilosof, @MnTristany, @CapitaGoneya, @RogerVinton, @QuinManso, @Casa_ReaI, @FacuDiazT, @ValeroSanmarti, @ModernetdeMerda, @elstertulians, @Capellateu, @lucreciadeborja, @unaoca, @KarlMarx_cat, @Puntvolat, @torrisme, @NOSTRESINYO, @SirHumphreyAppl, @elsxais, @wallace_catala, @AviaEixample, @elporcsenglar, @papanates, @08181, @vixenix, @324gag, @encampanya, @TorreRellotge i @HoraCatalana.

Influència dels periodistes sobiranistes

El sector periodístic viu en hores baixes. A l’Estat espanyol, durant el 2013 es van acomiadar 4.434 periodistes i van tancar 73 mitjans de comunicació. Segons l’Informe Anual de la Profesión Periodística 2013, de l’Asociación de la Prensa de Madrid, al conjunt de l’Estat s’havien perdut 11.151 llocs de treball i s’havien enfonsat 284 mitjans des de 2008. Hi ha, però, algun motiu per a l’esperança. Durant el 2013 constaven fins a 297 projectes informatius oberts per periodistes. Molts professionals s’han vist obligats a emprendre el seu propi projecte, descartant la possibilitat de ser contractats de manera estable per un mitjà de comunicació. Enviar un currículum a un diari, ràdio o televisió, fins i tot a un mitjà digital, no té avui gaire sentit. Hi ha dues vies, doncs, per intentar treballar de periodista. Una és la d’oferir serveis i continguts, no pas demanar un contracte. Encara que la crisi ha fet minvar els pressupostos per a col·laboradors, la necessitat d’alimentar nous canals i el procés d’adaptació als nous temps fa que sigui possible obrir-se a acords per adquirir continguts o externalitzar algun servei vinculat al mitjà. L’altra possibilitat és la d’emprendre, és a dir, muntar la pròpia empresa, ja sigui un projecte comunicatiu, la creació d’un mitjà o l’impuls d’un projecte innovador.

En aquest sentit, la construcció d’una marca personal a les xarxes socials és un dels passos estratègics per als professionals que decideixen fer el salt al món de l’empresa comunicativa o a un periodisme emprenedor amb múltiples derivades. La presència, activitat i reputació digital d’un periodista del segle XXI és fonamental en aquest context, en què cada dia hi ha més professionals a Linkedin buscant contactes i obrint-se portes. Des de l’agost de 2011, mantinc al saul.cat un llistat dels periodistes —últimament obert també a comunicadors – amb més de 1.000 followers a Twitter. L’actualització d’aquest rànquing de periodistes i comunicadors catalans més seguits a Twitter del 7 de gener de 2014 va arribar als 565 professionals, alguns dels quals estaven a l’atur i molts d’altres figuraven com a freelance. A la columna d’adscripció a una empresa o mitjà s’observa la diversitat del sector, des dels mitjans tradicionals, fins als nous mitjans, passant per institucions, entitats o partits, i arribant a projectes personals, com dèiem. És una columna que es mou força, en molts casos per a malament perquè quan cal incorporar els canvis és perquè l’afectat ha sortit acomiadat del mitjà que acompanyava el seu nom.

La llista dels 565, ordenada per nombre de seguidors, està encapçalda per aquests 20 professionals: Andreu @Buenafuente (1.602.691), @AnnaSimonMari (1.254.223), @JordiEvole (1.068.379), @Julia_Otero (304.924), @SusannaGriso (287.299), Josep @jPrederol (282.777), @JordiGlez González (268.061), Susanna @sGuasch (231.356), @SamantaVillar (190.481), @Juan_Diaz_Diaz (181.449), @Tony__Aguilar (173.962), @XaviMartinez (167.539), Àngles @aBarcelolh25 (166.266), @AxelTorres (160.134), @Frank_Blanco (152.298), @QuimMonzo (138.177), @AntoniBassas (135.444), @Soler_Toni (128.499), @CarmeBarcelo (128.499) i @MiquelCalcada (103.682). Els més seguits són professionals vinculats a la televisió d’àmbit estatal. Pesa la televisió com a mitjà, i també Espanya més que Catalunya.

En canvi, si ordenem aquest llistat no per seguidors —quantitat – sinó per Klout31 —un servei que a través de fórmules matemàtiques i estadístiques quantifica la influència social que tenen els usuaris a la xarxa, de 0 a 100 – el rànquing en els primers 20 llocs apareix molt diferent: Andreu @Buenafuente (81), Vicent @vPartal (80), @JordiEvole (79), Josep @jPrederol (74), @Tony__Aguilar (74), @ToniAira (74), Josep Maria @Ganyet (74), @Julia_Otero (73), @QuimMonzo (73), @GinaTost (73), @RoserAmills (72), @SaulGordillo (72), @OriolLlado (72), @VictorClares (72), Germà @gCapdevila (71), @JoanVendrell (71), Susanna @sGinesta (71), @AxelTorres (70), @Soler_Toni (70) i Pilar @RaholaOficial (70).

