Reivindicació sobiranista amb blogs, agregadors, confidencials i viquipedistes (2006–2008)

53 min readDec 11, 2020

Aquest és el període de major inestabilitat interna i d’una tensió política extrema amb l’Estat, amb el fracàs estatutari, la seva aprovació en referèndum el 18 de juny de 2006, i el canvi del primer al segon govern tripartit, la liquidació política, per part del PSC, de Pasqual Maragall, i la radicalització sobiranista de CiU mentre tastava l’oposició més amarga. La cronologia al final d’aquest capítol en deixa acurada constància, d’un trienni frenètic. El relat d’una actualitat política vertiginosa es feia amb la influència dels blogs, uns mitjans tradicionals en disputa ideològica, analistes i intel·lectuals catalanistes que pronosticaven l’apocalipsi amb les més altes traïcions2, i les primeres grans manifestacions sobiranistes com a resposta a les negatives de l’Estat a reconèixer l’autogovern proclamat en el nou Estatut.

És el moment de la Plataforma pel Dret a Decidir, que va treure milers de ciutadans al carrer amb una clara aliança: la xarxa. La capacitat de mobilització d’aquelles manifestacions — superades amb escreix per les de l’Onze de Setembre que han vingut després, el 2012 i 2013 — va condicionar la política de partits, alguns dels quals hi van anar visiblement a remolc. També van patir els mitjans tradicionals, que silenciaven les convocatòries, però es veien obligats — pel soroll a la xarxa i l’èxit al carrer — a fer-se’n ressò posteriorment3. A diferència de la protesta del 18 de febrer de 2006 (18-F) contra els foribunds atacs del PP i les retallades estatutàries pactades per Mas i Zapatero, que es va caracteritzar per una convocatòria via SMS i un escalfament previ a través dels blogs escrits per ciutadans, el cobriment informatiu de la manifestació de l’1 de desembre de 2007 (1-D) calia interpretar-lo com la primera gran victòria del ressò digital, gràcies als diaris electrònics autocentrats i les potentíssimes eines de la web 2.0. Les millors fotografies d’aquella manifestació es podien trobar, al cap de poques hores, als fotolocs dels participants a la manifestació, a Flickr, així com les fotos del periodista Bernat Ferrer o les del fotògraf David Datzira, i com els millors vídeos, penjats a YouTube.

Respecte el 18-F, els blogs havien deixat de ser la novetat, però seguien conformant un gruix d’informació i opinió gens menyspreable. Hi havia mitjans de comunicació — pròpiament digitals o tradicionals amb versió digital — que ja havien entès la força de la participació dels lectors, i hi havien obert la porta. Lògicament els centrats a Catalunya — Vilaweb, Nació Digital, Racó Català i Tribuna, per citar-ne els més visibles — hi posaven més èmfasi en una jornada com l’1-D, inclús amb TVip, seguiment minut a minut o fotogaleria. Encara que els consums en cap de setmana fossin baixos, en comparació amb la resta de dies, el trànsit que generaven els milers de manifestants compensava l’esforç d’unes redaccions que feien hores extres per cobrir uns caps de setmana justos en recursos humans.

Un taulell imprevisible

Un dels més fins analistes de l’actual periodisme català, Albert Sáez, publicava el setembre de 2005 el llibre El futur del nacionalisme per explicar les claus del catalanisme en “un país en convulsió”. L’autor apuntava, per tancar la radiografia que feia de la política catalana, que “el futur espai nacionalista depèn bàsicament de quin dels tres partits que en formen part assoleixi l’hegemonia que va tenir Jordi Pujol durant vint-i-tres anys”. “Hi ha bàsicament tres possibilitats: que el PSC imposi la dimensió catalanista i promogui una confrontació purament ideològica, que CiU recuperi l’hegemonia i reprengui la dinàmica sobiranista amb ERC o que les forces es mantinguin equilibrades, com ha passat des de les eleccions de 2003. Hi ha tres reformes institucionals que incidiran directament en l’evolució de les expectatives electorals dels respectius partits: l’Estatut, el finançament i la llei electoral.

