Deu anys de la revolta política catalana a Internet

En un decenni (2004–2014) Catalunya ha experimentat un canvi polític espectacular. El creixement de l’independentisme, gairebé marginal el 2004 però hegemònic el 2014, no s’entén sense l’impacte d’Internet, que ha permès trencar tabús mediàtics, influir en l’agenda política i afavorir organitzacions en xarxa i mobilitzacions com la Via Catalana, impensables abans de l’aparició dels blogs, la irrupció de les xarxes socials i l’èxit del ciberactivisme.

Les primeres passes del Govern d’esquerres, conegut com a tripartit, coincidien el 2004 amb la popularització dels blogs en llengua catalana. En el salt de la Catosfera —la comunitat catalana activa als blogs– a la tuisfera —quatre anys més tard, amb l’eina de microblogging Twitter– hi ha una part de l’explicació de l’evolució política del país. Catalunya ha passat d’un 13,9% de suport a la independència (Estat independent) el març de 2006 al 45,2% de l’abril de 2014, segons les preferències recollides en les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Aquest mateix organisme de la Generalitat xifrava, el març de 2006, en un 13,9% els catalans que s’informaven (en general) a través d’Internet, mentre que aquest percentatge va més que duplicar-se el novembre de 2013, quan els ciutadans que específicament deien informar-se de política a través de la xarxa arribava al 36,7%.

La influència d’Internet i l’impacte de la política feta des de baix amb les eines i tecnologies digitals ha anat en paral·lel al sorpasso demoscòpic de l’independentisme (un 45,2% creuen que Catalunya hauria de ser un Estat independent), que s’ha posat per davant de l’autonomisme (23,3%) i del federalisme (20%). El baròmetre del CEO de l’abril de 2014 indicava que un 57,6% dels catalans votaria en la consulta del 9 de novembre que ‘Sí’ a què Catalunya esdevingui un Estat, mentre que un 19,3% votaria ‘No’. D’entre els votants del ‘Sí’, un 81,8% votaria ‘Sí’ a què aquest Estat fos independent, mentre que un 14,9% preferiria que no fos independent.

El postpujolisme no es pot interpretar sense el canvi de paradigma de la societat en xarxa, procliu a la mobilització en l’entorn dels social media, i al carrer (Via Catalana) i conscient del poder de la tecnopolítica, un concepte estudiat pel grup DatAnalysis15M (Universitat Oberta de Catalunya) que vincula procés social i polític amb l’apropiació de plataformes i dispositius tecnològics. Jordi Pujol va governar el país des del restabliment democràtic amb un espai català de comunicació (Josep Gifreu, 1980) molt ben definit, amb uns mitjans públics (TV3 i Catalunya Ràdio) que van fer una contribució excepcional a la normalització lingüística; i uns mitjans impresos hegemònics en castellà a l’àrea metropolitana, i amb diaris o setmanaris de proximitat en català fora de l’àrea d’influència barcelonina.

Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas han estat —el dirigent de CiU ho és actualment– presidents al llarg d’aquest últim decenni, en un context social i comunicatiu radicalment diferent, marcat per la crisi dels mitjans tradicionals (un sotrac econòmic i de sector), la irrupció de nous mitjans i l’assalt ciutadà, amb unes plataformes i eines globals que han estat fonamentals en la major democratització de la història dels lobbies. La ciutadania ha canviat el rol d’espectadora pel de protagonista, i aquest canvi de paradigma posa en un compromís la vella manera de fer política i d’interpretar-la. Allò que Jordi Pujol podia condicionar amb una trucada telefònica als directors dels grans diaris, avui seria inimaginable que Artur Mas ho pogués aconseguir, en una època en què els periodistes de les seccions online de les capçaleres tradicionals actualitzen la web a una velocitat de vertigen i estan pendents del que llegeixen els seus lectors —en temps real– i tenen un ull posat en les tendències de Twitter i les aportacions i comentaris dels usuaris a les xarxes socials.