En aquest rànquing, doncs, la televisió i l’àmbit estatal no destaquen de manera indiscutible. Buenafuente i Évole apareixen primer i tercer, en els dos llistats, o sigui en seguidors i en influència a les xarxes socials segons Klout. Cridava l’atenció l’entrada en el top 20 de Klout dels periodistes Vicent Partal (57è en el de seguidors), Toni Aira (84è), Josep M. Ganyet (110è), Gina Tost (77a), Roser Amills (50a), Saül Gordillo (87è), Oriol Lladó (163è), Víctor Fernández Clares (295è), Germà Capdevila (72è), Joan Vendrell (102è), Susanna Ginesta (523a) i Pilar Rahola (27a). Amb aquestes incorporacions, per tant, es produeix un tomb en dos sentits. El primer, que els mitjans tradicionals condicionen menys, o dit d’una altra manera, que les marques individuals poden compensar l’absència d’un mitjà fort al darrere per a un periodista amb reputació i influència a les xarxes socials.

La segona conclusió, que enllaça a la perfecció amb la tesi d’aquest assaig, és que l’independentisme és dinàmic, rellevant i influent a la xarxa, també en el cas dels professionals de la informació. En el rànquing de Klout, com a mínim, 10 dels 20 periodistes i comunicadors més influents els podem considerar independentistes. En canvi, en el rànquing per nombre de seguidors només n’hi apareixien quatre, i situats a la cua del llistat: Monzó (16è), Bassas (17è), Soler (18è) i Calçada (20è).

La idea de prendre el Klout score per ordenar-ho diferent va ser, a partir del meu llistat dels 565 més seguits, del periodista Jordi Fortuny, que va publicar l’apunt El rànquing ‘ocult’ de Saül Gordillo: els periodistes més influents, en què apareixen els 20 esmentats. Tres dies després, Vicent Partal publicaria l’apunt Petita disgressió sociològica sobre el Twitter i la reputació. “A parer meu en aquest debat hem intuït per primera vegada al nostre país una cosa que Manuel Castells ha explicat com ningú parlant de les revoltes àrabs, per exemple: que la xarxa crea circuits completament alternatius als dels mitjans tradicionals i les elits”, escrivia Partal, el flamant número 2 del rànquing de Klout dels periodistes catalans. “A mi hi ha un detall que encara em crida més l’atenció. En la llista segona, la d’influència, hi ha molt poca gent que treballe en grans empreses. I els que hi són, especialment del Grup Godó, en realitat són ‘marques’ ells mateixos: Quim Monzó o Pilar Rahola, per dir-ne dos de ben clars. I, en canvi, i això em fascina, hi ha sis casos sobre vint de periodistes que són pràcticament ells sols amb les seues xarxes socials. Susanna Ginesta, Oriol Lladó i Ganyet serien els casos més clars de gent extraordinària que ha sabut crear-se un espai informatiu sense necessitat ni de mitjans, encara que hi col·laboren. I gent com el mateix Saül transcendeixen el mitjà on temporalment treballen. O el cas de Germà Capdevila, que està organitzant una empresa nova i molt interessant a través d’Esguard, però que bàsicament és ell mateix.”

La segona llista, doncs, capgirava la primera perquè no supeditava l’èxit a tenir una gran marca corporativa al darrere, dirigir-se en el món tradicional a un mercat més gran que l’estrictament català o treballar en un mitjà tradicional reconegut. Vicent Partal sentenciava: “L’època dels grans mitjans és passat ja. Segurament l’època dels mitjans (grans o petits) és passat, i això queda magníficament reflectit en les posicions de la segona llista, contrastant vivament amb la primera. És com si de sobte s’haguera colat una miqueta de dada objectiva i contrastable en la qual reconeguem el món on vivim…”

Per acabar d’animar el debat, un altre periodista directament implicat en les dues llistes, Oriol Lladó, va publicar l’apunt Sóc el 13è periodista més influent del país? La resposta: no. “Klout defineix com d’influents som en les nostres comunitats virtuals (i com a tal és una eina interessant), no el nostre grau d’incidència en el —diguem-ne – món real (on genera una expectativa rotundament fallida). A vegades una i altra influència van de la mà (el cas de Jordi Évole o Vicent Partal), però en (molts) d’altres no, com demostra el llistat de periodistes més seguits ordenats per l’índex Klout”, sosté Lladó.

El periodista freelance prosseguia: “L’índex mira d’establir un criteri que ens ajudi a definir si som valorats en la nostra comunitat i quin hi és el nostre pes; però no ho fa en termes absoluts, sinó en relació amb la gent amb qui compartim el cercle social-virtual i amb les interaccions que hi fem. L’índex té, doncs, un valor relatiu; però valor, al capdavall. És un criteri més, entre molts d’altres, per valorar qui som a les xarxes. A Klout cal reconèixer-li l’esforç d’estandaritzar i quantificar el nostre perfil virtual, però és evident que aquest és un camí emergent que necessita molts ajustos i segurament un reconeixement de la pròpia limitació de l’objectiu. No sóc el 13è periodista més influent del país. Reconèixer-ho així no és fruit d’un atac de falsa modèstia, ni és fruit d’una patològica falta d’autoestima. És la veritat, o una part de la veritat… atès que no és menys cert que sóc, segurament, un dels que té una presència a les xarxes més endreçada, constant i intencionada (i en aquest sentit és un honor compartir llistat amb gent com en Josep Maria Ganyet, la Gina Tost o la Susanna Ginesta). Això és el que ajuda a fer-nos veure el Klout. No és poca cosa.”