”Nou anys després, s’ha demostrat que, al marge del frustrant debat estatutari, les institucions catalanes han estat incapaces de sortir-se’n, amb el finançament, i molt menys i per deixadesa pròpia, amb la llei electoral. Cap dels tres reptes que plantejava Sáez han prosperat, i els ciutadans no s’han quedat de braços creuats des d’aleshores, sinó que s’han apropiat de tots els mitjans al seu abast, abans els blogs i ara les xarxes socials, per intervenir-hi políticament. “El que està en joc no és només el govern, sinó l’hegemonia dins de l’espai nacionalista”, advertia Sáez. El decenni que precedeix aquest 2014 incert ha posat de manifest que al marge de les pugnes partidistes per la centralitat catalanista o l’accent sobiranista, hem assistit, amb l’ajut inestimable dels poders de l’Estat espanyol, a una espiral independentista de resultats impensables per a qualsevol bon analista uns anys enrere.

Un altre analista polític, Vicenç Villatoro, menys distant possiblement, ha deixat escrits durant aquest període un parell de llibres arran de les formacions del primer i del segon govern d’esquerres, amb Pasqual Maragall i José Montilla, respectivament. Catalunya després del tripartit. Una visió nacionalista4 (2004) i L’engany. El segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya5 (2007) dibuixen uns escenaris apocalíptics per al catalanisme i el sobiranisme que, novament, la complexitat de la societat en xarxa i les reaccions dels poders espanyols s’han encarregat de desmentir rotundament, no només negant la major — la liquidació de l’eix nacional enfront d’un únic eix esquerra-dreta còmode per als homòlegs dels grans partits estatals a Catalunya — sinó propiciant una projecció demos-còpica en què els escons sobiranistes o independentistes assoleixen rècords històrics.

18-F a la Gran Via, una manifestació silenciada

El 18 de febrer de 2006 la Gran Via de les Corts Catalanes, a Barcelona, s’omplia amb una manifestació en defensa del dret a decidir dels catalans6. La convocatòria va ser un èxit, reconegut fins i tot per les forces polítiques partidàries de la retallada de l’Estatut pactada dies abans a la Moncloa entre el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, Artur Mas. Els mitjans de comunicació tradicionals havien silenciat la crida a la manifestació feta per la Plataforma pel Dret de Decidir, veient-hi la mà d’una ERC descol·locada després de la foto entre Zapatero i Mas. La xarxa, amb blogs i mitjans digitals, va ser l’única còmplice d’aquella convocatòria que d’entrada semblava marginal però que finalment es va moure entre els 125.000 participants xifrats per la Guàrdia Urbana i el milió que va proclamar, des de l’escenari, un posseït per l’eufòria Joel Joan.

Dies abans de la manifestació, el menyspreu dels mitjans contrastava amb la gran acollida que hi havia entre els bloguers, que havien compartit bona part del material de propaganda difós per la plataforma que encapçalava Mònica Sabata7. Alguns mitjans tradicionals fins i tot es van negar a emetre els anuncis de la Plataforma pel Dret de Decidir, una situació que vista amb ulls d’ara i la duríssima crisi econòmica sembla increïble. El resultat d’aquella manifestació silenciada per l’establishment va ser l’ensorrament del pacte entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa per retallar l’Estatut aprovat8.

La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) va fer el seu gran debut amb la manifestació Som una nació, tenim el dret de decidir, aquell 18 de febrer de 2006, quan va recollir els desenganyats per la maniobra de Mas a la Moncloa — alguns sobiranistes de CDC, les bases d’ERC, l’esquerra independentista i independentistes d’ampli espectre — , i posteriorment quan va fer campanya pel ‘No’ en el referèndum de l’Estatut, la primavera de 20069. Al cap d’un any de la marxa de la Gran Via, coneguda com 18-F, i després que l’Estatut s’aprovés en referèndum el 18 de juny de 2006, la PDD va tornar a convocar una manifestació amb el lema Som una nació i tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures, l’1 de desembre de 2007. Si la protesta del 18-F contra els furibunds atacs del PP i les retallades estatutàries pactades entre els líders del PSOE i CiU es va caracteritzar per una convocatòria via SMS i un escalfament previ a través dels blogs, l’1-D va suposar la victòria del ressò digital gràcies a les múltiples plataformes que conformen els diaris electrònics i les eines de la web 2.0. Va ser presentada, aleshores, com la manifestació més multitudinària després de les convocatòries contra la guerra a l’Iraq.