Aquest llibre pretén lligar els fets polítics i socials d’aquesta dècada a Catalunya amb l’ús que els ciutadans han fet de la xarxa, per prendre consciència, en primer lloc; organitzar-se, en segon, i, finalment, intervenir en la vida política, ja sigui directament o influint en els actors institucionals i mediàtics, prenent-los el monopoli en una etapa, la que va de 2004 amb els atemptats de l’11-M a Madrid fins a 2014, amb la consulta sobiranista sobre la taula i les conseqüències (imprevisibles) que se’n derivin. Lluny de ser un treball acadèmic formal o un estudi documentalment carregós, aquest text és el resultat de l’experiència directa com a periodista atent a l’actualitat política i de les vivències com a internauta actiu als blogs, les xarxes socials i projectes comunicatius digitals durant aquests deu anys.

L’esclat independentista, perceptible al Parlament de Catalunya sorgit de les eleccions del 25 de novembre de 2012 i en totes les enquestes que organismes públics i mitjans de comunicació privats publiquen d’un temps ençà, és el resultat de múltiples factors, però un d’ells és la conquesta catalana de la xarxa i l’ús que els ciutadans més sensibilitzats amb les qüestions col·lectives han fet de les xarxes socials per autoafirmar-se, lamentar el maltractament sistemàtic rebut per part de l’Estat espanyol, organitzar-se políticament (no necessàriament a nivell partidista) i donar resposta amb mobilitzacions que ja han fet història.

El ciberindependentisme, l’apoderament popular a les xarxes a partir dels nous artilugis, i el viratge polític dels partits tradicionals —uns cap al sobiranisme, d’altres cap a l’espanyolisme i uns tercers cap a la reformulació del seu històric compromís catalanista– , així com també d’organitzacions sindicals i empresarials i de mitjans de comunicació, ha marcat aquest decenni prodigiós per als catalanistes, un sector dels quals tot just després dels 23 anys de mandat de Jordi Pujol interpretaven la formació dels governs d’esquerres com una dilapidació de l’eix nacional, subordinat a un únic eix esquerra-dreta, i la claudicació definitiva del país, supeditat als interessos electorals del socialisme espanyol.

El ciberactivisme a Catalunya forma part d’un comportament global en l’era digital, no és pas un factor exclusiu ni excepcional, si bé la seva és la presentació local d’un moviment que enalteix els valors democràtics i regeneradors que en altres països s’expressen amb revoltes com les àrabs o l’ocupació de Wall Street. De la mateixa manera que el catalanisme ha estat històricament europeista i atent al món, el sobiranisme s’ha caracteritzat per obrir-se a la globalitat digital durant aquesta primera part del segle XXI, que, apassionantment, ens ha tocat viure.

En l’assalt dels ciutadans a l’agenda política i mediàtica catalana intervé el boom de blogs personals —la minoria independentista s’ha fet veure, i llavors ha comprovat que no n’era, de minoritària– , l’aparició de nous mitjans de comunicació digitals modestos en recursos però molt orientats editorialment, l’ús intensiu dels catalans a les xarxes socials (Facebook i Twitter, especialment), la internacionalització i capacitat organitzativa d’unes bases populars dotades de tecnologia i d’eines impensables durant la llarga dictadura franquista o la sacralitzada transició democràtica espanyola.

L’esclat independentista a Catalunya, amb imatges icòniques com les de la manifestació a Barcelona de l’Onze de Setembre de 2012 o la Via Catalana de 2013 entre el Pertús i Alcanar, és el resultat d’una resposta exigent, basada en ferms principis democràtics i una clara voluntat regeneradora del sistema polític i institucional, en crisi actualment. Democràcia, regeneració i millora —o canvi– del sistema són principis extrapolables a tants d’altres moviments socials que, a partir d’Internet, es visibilitzen amb protestes als carrers de ciutats de tot el món. Els indignats o els antisistema d’arreu usen les mateixes tecnologies i xarxes que els catalans que han respost, carregats d’il·lusió, a la convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana les jornades de l’Onze de Setembre de 2012 i 2013.

La revolta de la primavera àrab, la tecnopolítica del 15-M i l’Occupy Wall Street —moviments sorgits el 2011– han influït en la causa sobiranista catalana com a estímul, fruit d’un moviment social relacionat amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació (Manuel Castells, 2009), les noves interaccions socials (Clay Shirky, 2008) i el ciberactivisme (Mario Tascón i Yolanda Quintana, 2012) o, més recentment, el clicactivisme. “La tecnopolítica del 15-M (amb una repercussió evident a nivell català amb l’ocupació de la plaça de Catalunya de Barcelona i les assemblees que van sorgir en plena campanya de les eleccions municipals en moltes poblacions del país) s’ha manifestat com una presa de l’espai públic físic, digital i mediàtic capaç d’orientar accions distribuïdes tant a les xarxes com a la ciutat. Les xarxes no han servit únicament per construir o coordinar l’acció col·lectiva sinó també per teixir el sentit de la pròpia acció i crear un impuls transformador en diferents grups i sectors socials”, s’explica en el treball de DatAnalysis15M Tecnopolítica: la potencia de las multitudes conectadas (Javier Toret, coordinador; Miguel Aguilera, Pablo Aragón, Antonio Calleja, Alberto Lumbreras, Óscar Marín).