Una altra periodista i professora que figura en el rànquing de les més seguides a Twitter, @CristinaRibas —amb 3.000 seguidors i un Klout de 63 – , va replicar Oriol Lladó aquesta piulada32: “Oriol, exactament el 13è no sé, però la meva resposta seria sí perquè els meus mitjans són digitals :-)” Resulta evident que la influència entesa com un concepte del món tradicional no és traslladable a la lògica digital. Lladó i Ribas tenen raó. El rànquing de Klout no demostra que els periodistes ben posicionats tinguin major impacte o penetració en una comunitat digital. Els milers, fins i tot milions, de seguidors que tenen són un patrimoni digital gens menyspreable. Però, en canvi, els freelance o periodistes independents esmentats sí que s’han creat una comunitat pròpia i gaudeixen —gràcies al fet de ser presents en diverses xarxes socials alhora i de manera sistemàtica i ordenada – d’un prestigi digital que els fa aparèixer com a influents.

Cal creuar les dues llistes per tenir una bona radiografia del que els periodistes catalans estan fent a les xarxes socials. Sota els més mediàtics, que sovint no es pronuncien sobre temes polítics —i molt menys sobre la qüestió nacional – , hi ha una legió de professionals, molts d’ells desvinculats laboralment de mitjans tradicionals, que s’han significat i han fet el pas d’adoptar comportaments propis del ciberactivisme. Al marge de la significació sobiranista d’uns o altres, que aflorin perfils com Lladó, Ganyet, Capdevila o Ginesta demostra el que apuntàvem al principi sobre les noves fórmules de treballar en l’àmbit de la comunicació i en la professió periodística. La xarxa —prenent la puntuació de Klout amb tots els matisos que calgui, però deixant-nos anar per la percepció i l’experiència – premia els usuaris autèntics, actius a les eines 2.0 i significats en causes que importin la seva comunitat. Gent que, al marge dels focus dels massmedia, transmet coherència, compromís i proximitat.

El post ja esmentat de José Antonio Donaire titulat 10 claves sobre Cataluña, del 2 de gener de 2014, també ho apuntava: “El independentismo ha atraído la inteligencia del país. Los profesores universitarios, los economistas, los periodistas, las profesiones liberales, las clases medias urbanas son abiertamente independentistas. No es un reducto ‘friki’, sino un ‘think tank’ que elabora escenarios, proyectos, argumentos. Que fabrica ideas. De hecho, la mayor parte del talento catalán es partidario de la independencia.”

Allò que és vàlid per a la política a la xarxa també ho és per al periodisme, en aquest cas. Els periodistes que esdevenen prescriptors, que s’han creat una marca personal i que a cada moment generen activitat a les diferents xarxes socials i en els entorns digitals33, tenen millor puntuació a Klout, però, sobretot, gaudeixen de bona reputació entre la seva comunitat. En el fons, el segon rànquing, el de Jordi Fortuny amb el Klout, és un reconeixement i un estímul per als joves periodistes que, encara que no hagin tingut l’oportunitat de trobar una feina clàssica, han optat valentment per començar a pencar pel seu compte en un context de crisi econòmica i de sector en un país que també travessa convulsions que només el temps dirà si són a fi de bé. La gent ha perdut la por i s’ha deixat dur per les emocions. També molts periodistes.

Notes

3. Pere Martí recull en el seu llibre El dia que Catalunya va dir prou (2013) els noms de la primera llista del grup impulsor, del novembre de 2009, integrada per Enric Ainsa, Ivan Arcas, Uriel Bertran, Casimir Boy, Salvador Cardús, Carles Castellanos, Francesc Codina, Àngel Colom, Antoni Dalmau, Oriol Farrés, Josep Ferrer, Carme Forcadell, Saül Gordillo, Yvonne Griley, Oriol Junqueras, Isabel Martí, Fèlix Martí, Tomeu Martí, Antoni Morral, Elisenda Paluzie, Joan Passolas, Ignasi Perramon, Imma Prat, Ferran Puig, Pere Pugès, Pep Riera, Oriol Sallas, Jordi Sànchez, Agustí Soler, Miquel Sellarès, Miquel Strubell, Joan Tardà, Ramon Tremosa, Jordi Via, Josep Maria Violant, Antoni Vives i Josep Manel Ximenis. “Tot i figurar a la llista i donar-hi la seva conformitat, alguns d’ells no van tenir una participació gens activa i la seva presència va ser testimonial”, precisa l’autor.

4. Alfred Bosch va publicar una carta oberta en homenatge als 7.000 voluntaris que van participar en la consulta del 10-A a Barcelona, amb el titular Així sí, en clara rèplica a una portada d’El Periódico de Catalunya —amb el títol Així no – que havia provocat les queixes de la plataforma i d’una part dels seus lectors sobiranistes. El digital Directe.cat va arribar a aquesta conclusió: El Periódico dedica la portada a les consultes per intentar dinamitar-les. Les consultes, però, ja havien fet el seu recorregut des d’Arenys de Munt, arreu del territori, i la de Barcelona formava part de l’última tongada precisament perquè la mobilització a la capital era un handicap reconegut pels mateixos organitzadors.