L’independentisme, o el sobiranisme en sentit ampli, sortia al carrer mostrant certa musculatura més enllà de les habituals manifestacions reivindicatives de l’Onze de Setembre a la tarda. La Plataforma pel Dret de Decidir va ser la palanca just en la transició entre la vella política i el canvi de paradigma que s’estava vivint, amb uns partits tradicionals que cuidaven l’aparença a la web 2.0 però intentaven conservar els esquemes del passat. La PDD, coneixedora d’aquest impàs, sabia que havia d’aconseguir que les seves manifestacions fossin un èxit de convocatòria gràcies a la mobilització per webs, blogs, llistes de correu, fòrums i propaganda convencial, però també vetllaven perquè els mitjans tradicionals se’n fessin ressò i acabessin compartint l’èxit amb titulars generosos en les seves portades impreses o obrint els telenotícies i informatius de ràdio.

Si parlem de manifestacions, d’Internet i sobiranisme no podem obviar un projecte, clausurat l’11 de febrer de 2007, com Constrastant, un col·lectiu impulsat per Miquel Almirall, Albert Berrio i Vicent Conca que aprofitava la web — creada el maig de 2001 — per “oferir una lectura crítica dels mèdia i desvelar alguns discursos que es vehiculen a través dels mitjans de comunicació i que els mateixos mitjans ajuden a crear”. Contrastant, que en el seu comiat10 destacava haver arribat a la xifra de 57.097 visites l’any 2006 — el 2003 n’havien tingudes 40.442 — , va marcar el punt de partida de l’anàlisi crítica periodística, un esperit que ha continuat Mèdia.cat11, del Grup de Periodistes Barnils. Sense Contrastant, haurien passat alguns anys fins que els ciutadans descobrissin sistemes més fiables per calcular els manifestants sense actes de fe amb les dades de la policia, els convocants o els mitjans de tota la vida.

“Jo també vull un Estat propi”

L’eclosió dels blogs polítics es va produir durant el 2006, amb un predomini indiscutible de les bitàcoles d’orientació independentista o clarament sobiranista. La Catosfera12 va bullir amb la campanya Jo també vull un Estat propi, que el bloguer arenyenc Xavier Mir va proposar a la xarxa durant els dies previs a l’Onze de Setembre de 2006. Centenars de bitàcoles en català publicaven els seus posts amb el lema Jo també vull un Estat propi en el titular. Mir va agitar a la xarxa la precampanya de les eleccions al Parlament de l’1 de novembre de 2006, situant l’Estat propi com una reivindicació compartida explícitament per diversos bloguers que dia rere dia s’anaven afegint a la crida de l’arenyenc i s’anaven significant políticament. Poc després, el mateix Xavier Mir, acompanyat de Jaume Orti, Octavi Fornés i Marc Roca, va llançar la Xarxa de Blocs Sobiranistes13, que encara és activa amb prop de 1.000 blogs vinculats. Estem davant del primer agregador de bitàcoles que es declaraven sobiranistes o independentistes.

Una altra de les derivades d’aquella campanya de Xavier Mir, a part de la iniciativa ara inactiva d’estatpropi.cat14, va ser la publicació l’estiu de 2007 d’un llibre en paper amb el recull dels seus apunts en el blog de MésVilaweb. Mir va ser durant aquells anys especialment crític amb els socialistes, i parafrasejant Pasqual Maragall en el polèmic debat parlamentari sobre el Carmel, el bloguer independentista va titular el volum Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC15. Mir va ser dels primers a fer el camí a la inversa, i va dur al paper els continguts originàriament publicats en pantalla.

Confidencials, vídeos i blogs anònims

La cambra catalana que es va formar després de les eleccions de Tots Sants de 2006 va ser vista a nivell espanyol com el primer Parlament bloguer, segons el periodista i analista Juan Varela16. Veníem d’unes eleccions protagonitzades per ConfidencialCAT, un documental distribuït amb els principals diaris i difós a la xarxa — el capítol 1 acumula 20.000 visualitzacions al canal de CiU a YouTube — que just a l’inici formal de la campanya va sacsejar la política catalana i, possiblement, va determinar aliances posteriors, obrint una ferida sense precedents en l’àmbit del catalanisme entre la federació nacionalista i ERC. Aquell tram de la campanya va posar a prova la capacitat viralitzadora de la Catosfera, i va fer aflorar el pitjor de l’anonimat, usat com a escut protector per part d’autors de blogs desconeguts que havien anat animant el final de l’única legislatura del president Maragall i, especialment, l’esprint final amb la mirada posada en les urnes.