El juny de 2007 explicava, al llibre Nació.cat, l’obtenció del domini .cat per a la llengua i cultura catalanes a Internet i recollia els artífexs dels orígens de la nostra xarxa, així com l’aleshores anomenada generació blog. En set anys, els pares de la matrícula catalana a Internet i els pioners dels blogs en la llengua pròpia pràcticament formen part de la història d’aquesta societat abocada a les piulades de Twitter i capaç de condicionar partits, fer avançar eleccions, influir en línies editorials i operar logísticament per moure milers de persones en cadenes humanes sense precedents.

En els últims anys hem assistit de la victòria del .cat —aleshores des de l’Estat espanyol també deien que el domini propi era impossible, com ara argumenten amb la independència– a la lluita pel que representaria obtenir el domini territorial de dues lletres reservat als Estats, que seria el .ct. Aquest decenni conté una primera part d’agitació sobiranista digital i, en el tram final, amb les marxes de l’Onze de Setembre de 2012 i 2013, una desmitificació de l’activisme de sofà. A Catalunya, la reivindicació nacional ha estat una pulsió determinant perquè el compromís polític i social de milers de ciutadans anés més enllà del clic amb el ratolí.

Els pioners de la Internet catalana més activista i militant són avui referents, però com que el moviment s’ha fet gran, l’espai del sobiranisme digital també s’ha eixamplat, i posar-hi noms i atribuir mèrits específics a victòries col·lectives tan sonades és una missió compromesa, gairebé impossible. Ho és pel volum del moviment, però també pel dinamisme, ja que aquest és un fenomen viu, que no s’atura ni un segon mentre s’escriuen aquestes línies. Una tercera part dels catalans participa almenys en una xarxa social —tots tenen perfil a Facebook– i ha augmentat l’ús dels telèfons mòbils intel·ligents (smartphones) amb aplicacions com WhatsApp, que generen grups de conversa permanent, sense aturador, transformant la manera de comunicar-se i relacionar-se.

Tot i ser difícil posar-hi noms, en l’últim capítol d’aquest assaig hi ha una llista de les persones que han tingut un paper clau o han fet alguna aportació rellevant a la Internet catalana, no necessàriament des de la visió sobiranista ni militant, però sí necessària per solidificar un espai propi d’un país normal a la xarxa. Aquest índex és fruit d’una experiència viscuda personalment, en molts dels casos, i d’una tasca de documentació, en d’altres. Pretén sintetitzar la força i el dinamisme d’Internet a casa nostra. Internet ha superat les cotilles de la web tradicional —el setembre de 2010 la portada de la revista Wired titulava The Web is dead– i s’ha repartit per aplicacions i altres canals.

Els internautes que hi figuren, en el capítol final, bé es mereixen ser presents en un relat que pretén recollir l’èxit de la Internet catalana i l’auge del sobiranisme digital. En les biografies hi figura l’any de naixement, de tal manera que el lector podrà descobrir que estem davant d’un fenomen intergeneracional, tot i que la joventut de bona part dels protagonistes posa de manifest la importància del canvi generacional que s’ha produït en la incidència creixent que les noves tecnologies han tingut en el debat i l’acció política al nostre país. Les noves generacions de ciutadans, plenament digitals, s’han incorporat amb força en la transmissió de la informació, la participació a l’àgora política i el ciberactivisme.