5. El 12 de maig de 2010 el diari Directe.cat va publicar la notícia: “Un ciutadà denuncia a directe.cat que ha votat a la consulta de la Diagonal en nom d’Alberto Fernández Díaz”, motiu pel qual l’Ajuntament de Barcelona va denunciar aquest mitjà per suplantació de la identitat del regidor del PP. Qualsevol internauta podia votar amb el número de DNI d’un elector en la consulta de la Diagonal organitzada per l’Ajuntament. De fet, l’alcalde, Jordi Hereu, va ser víctima d’una de les fallides del sistema informàtic el dia que va anar a votar a aquest referèndum, acompanyat dels periodistes. Finalment, el jutge va absoldre el periodista Bernat Ferrer i, amb anterioritat, havia desimputat l’editor de Directe.cat, Joan Puig, exdiputat d’ERC al Congrés. L’Ajuntament no va presentar cap recurs. Tres dies després que ho publiqués Directe.cat, la versió digital de La Vanguardia va publicar: “La Vanguardia demuestra que es la suplantación de voto”. La peça ha estat esborrada —Google encara la mostrava el 2014 – i l’Ajuntament no va presentar cap denúncia contraLa Vanguardia.

6. Algunes de les persones més destacades que van votar en la consulta del 10-A a Barcelona van ser Uriel Bertran, Dolors Camats, Rut Carandell, Joan Carretero, Muriel Casals, Antoni Castells, Santiago Espot, Marta Ferrussola, Joaquim Forn, Ricard Gomà, Alfons López Tena, Jordi Martí, Andreu Mas-Colell, Ferran Mascarell, Xavier Monge, Joana Ortega, Ignasi Planes, Jordi Portabella, Joan Puigcercós, Oriol Pujol, Toni Soler i Xavier Trias, entre altres personalitats.

7. L’entrada a la Viquipèdia és prou extensa i detallada: No vull pagar.

8. En el vídeo de YouTube, Josep Casadellà afegia un text amb les instruccions perquè altres ciutadans l’imitessin: “Si només ho faig jo no passarà res. Si ho fem tots no sabran què fer. Si ho fas, fes-ho saber. Toca el clàxon tres cops. Aquest acte no és per estalviar 6 euros, és un acte de desobediència civil a una obligació de pagar que entenc injusta. Prou deixar passar temps, fa 40 anys que paguem aquesta autopista. És una concessió per pagar la construcció i s’ha convertit en una font d’ingres-sos per a l’empresa privada. La sola gosadia d’insinuar que es pot allargar novament la concessió per pagar el desgavell de Madrid ens hauria de portar a la revolta. Fins quan? Fins que nosaltres vulguem! Si deixem de pagar, demà trobaran una solució. Segur. Catalans, on heu deixat la falç? Això es deia a 2004: ‘El secretari de Mobilitat, Manel Nadal, va recordar que va ser CiU qui va allargar fins a disset anys les concessions de diverses autopistes catalanes i que ‘va construir 160 km d’autopistes de peatge.’ El responsable de Mobilitat va afirmar que l’ajornament dels increments de tarifes i la compensació a les concessionàries pactada per l’anterior govern de CiU havia provocat una despesa que entre els anys 2005 i 2013 havia de pujar fins a 315 milions d’euros.’ Bon cop de falç!”

9. El text de la petició deia: “Volem poder traduir Twitter al català. Twitter ha permès que els usuaris tradueixin la seva web a l’espanyol, el francès, l’alemany i l’italià. Més tard s’ha obert a l’holandès, el portuguès, l’indonesi, el coreà, el rus, el malai, el filipí, l’hindi, el xinès tradicional, el xinès simplificat i el turc, i ja s’han anunciat el suec, el noruec, el danès, el finlandès, el polonès i l’hongarès (els quatre primers, amb menys parlants que el català) mentre el català segueix pendent, malgrat les promeses de @dickc, conseller delegat de Twitter. Aquesta petició registra la vostra adhesió i envia un tuit vostre a Biz Stone, Jack Dorsey i Dick Costolo (màxims responsables de Twitter) amb el text suggerit anteriorment, i que inclou el hashtag #twitterencatalà. A més de signar la petició, també podeu proposar el català mitjançant el formulari oficial de Twitter, però heu de tenir en compte que aquest només arriba als responsables de localització, que han demostrat ser hostils a la versió en català. En canvi, la nostra campanya s’adreça directament al president i al conseller delegat de l’empresa, més sensibles a les campanyes públiques de pressió i, suposadament, amb capacitat per imposar-se als seus subordinats. Podeu participar en aquesta campanya tantes vegades com vulgueu. Només es comptabilitzarà la vostra primera participació, però el tuit de reclamació s’enviarà cada cop als destinataris.”

10. El tuit de l’equip traductor de Twitter des del compte @translator es va fer el 17 de maig de 2012 a les 19.16.

11. Albert Cuesta va publicar l’apunt #twitterencatalà: i ara, què? el 21 de maig de 2012.

12. Publicat el 5 de juliol de 2013, l’article d’Albert Cuesta es titula El meu balanç d’un any de #twitterenca-talà. No us agradarà.