El títol del documental ideat per David Madí17, ConfidencialCAT, lligava el plantejament de trama secreta amb la moda d’aquella època dels blogs anònims anomenats confidencials, que publicaven informacions no contrastades — en el millor dels casos — o, directament, intoxicacions, rumors i globus sonda, disfressats de narració periodística, i clarament sospitosos d’haver estat elaborats per les cuines dels partits o comunicadors propers.

La república bloguera en què s’havia convertit Catalunya, amb un Parlament amb escons plens d’autors de bitàcoles, ha tingut una llarga llista de pàgines anònimes que han jugat amb informacions que els mitjans tradicionals i, fins i tot, els digitals no podien o no s’atrevien a publicar. Fa uns mesos, el juny de 2013, fent arqueologia internàutica per aquesta atapeïda xarxa de confidencials i blogs d’autoria desconeguda vaig generar una llista amb una trentena de pàgines d’aquest estil. Només un d’aquesta trentena — Eivissa Confidencial, que és molt més que una bitàcola, és un portal — segueix en actiu set anys després que anessin apareixent aquests espais que pretenien posar llum a la Catosfera.

Busot — “el confidencial polític líder que marca la diferència i el camí”, això deia la seva presentació — va ser una revelació juntament amb La Santa Espina — “la veritat de la vida, des del pal de paller” — i Tripartit Watch. Busot era un blog anònim de l’òrbita d’ERC; La Santa Espina era proper al PSC; i Tripartit Watch, a CiU, clarament contrari al govern d’esquerres, així com DesERCmascarant, un clar exemple de la guerra civil entre nacionalistes i independentistes d’aquells anys a cop de post i píxel assassí. Curiosament, el títol del documental ideat contra el tripartit per l’estrateg convergent David Madí coincidia amb el nom d’un d’aquests blogs anònims que mesos abans, cap a final de 2005, s’havia llançat per mobilitzar la manifestació del 18-F de la Plataforma del Dret de Decidir i que els grans mitjans havien ignorat. Es tracta de Confidencial.cat, amb la seva presentació “18-F, cap a la independència”. D’altres bitàcoles seguides durant aquells mesos van ser Diari Republicà, Espai Espia — “Agència Independentista d’Espionatge” — i Submarí, del qual ara ni tan sols tenim adreça activa per clicar.

Una part de la trentena de dietaris que en aquells anys bojos i carregats de molta adrenalina van ser de lectura habitual són els blogs crítics amb els mitjans de comunicació, sobretot els digitals. No era fàcil sospitar qui podia escriure alguns d’aquests blogs conra competidors directes. Compte amb Vilaweb va ser un d’aquests, però no el més àcid. e-brutícies — “el bloc dels damnificats d’e-notícies”, com deia a la seva capçalera — va recollir atacs contra el portal que llavors era de referència en els passadissos del Parlament. En la mateixa trinxera crítica amb els mitjans hi havia Manipulació TV3 — que sostenia la tesi de l’espanyolització de l’emissora pública catalana — i Vendetta vs CAC, en referència al Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

Una part molt important d’aquests confidencials eren blogs territorials, ja siguin fets per periodistes o per polítics amb interessos directes en l’àmbit local al qual s’adreçaven. Un dels pioners va ser Maresme Confidencial, que va revolucionar informativament la comarca, generant més d’un mal de cap entre els alcaldes que protagonitzaven alguns dels seus apunts. D’altres són Eivissa tal qual, El Confidencial dels Igualadins, El Lleó Confidencial (“visió de la política i la societat de Girona diferent”), El Mentidero, El Més Petit de Tots (Maresme), El Notari.com, El Pou Comú (Sant Boi de Llobregat), Girona confidencial (“blog independent d’opinió política”), Hereus d’Els Àngels Confidencial (Girona), Hotel Consigna, La Paparra, Les fonts que ragen (Argentona), Malgrat Confidencial, Molins Reials (Molins de Rei), Sa Palomera (Blanes), Tomàquet Moliner (Molins de Rei), Torredembarra Confidencial i Blanes Confidencial.