L’anhel de sobirania política per a Catalunya és una singular translació a escala local dels canvis globals, amb aquest nou paradigma del poder social de les primaveres àrabs (2010–2011) i les filtracions de Wikileaks (2007) o d’Edward Snowden (2013), que han posat els governs del món, especialment el dels Estats Units, en el punt de mira per espionatge massiu. Un dels riscos, a Catalunya, d’aquesta efervescència —cívica i pacífica, trets destacats per la premsa internacional – és l’aparició de populismes, un fenomen que a Itàlia es pot sintetitzar en la figura de l’actor Beppe Grillo. Hi ha, en aquest sentit, una fal·lera a Twitter entre els independentistes batejats com a “hiperventilats” —alguns usen l’etiqueta #DUI (declaració unilateral d’independència)– , que aporten arguments a la conversa que sovint entren en contradicció directa amb els principis de respecte i diàleg amb què alguns havíem entès l’aparició de la web social o 2.0.

Aquesta és una de les amenaces de l’hegemonia virtual sobiranista, l’independentisme reaccionari o agressiu en les formes, així com els perfils promoguts des de l’unionisme postmodern com a resposta a l’exitosa manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 i, més notòriament, de la Via Catalana de 2013. L’aparició d’usuaris suposadament espontanis a les xarxes socials que intervenen sobre l’actualitat política catalana, molt sovint des de fora de Catalunya, i interpel·len sistemàticament els tuitaires amb més seguidors o influència ha coincidit, casualment, amb informacions periodístiques que xifren en 10 milions d’euros la inversió de l’Estat en un pla del Centro Nacional de Inteligencia (CNI) per frustrar l’operació sobiranista del president Artur Mas. Una operació, no desmentida per cap veu autoritzada de l’Estat, que pretendria fer descarrilar el procés liderat, amb el suport majoritari del Parlament de Catalunya, per un president escollit democràticament que va concórrer a les eleccions de 2012 amb el ferm compromís de convocar una consulta sobre la sobirania del seu poble.

De la mateixa manera que en el camí cap a l’hegemonia independentista la trinxera digital ha estat estratègica, l’unionisme ha detectat que rearmar-se i barrar el pas als plans dels governants i dirigents que piloten la transició nacional passa per abocar recursos i esforços amb argumentari antiindependentista a les xarxes socials, els mitjans digitals i, de manera aparatosa, als comentaris i enquestes de les versions electròniques dels mitjans tradicionals. Si Josep Maria Huertas Claveria (1939–2007) deia, parlant de periodisme, que cada taula de la redacció era “un Vietnam”, també podríem afirmar que cada hashtag (etiqueta de Twitter) és avui un Vietnam, amb un ritme frenètic i sense aturador.

El lobby s’ha democratitzat, per a bé i per a mal. La minoria ha sortit de l’armari, fent bona la cita fusteriana “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”, i ha superat les cotilles del món analògic, de tal manera que, en visibilitzar-se a Internet, s’ha pogut començar a comptar les enquestes, al carrer i a les urnes. Les pressions s’han multiplicat, i la mediació d’empreses i mitjans de comunicació ha entrat en una llarga agonia amb salut de ferro que sovint neguiteja i, encara, crispa els profetes de l’apocalipsi 3.0. En la transició entre el vell que no s’acaba de morir i el nou que no acaba de néixer hi ha un debat permanent sobre si la permeabilitat de mitjans, partits i organitzacions al trending topic (tendències de Twitter) és excessiva o escassa. En aquest impàs, una part de la societat catalana ha aprofitat per accelerar el procés estatutari del post-pujolisme maragallista i montillista, i per posar la directa en el full de ruta masista, que passava per pacte fiscal i dret a decidir abans que no pas per un escenari de ruptura amb l’Estat espanyol no desitjat o, com a mínim, no previst en recuperar el Govern després del tripartit.

Per intentar vincular (linkar) aquesta dècada frenètica a nivell polític amb l’etapa de major expansió de les tecnologies de la informació i la comunicació s’ha dividit l’assaig en cinc apartats: autoafirmació (com els blogs i les webs han ajudat molts independentistes a sortir de l’armari), reivindicació (Internet ha estat una trinxera per combatre l’argumentari dominant i fer aflorar plantejaments nous), organització (punt de trobada, hub de ciutadans que s’han trobat i mobilitzat), resposta (alguns resultats al carrer de l’apoderament social) i reptes (oportunitats i amenaces) ara que la reivindicació nacional catalana ha arribat fins a la sala oval de la Casa Blanca de la mà de Mariano Rajoy.

Vejam què els sembla.

[Introducció del llibre Sobirania.cat, publicat per Crea’t Edicions. Juny de 2014.]