13. Piulada de @dickc del 20 de febrer de 2011 a les 21:29.

14. Piulada d’@albertcuesta del 24 de febrer de 2011 a les 16:58.

15. Article publicat al diari Ara el 31 d’octubre de 2013.

16. Amb més de 150 comentaris i molt compartit a Twitter i Facebook, el post 10 claves sobre Cataluña, publicat el 2 de gener de 2014, del geògraf José A. Donaire és una peça rellevant en aquest punt del procés sobiranista, especialment a Internet.

17. El resum públic de la tercera onada de 2013 del Baròmetre de Fundacc està disponible al seu web.

18. Internet cambia el consumo de información política, publicat a Agenda Pública per Kiko Llaneras i Edgar Rovira el 23 de desembre de 2013.

19. El mitjà digital més persistent publicant informació posant de manifest les maniobres de l’Estat contra el procés sobiranista ha estat Tribuna.cat, de la mà de Miquel Sellarès.

20. A 11 de maig de 2014, els líders polítics amb representació parlamentària comptaven amb el següent número de seguidors a Twitter: @junqueras, 120.000; @Albert_Rivera, 93.000; @HiginiaRoig (David Fernàndez), 71.000; @herrerajoan, 33.500; @AliciaSCamacho, 19.500; i @pere_navarro, 19.000. Artur Mas no té compte actiu a Twitter.

21. CiU i ERC són els partits més influents a Twitter, i Ciutadans el més actiu a Facebook, publicat el 13 de novembre de 2013 a El Periódico de Catalunya.

22. Digilab: Media, Strategy and Regulation, de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull ha elaborat aquest informe amb Josep Lluís Micó, Pere Masip, Francesc Viadel, Montse Barba, Santiago Justel, Elena Yeste, José Joaquín Blasco, Tià Torras, Clara Rodríguez, Sergi Muñoz, Marc Compte, Susana Pérez, Francesc Burguet, Sonia Ballano, Enric Xicoy, Jaume Suau i David Domingo.

23. El mateix dia que Artur Mas, acompanyat d’Oriol Junqueras, Joan Herrera, Ramon Espadaler, Joan Mena i David Fernàndez, entre d’altres dirigents, va anunciar la consulta per al 9 de novembre de 2014 i la doble pregunta, a la Fundació puntCat se’ls va girar feina amb el registre dels següents dominis: Sisi.cat, Si-si.cat, Siatot.cat, Sino.cat, 911.cat, 9n2014.cat (actiu als pocs dies) i Sipercanviarhotot.cat. Ho explicava el 15 de desembre de 2013 Joan Camp a l’apunt Internet, eina clau per a la independència de Catalunya.

24. Les entrades de la Via Catalana tant a la Viquipèdia catalana com a la Wikipedia en espanyol contenen molta informació i enllaços, així com material gràfic d’aquella jornada històrica i referències al precedent de la Via Bàltica del 23 d’agost de 1989, de 600 quilòmetres entre la capital de Lituània (Vílnius) fins a la d’Estònia (Tallin) passant per la de Letònia (Riga), amb prop de 2 milions de persones.

25. L’entrada de Carme Forcadell a la Gran Enciclopèdia Catalana diu: “Xerta, Baix Ebre, 1956. Lingüista i activista política. Llicenciada en filosofia i en ciències de la comunicació i màster en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, treballà per a TVE a Catalunya (1979–82) i col·laborà en diversos mitjans de comunicació. Professora de llengua i literatura catalanes a l’IES Escola Industrial de Sabadell des de 1985, ha ocupat càrrecs per al desenvolupament de programes per a la normalització lingüística, especialment al Vallès Occidental. Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, formà part de l’executiva nacional (2001–04), i fou regidora a l’Ajuntament de Sabadell (2003–07), a més d’ocupar altres càrrecs. Compromesa amb diverses entitats i iniciatives cíviques per la defensa de la llengua i de la cultura catalanes i, posteriorment, per la independència de Catalunya, ha estat membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua i portaveu de l’entitat al Vallès Occidental fins a 2013, vocal de la junta d’Òmnium Cultural de Sabadell (1996–2013), membre de la Comissió per la Dignitat, fundadora de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència, vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir, membre del moviment per la independència i membre del secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana, de la qual fou elegida presidenta de l’abril de 2012, i reelegida, el juny de 2013.”

26. Els periodistes Anna Rosenfeld, responsable de xarxes de l’Assemblea Nacional Catalana, i Joan Serra, cap de premsa, van publicar el gener de 2014 el llibre 17:14 L’hora del poble. Com vam fer la Via Catalana, amb totes les interioritats de la mobilització més gran de la història de Catalunya. La Via Catalana va tenir 1.150 periodistes acreditats, 200 dels quals eren corresponsals estrangers.

27. El Concert per la Llibertat, organitzat per Òmnium Cultural, va ser una altra gran escenificació independentista entre la Diada de 2012 —el vídeo de resum ANC #11s2012, nou Estat d’Europa, passa de les 70.000 visualitzacions – i la Via Catalana de 2013. A part de la retransmissió per TV3, el DVD d’aquell macroconcert es va distribuir amb els principals diaris del país.