Aquests blogs van reproduir, a escala local i comarcal, l’esquema dels anònims confidencials d’àmbit nacional. En alguns casos, s’ha sabut amb el temps que algun dels autors d’aquests blogs eren persones que després aspirarien a les eleccions municipals i inclús acabarien erigint-se en alcaldes de la seva ciutat. Catalunya és un país petit en què la gent es coneix, i a la Catosfera encara més. De fet, els agregadors — portals que aplegaven els últims apunts i les bitàcoles en funció de territoris o temàtiques concretes — han fet una tasca de hub, de punt de trobada, molt notable, fet que ha propiciat que els autors es descobrissin i coneguessin més fàcilment.

La vertebració dels agregadors territorials

El gener de 2008 hi havia a la Catosfera una vuitantena d’agregadors18, és a dir, de pàgines on anaven a parar els apunts i els enllaços als diaris personals de milers i milers d’internautes catalans. Si el pare de la divisió territorial de Catalunya el segle passat, el geògraf Pau Vila (1881–1980), va establir les capitals de comarca a partir dels mercats, la geografia virtual dels Països Catalans 2.0 es basava a final de la primera dècada del segle XXI en els agregadors territorials, que es llisten a continuació (per ordre alfabètic i conservant entre parèntesi la literalitat de la seva presentació, ja sigui blog amb ge o bloc amb ce), juntament amb els portals i hubs temàtics:

Anoiasfera (portal de blocs de l’Anoia), Arenyautes (blocs d’Arenys), Atictes (agregador amb els blocs dels membres de l’associació Atictes), Bagesfera (xarxa de blocs del Bages), Bitàcoles (diaris personals en català), Bloc.cat (servei de blocs en català), Blocs.ciu.cat (xarxa de blocs de CiU), Blocs de lletres (hiperblog català de literatura), Blocs Terrassencs (blocs de Terrassa), Blocaires de l’Ebre (loc del metabloc de les Terres de l’Ebre), Blocaires del Pirineu (blocs del Pirineu), Blocsmenorca.com (blogs de Menorca), Blocs de GràciaNet (comunitat blocaire de la xarxa ciutadana de la vila de Gràcia), Blocs al Prepirineu (enllaços dels blocaires prepirinencs), Blocs del Maresme (blocaires del Maresme), Blocs al Berguedà (enllaços dels blocs del Berguedà), Blocs Catalunya Central (enllaços dels blocaires de la Catalunya Central), Blocsfera cristiana (agregador de blocs cristians), Blocs Tinet (blocs de la xarxa tarragonina Tinet), Blocoteca banyolina (blocoteca per als blocaires de Banyoles), Blogaires Socialistes (agregador de blocs del PSIB-PSOE), Blogcat (directori de blocs en català), Blogsfera socialista (directori de blocs del PSC), Blogsvalencianistes.com (agregador de blogs valencianistes), Blogs en català (directori de blogs en català), B2EC (bloc de blocs d’escaladors catalans), Catablocs (agregador de la Catosfera), Catapings (directori de weblogs en català), Cultura21.cat (els blogs de Cultura21.cat), Dones en xarxa (portal feminista de Catalunya), Ebresfera (metabloc de les Terres de l’Ebre), Ebresfera.cat (web del col·lectiu de blocaires ebrencs), ECONOblogs (blogs del Col·legi d’Economistes de Catalunya), Ecosocialistes.cat (la blogosfera de la gent d’esquerres, ecologista i feminista), EDU-CAT (blogroll educatiu català), El Nord del Penedès (agregador de blocs penedesencs), Estol.cat (xarxa de blocs escrits en català), ElTarlà.com (agregador de blocs gironins), El trencaclosques (agregador de monòlegs polítics per exposar-los al comentari públic), Fem xarxa (descobreix l’àgora virtual de Rubí), Formigues elèctriques (xarxa de blocs sobre tecnologia i societat), Gent del camp (agregador de blocs del camp), Horta-Guinardó (agregador de blogs polítics i veïnals d’Horta-Guinardó), Illencs.com (weblogs de Menorca), Índex de la Tarracosfera (agregador de blocs tarragonins), indirecte!cat (blocs del diari electrònic directe.cat), Jovent Independentista (agregador de blocs de les JERC), La Comunitat (comunitat catalana de blogs), Lleidasfera (blocs de Ponent), Llibròfags (literatura en català), Llopasfera (comunitat blocaire de Calella), Manresa Blocs Ciutadans (un bloc per a cada ciutadà i ciutadana), MésVilaweb (blocs de Vilaweb), Mos entenem (servei de blocs de la comunitat jove de les Terres de l’Ebre), Osonosfera (portal de blocs d’Osona), Parlamentaris.info (portal dels parlamentaris bloggers catalans), Penedesfera (llistat de blocs i blocaires del Penedès), Planeta Softcatalà (recull dels blocs personals dels membres del col·lectiu Softcatalà), Planeta Ubuntu.cat (recull dels blocs personals dels membres del col·lectiu Ubuntu), Ple de blocs (blocaires d’Alella, el Masnou, Ocata i Teià), Poliblocs (portal de blocs polítics en català), Politi.cat (tota la política catalana en un sol lloc), Pom de blogs (portal de blogs de tarannà educatiu), Reusosfera (weblogs personals de Reus i el Baix Camp), Rubíplanet (planeta de blocs de Rubí), Sentmenat.com (xarxa de blocs de Sentmenat), suecablocs 0.1 (el primer directori de blocs/blogs de Sueca), Terrassa.net (el Bloc/Blog de Terrassa), Vallesfera (xarxa de blocs del Vallès Oriental), Viure als Pirineus (blogs pirinencs), Weblogs.cat (xarxa de blogs comercials en català), Weblogs de Capgròs (enllaços blocaires del Maresme), Xarxa bloc (blocs temàtics en català), Xarxa de Blocs Sindicals (agregador de blocs sindicalistes), Xarxa de Blocs Sobiranistes (“jo també vull un Estat propi”), Xarxa republicana (enllaços dels blocs d’ERC i les JERC dels Països Catalans), Xarxa Santboiana (blocs de Sant Boi de Llobregat), Xarxa Socialista de Mallorca (agregador de feeds de les webs dels socialis-tes de Mallorca), Xarxa Tradiblog (els blogs de la cultura popular als Països Catalans) i XTECBlocs (servei de blocs del Departament d’Educació de la Generalitat).