28. Mariano Rajoy va respondre la pregunta d’un periodista espanyol sobre els moviments independentistes dient que la de Catalunya “no es produirà”. A la sala oval de la Casa Blanca no hi van poder accedir tots els mitjans acreditats en el viatge del president espanyol als Estats Units. La Moncloa va fer-ne una selecció que va molestar diversos mitjans, entre els quals El Periódico, que el 13 de gener de 2014 va publicar l’editorial La Moncloa tria els seus mitjans. “(…) El segon error, encara més greu, ha consistit en la decisió del Govern d’arrogar-se el dret a decidir quins periodistes podien participar en la roda de premsa i quins no. Per triar els seus mitjans convidats, la Moncloa han invocat criteris escassament transparents, com la freqüència amb què cada corresponsal diplomàtic cobreix els viatges del president Rajoy, sense tenir en compte la situació personal de cada informador ni la seva trajectòria seguint els desplaçaments d’anteriors caps del Govern. A resultes d’això, han estat vetats a la sala de premsa diaris com El Periódico, El Mundo o Expansión, ràdios com Cadena Ser o Catalunya Ràdio i televisions com Telecinco i TV3.”

29. Durant el novembre de 2012, després de la manifestació de la Diada que va aplegar milió i mig de persones, un grup de catalans va demanar a la Casa Blanca que donés suport a un referèndum d’autodeterminació, a través del portal de peticions ciutadanes de la Casa Blanca, We the people. Els 33.000 signants demanaven al Govern dels Estats Units el seu “suport al poble de Catalunya en el seu esforç de decidir el seu propi futur”. Necessitaven un mínim de 25.000 peticions abans del 24 de desembre de 2012. El 2 de febrer de 2013 la Casa Blanca va admetre la singularitat catalana en una resposta a la peticiósignada per Caitlin Hayden, adjunta del portaveu de seguritat nacional. El text de la Casa Blanca titulat La nostra resposta al poble de Catalunya diu: “Thank you for your petition regarding the people of Catalonia. The United States recognizes the unique culture and traditions of the Catalan region, but considers the status of Catalonia to be an internal Spanish matter. We are confident that the Government and the people of Spain will resolve this issue in accordance with their laws and Constitution.”

30. Un grup d’amics ha muntat la penya Catalan Bay, com a seguidors de la selecció gibraltarenya de futbol, ara que ha estat admesa oficialment a la UEFA. “Amb aquesta excusa ens reunim per veure uns partits d’interès futbolístic relatiu i per fer unes cerveses i per molestar Espanya. Això darrer és el que s’anomena la via ridiculista, que seria una via més per aconseguir la independència, i que es fa en paral·lel a les oficials”, explica un dels promotors d’aquesta penya i de la seva pàgina web.

31. La “influència” d’un usuari de Twitter no depèn només del nombre de seguidors que té, i tampoc no funciona així a la resta de xarxes socials. Klout premia la qualitat per damunt de la quantitat i ho fa tenint en compte el grau de comunicació, l’origen de les piulades i el mateix Klout dels seguidors. El càlcul s’efectua amb l’anàlisi d’una trentena de variables. Si un usuari té seguidors a Twitter amb els que no interactua o comparteix menys temes, Klout puntua a la baixa. També valora la probabilitat que els nostres continguts a Twitter siguin usats per altres piuladors, fent retuits o generant converses. En aquest sentit, Klout premia el compromís, la velocitat i el nivell d’activitat dels continguts que generem. També analitza els perfils que ens segueixen. La puntuació millora en la mesura que els usuaris amb els que interactuem siguin també més influents. Klout ha incorporat Linkedin, Facebook, Google+, Instagram i plataformes de blogs, a més de Twitter, per valorar la influència d’una persona a les xarxes socials.

32. Tuit de Cristina Ribas enviat a Oriol Lladó el 8 de gener a les 22.51.

Cronologia 2011–2013

2011

20112 d’abril. Zapatero anuncia al comitè federal del PSOE que no optarà a les eleccions.

15 de maig. Milers de persones, convocades per la plataforma Democracia real ya, es manifesten en més de 50 ciutats de l’Estat per demanar un canvi polític i social.

3 de maig. Neix l’edició en català de La Vanguardia, catorze anys després de la doble edició d’El Periódico de Catalunya (28 d’octubre de 1997).

16 de maig. Joves del moviment Democracia real ya, acampats a la Puerta del Sol de Madrid, són desallotjats de matinada.

17 de maig. Milers de joves tornen a concentrar-se en diverses ciutats, especialment a la Puerta del Sol de Madrid.

21 de maig. Milers de persones mantenen les concentracions considerades il·legals en diverses ciutats durant la jornada de reflexió.

22 de maig. El PP guanya les eleccions municipals a l’Estat, amb el 37,56% dels vots, davant del 27,81% aconseguit pel PSOE. Els socialistes perden l’alcaldia de Barcelona.

27 de maig. Més de cent ferits durant el desallotjament policial de l’acampada del 15-M a la plaça de Catalunya de Barcelona, fet que motiva una onada de suports a altres ciutats.

9 de juny. Divuit ferits i cinc detinguts en la protesta del moviment 15-M davant de les Corts Valencianes.

12 de juny. Els indignats del 15-M marxen de la Puerta del Sol.

15 de juny. Centenars d’indignats de Barcelona protagonitzen incidents violents a l’hora d’intentar evitar l’accés de diputats al Parlament de Catalunya, on s’havia de fer el debat de pressupostos.

19 de juny. Milers d’indignats recorren els carrers de les grans ciutats espanyoles per rebutjar el pacte de l’euro.