Poliblocs i la pugna CiU-PSC

El llistat pot semblar carregós, però proporciona una imatge prou eloqüent del batec de la xarxa de parla catalana fins a 200819. Estem davant d’un autèntic entramat de casinos, ateneus i casals populars virtuals, la nomenclatura i presentació dels quals bé mereixeria una anàlisi detallada. Com que la política era una de les inquietuds més perceptibles a la Catosfera, el febrer de 2007 va aparèixer — en una iniciativa de la qual vaig ser impulsor amb altres periodistes — el portal de blogs polítics en català, Poliblocs, que va tenir èxit entre els bloguers, periodistes i polítics del país. S’hi aplegaven les bitàcoles de polítics de carnet i de ciutadans que escrivien sobre política d’arreu dels Països Catalans, ja que només hi havia dos criteris per incorporar-los a aquest agregador: que estiguessin escrits en català i que l’autoria fos coneguda, clarament identificada.

Fins a un miler de dietaris van alimentar Poliblocs, que va esdevenir de consulta diària, com a complement a la lectura dels mitjans digitals, i va generar una dura competició entre els grans partits per mesurar i demostrar quin era el més dinàmic i musculós en aquestes esferes. Els partits van crear sectorials de noves tecnologies i van nomenar responsables interns de xarxes socials, molt pendents d’estimular els seus dirigents i militants perquè obrissin blogs, en primera instància, i que els mantinguessin dins dels paràmetres de l’argumentari del partit, en una segona. En aquest sentit, la pugna entre el PSC i CiU va ser divertidíssima, ja que cada dia algun responsable d’aquests partits enviava correus electrònics a Poliblocs advertint de nous bloguers que s’incorporaven i que, a ulls de les maquinàries internes, servien per engreixar el llistat de les seves sigles, o sigui per desbancar el rival en el podi de la blogosfera política.

Al principi, la blogosfera socialista era la més innovadora i nombrosa20. Tenia l’estímul i la referència de Miquel Iceta, diputat i dirigent del PSC, dels primers polítics de l’Estat espanyol a fer el salt a la xarxa amb una web pròpia i a la Catosfera amb el seu blog de rigorosa actualització setmanal. Al darrere, diputats emergents i un munt d’alcaldes i regidors d’arreu de Catalunya tibaven d’una blogosfera socialista que, jugant amb l’ambigüitat de la denominació progressista i la seducció d’aquesta eina, van conquerir espais més enllà de les sigles i la militància formal. Aquella xarxa, que va arribar a merèixer l’atenció i control permanent per part de l’aleshores secretari d’organització, José Zaragoza, que fins i tot es dedicava a esbroncar bloguers amb càrrecs institucionals del PSC que s’havien “extralimitat” en els seus posts, va anar cedint terreny i hegemonia a una blogosfera sobiranista en què CiU es va sentir molt còmoda en l’etapa d’oposició, quan va aprofitar per elevar el llistó nacional i intentar erosionar el frame catalanista del PSC i l’independentista d’ERC.