27 de juny. El Congrés aprova la reforma de les pensions que retarda l’edat de jubilació fins als 67 anys.

20 de juliol. Francisco Camps dimiteix de president de la Generalitat Valenciana després de saber-se que serà jutjat per rebre regals de la trama Gürtel.

23 de juliol. Centenars d’indignats arriben a la Puerta del Sol després d’un mes de sortir de les seves ciutats.

23 d’agost. Zapatero i Rajoy pacten una reforma exprés de la Constitució per limitar la despesa pública i garantir l’estabilitat pressupostària.

2 de setembre. El PSOE i el PP aproven al Congrés la reforma constitucional.

25 de setembre. Última corrida de toros a la Monumental de Barcelona.

15 d’octubre. Multitudinàries manifestacions d’indignats del 15-M per un canvi global a més de 80 ciutats.

20 de novembre. El PP obté majoria absoluta a les eleccions espanyoles amb 186 escons.

22 de novembre. Artur Mas anuncia noves retallades per complir el límit de dèficit de l’1,3% del PIB imposat per la UE, així com rebaixes salarials als funcionaris o la pujada de taxes de serveis bàsics.

2012

23 de gener. La ministra de Foment, Ana Pastor, cancel·la la privatització d’AENA.

25 de gener. El jurat declara innocents Francisco Camps i Ricardo Costa, en no considerar provat que rebessin regals de la trama Gürtel.

27 de gener. Aprovat l’avantprojecte de Llei d’Estabilitat Pressupostària, que multarà amb el 0,2% del PIB les autonomies que incompleixin pressupostos o objectius de dèficit.

4 de febrer. Alfredo Pérez Rubalcaba, escollit secretari general del PSOE amb 22 vots més que Carme Chacón.

19 de febrer. Milers de persones es manifesten a l’Estat contra la reforma laboral, convocades per CCOO i UGT.

14 de març. El Govern de CiU aprova l’euro per recepta i una nova taxa turística a Catalunya.

20 de març. L’expresident balear Jaume Matas, condemnat a sis anys de presó pel cas Palma Arena.

29 de març. Vaga general a l’Estat contra la reforma laboral. La jornada acaba amb manifestacions multitudinàries en diverses ciutats espanyoles i aldarulls a Barcelona.

14 d’abril. Operen el Rei Joan Carles I a Madrid després de trencar-se el maluc durant un viatge privat a Botswana per caçar elefants.

18 d’abril. El Rei demana disculpes pel seu viatge africà abans de sortir de l’hospital: “No tornarà a passar”.

9 de juny. El govern espanyol demana ajut a la Comissió Europea per recapitalitzar el sistema bancari, i l’Eurogrup aprova un préstec de fins a 100.000 milions d’euros.

13 de juliol. El govern espanyol aprova un ajust de 65.000 milions, la pujada de l’IVA i la supressió de l’extra de Nadal als funcionaris.

28 d’agost. La Generalitat demana 5.023 milions al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA).

8 de setembre. Las Vegas Sands tria Madrid enfront de Barcelona per fer Eurovegas.

18 de setembre. El monarca alerta contra els que volen “disensions” i busquen “quimeres”, en un article publicat al web de la Casa del Rei.

21 d’octubre. El PP amplia la majoria absoluta a les eleccions gallegues. El PNB guanya al País Basc, seguit d’EH-Bildu.

14 de novembre. Segona vaga general contra el govern de Mariano Rajoy.

25 de novembre. Eleccions al Parlament de Catalunya. CiU obté 50 escons, ERC, 21; el PSC, 20; el PP, 19; ICV-EUiA, 12; C’s, 9; i CUP, 3. Artur Mas es queda lluny del seu objectiu d’aconseguir majoria absoluta.

4 de desembre. El ministre espanyol José Ignacio Wert presenta la reforma educativa, i la consellera Irene Rigau abandona la reunió.

6 de desembre. El Senat acull, per primer cop, els actes commemoratius de la Constitució Espanyola, amb l’absència dels representants de Catalunya i Euskadi.

2013

10 de gener. CiU i ERC pacten una declaració de sobirania de Catalunya que es votarà al Parlament. El text, obert a esmenes, s’envia als grups parlamentaris del PSC, ICV-EUiA i CUP.

15 de gener. El Tribunal Constitucional admet a tràmit el recurs del govern espanyol contra l’euro per recepta català.

23 de gener. El Parlament vota (85 vots a favor de CiU, ERC, ICV-EUiA i 1 de la CUP, i 41 vots en contra del PP, C’s, 2 del PSC i 2 de la CUP) la declaració de sobirania de Catalunya com a subjecte polític, jurídic i sobirà i que pot decidir sobre el seu futur. Cinc diputats del PSC no hi van votar.

26 de gener. La Casa del Rei exclou el seu gendre Urdangarin de la pàgina web oficial.

26 de febrer. El Tribunal Suprem publica la sentència que avala la immersió lingüística a l’educació a Catalunya amb atenció personalitzada als alumnes els pares dels quals demanin ser escolaritzats en castellà.

13 de març. El Parlament vota la resolució del PSC que insta a negociar i acordar amb Madrid la consecució d’una consulta sobiranista sobre el dret a decidir de Catalunya.