L’apoltronament dels socialistes — que governaven en totes les institucions i usaven els blogs més per proselitisme i exhibició institucional que no pas per fer mal al rival o establir una conversa amb els internautes — coincidiria amb la irrupció de càrrecs i militants nacionalistes que fins aleshores havien estat aliens al món digital, però que no tenien més remei que ser-hi i posar-s’hi, si volien fer tasca d’oposició allà on la gent consumia informació política en altes dosis, la Catosfera, i de passada si volien reivindicar-se públicament de cara a l’esperat retorn de CiU a la Generalitat. Els blogs van ser una pastanaga per a militants i dirigents desitjosos de fer política i fer-se veure, marcant aspiracions personals sense eclipsar un candidat, Artur Mas, que ocupava les tribunes i mereixia els titulars dels mitjans de comunicació tradicionals.

Els blogs i les pàgines de Facebook21 — tothom era actiu en aquesta xarxa social, en aquest període 2006–2008 — van permetre que sorgissin nous lideratges, ampliant el ventall de polítics coneguts fora del seu àmbit immediat. Més enllà dels alts dirigents o dels caps de llista, fins llavors no hi havia manera que la majoria de polítics s’expliquessin en primera persona i connectessin amb la ciutadania, el seu electorat al capdavall. La política es va apropiar d’aquestes prestacions, afavorint noves relacions i potenciant la viralitat, especialment a partir d’una audiència-comunitat basada en una combinació de lectors de blog, amics de Facebook, subscriptors de YouTube i seguidors d’un Twitter encara incipient.

L’allau va ser important, i els partits muntaven tallers formatius, designaven dinamitzadors 2.0, festejaven referents a la xarxa del seu espectre ideològic o proper, i convidaven la militància i els simpatitzants a entrar en batalla dialèctica amb altres forces polítiques a cop de post. Mentre la lògica era més partidista que de país, és a dir, quan la confrontació era pel poder — tombar el tripartit o impedir el retorn convergent, per resumir — , el PSC i CiU van protagonitzar el duel més calent a la Catosfera. Amb els anys, però, als dinamitzadors i fiscalitzadors interns dels dos grans partits se’ls va girar feina amb la proliferació de xarxes socials, i el guió de la política catalana es capgirava com un mitjó, de tal manera que ens trobem en un debat més de país que de partits, amb el procés independentista i el xoc de legitimitats que representa la consulta.

En aquest punt, el dinamisme d’ERC i les CUP, l’esclat anterior de Solidaritat Catalana per la Independència o la creació del primer partit polític amb el domini .cat en el seu nom, Reagrupament.cat, han anat confluint, d’uns anys ençà i de diversa manera, en una xarxa marcada per l’agenda independentista i a la qual s’ha afegit la base digital de CDC. Amb el pas dels anys, hi ha un espai digital relativament pacificat i compartit entre els sobiranistes, més preocupats per la consulta — amb rivals polítics comuns, els partits espanyolistes — que no pas per defensar o desautoritzar determinada acció del Govern en una lògica aparentment superada, més pròpia de l’autonomisme d’antiga generació.

L’evolució de la Catosfera política és un bon retrat del que ha passat al país i als partits. D’una banda, la base de bloguers socialistes ha minvat i s’ha diluït en el discurs. Hi ha casos esfereïdors, de referents de la blogosfera socialista que ja no són militants o s’han allunyat de les posicions oficials de l’última direcció. La base de CiU també ha perdut el punch dels anys d’oposició. Aquell esperit combatiu de David Madí, molt propi de la lògica digital, ha donat pas a un relaxament dels ciuactivistes, alguns referents dels quals també s’han mogut i discrepat de les línies oficials.