19 de març. Oriol Pujol Ferrusola, imputat per presumpte delicte de tràfic d’influències en el cas de l’adjudicació de les estacions de la ITV. El dirigent delega els seus càrrecs a CDC, però conserva l’escó al Parlament.

22 de maig. El Parlament aprova la tramitació de la llei de consultes amb el suport de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP. El ple rebutja les esmenes a la totalitat del PP i C’s per 104 vots a 28.

5 de juny. El director general de Serveis Penitenciaris, Xavier Martorell, dimiteix per la seva implicació en els casos d’espionatge a personalitats polítiques per part de l’agència de detectius Método 3.

29 de juny. Unes 90.000 persones assisteixen al Camp Nou al Concert per la Llibertat per reivindicar la independència de Catalunya.

16 de juliol. El jutge Josep Maria Pijuan tanca la investigació de l’espoli del Palau de la Música i conclou que CDC es va finançar il·legalment a través del cobrament de comissions per l’adjudicació d’obra pública a Ferrovial.

9 de setembre. El president de la Generalitat, Artur Mas, i l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, inauguren el nou museu Born Centre Cultural.

11 de setembre. Dos milions de persones participen a la Via Catalana, amb una cadena humana entre el Pertús i Alcanar, convocades per l’ANC. Les imat-ges donen la volta al món. L’únic incident es produeix a Madrid, a la seu de la Generalitat, on irrompen membres de l’extremadreta espanyola amb insults i agressions durant la celebració de la Diada.

10 d’octubre. El Congrés aprova, amb els vots del PP, la coneguda llei Wert d’educació, LOMCE.

5 de novembre. La Generalitat valenciana anuncia el tancament de Canal 9, després d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que anul·la l’ERO i obliga a readmetre un miler de treballadors acomiadats.

13 de novembre. El tribunal que jutja la catàstrofe ecològica del Prestige, del novembre de 2002, sentencia el capità Apostolos Mangouras com a únic responsable amb una condemna de 9 mesos de presó. La resta de processats queden exculpats.

5 de desembre. Mor Nelson Mandela, el primer president negre de Sudàfrica, als 95 anys.

6 de desembre. Pere Navarro assisteix a la delegació de l’Estat a Catalunya a la celebració de la Constitució, en un acte convocat per Llanos de Luna i s’immortalitza amb una fotografia celebrant-ho amb cava al costat d’Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera.

6 de desembre. Artur Mas treballa al seu despatx del Palau de la Generalitat en la pregunta de la consulta amb la més absoluta discreció.

8 de desembre. Diversos mitjans publiquen globus sonda sobre una suposada oferta de Madrid per aturar el procés sobiranista català, mentre s’allarguen i compliquen les negociacions entre els partits catalans per fixar data i pregunta a la consulta de 2014.

12 de desembre. Mentre Pere Navarro és a la plaça Sant Jaume manifestant-se amb alcaldes del seu partit, Artur Mas es reuneix amb els dirigents parlamentaris de CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP per tancar l’acord sobre la pregunta de la consulta, que serà doble (Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?), i la data, fixada en el 9 de novembre de 2014. Cop d’efecte del President i nova etapa de la política catalana. Alfredo Pérez Rubalcaba, Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro i Albert Rivera critiquen l’acord d’immediat, es neguen a cap negociació i tanquen la porta al referèndum d’autodeterminació. Mariano Rajoy “garanteix” que la consulta no es farà.

14 de desembre. Massiu acte d’ERC a l’auditori del Fòrum amb el lema Votar és la Via. L’exconseller Ernest Maragall i els socialistes Toni Comín i Fabián Mohedano assisteixen al míting, en què debuta Josep Maria Terricabras com a candidat d’ERC a les eleccions europees del maig de 2014.

16 de desembre. En la primera compareixença després de l’anunci de l’acord, a TV3, Artur Mas afirma que la consulta es farà i que els catalans podran votar. Miquel Roca i Miguel Herrero de Miñón asseguren en un acte que la consulta és legal dins del marc constitucional i que es tracta de tenir voluntat política per autoritzar-la des de l’Estat.

17 de desembre. El PSC acomiada el community manager que va tuitejar, des del compte de Pere Navarro, un comentari despectiu de l’entrevista d’Artur Mas a TV3, el va esborrar i va mentir en un tuit posterior dient que el compte havia estat usurpat “il·legalment”.

18 de desembre. La Vanguardia publica la informació del canvi de director. Màrius Carol substitueix José Antich, en un gest que és interpretat com un retorn a la moderació per frenar l’aposta sobiranista.

[Capítol #Resposta (2011–2013) del llibre Sobirania.cat, de Saül Gordillo, publicat el juny del 2014. Pàgines 105–142.]

Pròleg d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras: Comunicació, revolta democràtica i canvi d’època

Introducció: Deu anys de la revolta política catalana a Internet

Capítol 1: De l’11-M a la fi de l’oasi català (2004–2005)

Capítol 2: Reivindicació sobiranista amb blogs, agregadors, confidencials i viquipedistes (2006–2008)

Capítol 3: Consultes sobiranistes, internacionalització i l’aparició de nous partits i mitjans (2009–2010)

Capítol 4: Del #novullpagar al ressò global de la Via Catalana passant pels fakes (2011–2013)

Capítol 5: Reptes (2014)

Capítol 6: Els 200 noms de la Internet catalana

Epíleg de Genís Roca: Això no va de likes