Als dos grans partits els ha passat a la xarxa el mateix que a l’arc parlamentari, que s’ha fragmentat i ha permès que pesi més el discurs de les forces fins ara denominades extremistes o marginals. D’una banda, l’espanyolisme desacomplexat de Ciutadans en una banda, amb una gran activitat a Twitter i Facebook, i de l’altra, l’independentisme de lideratge compartit, en què les sigles i la militància orgànica han passat a un segon terme, i en què tant les piulades com les actualitzacions als murs recullen una gran activitat — desplaçant els blogs en protagonisme — i, de passada, ha permès a ERC refer-se després de les patacades electorals. En aquest sentit, l’estratègia digital dels republicans, molt basada en la pedagogia independentista i l’enfortiment del lideratge del seu president, Oriol Junqueras, té més possibilitats d’avançar a les xarxes socials que no pas la dels dos grans partits, vinguts a menys en les enquestes i en la trinxera digital.

Premis Blogs Catalunya

La fal·lera pels blogs22 va tenir la seva posada de llarg, a part de les jornades de la Catosfera de Granollers el mateix 2008, amb la primera entrega dels Premis Blogs Catalunya23, a Girona, en un acte amb l’aleshores president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que va donar suport a la iniciativa d’STIC.cat, entitat presidida per la bloguera Trina Milan. L’acte de Girona va tenir una doble virtut. Per una banda, es donava sentit al boom bloguer a Catalunya ordenant les bitàcoles per categories i segmentant els premis, de tal manera que el país enderiat que escrivia de tot i per tot se sentia àmpliament representat. A més, tothom hi volia competir. Per l’altra, el segon aspecte destacable era que la desvirtualització, feta amb tots els honors i presidida per la segona institució del país, adquiria una solemnitat molt allunyada de la imatge marginal o friqui que alguns analògics podien tenir respecte als bloguers.

Aquestes desvirtualitzacions, que anualment es fan en una ciutat diferent — el 2013 van coincidir les jornades de la Catosfera i els Premis Blogs el mateix cap de setmana a Granollers — , van suposar la sortida mediàtica de l’armari. El primer any, i a cada edició des de llavors, TV3 emet una peça al Telenotícies del cap de setmana amb els guanyadors dels Premis Blogs Catalunya, que gaudeixen d’una cobertura sistemàtica a l’Espai Internet, programa que va guanyar el premi d’STIC.cat de noves tecnologies en l’edició de 2010 pel seu blog (http://blogs.324.cat/espaiinternet).

La primera emissió d’aquest espai de TV3 dedicat a la xarxa és de l’1 d’abril de 2007. Els periodistes Jordi Aguilera i Antonio Novella, amb muntatge de Rubén García Perdomo, Jordi Canadés i Alex Fazzio, dediquen uns minuts del TN Migdia dels diumenges a destacar les webs, blogs i eines digitals més útils, curioses o divertides. És un espai setmanal l’evolució del qual explicaria com ha anat canviant la xarxa durant aquests anys. Molts bloguers, aspirants als Premis Blogs que voten els internautes, esperen obtenir el guardó i ser citats en la notícia que un o dos dies després farà l’Espai Internet de TV3.

Viquipèdia, l’enciclopèdia dels Cahner d’avui

Part de l’èxit del català a la xarxa — i de la forta presència de la comunitat catalana a Internet — rau en l’esperit resistencialista d’aquesta societat, que va superar la dictadura del general Franco amb activisme cultural i una militància lingüística a l’exili, tant interior com exterior. Un dels arquitectes de les actuals estructures culturals d’Estat, Max Cahner, va morir el 14 d’octubre de 2013. Editor, polític i historiador de la literatura, Cahner va ser el primer conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació (1980–1984) dels governs de Jordi Pujol. Diu la Viquipèdia que, com a conseller, “va fomentar la creació i reconstrucció d’institucions culturals catalanes com l’Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca de Catalunya, els projectes del Teatre Nacional de Catalunya i l’Auditori, Centre d’Art Santa Mònica i les bases de la xarxa de biblioteques, museus i arxius”. Cahner va promoure també la Llei de Normalització Lingüística i els mitjans de comunicació públics — TV3 i Catalunya Ràdio — , de tal manera que bé podríem afirmar que ha estat el conseller de Cultura més influent en la mesura que haurà deixat un llegat molt valuós amb tan sols una legislatura en el càrrec.

Cahner (1936–2013) — i ara ve quan entendreu el link — va promoure durant el franquisme un munt de projectes culturals, un dels quals va ser la Gran Enciclopèdia Catalana, ideada el 1965 amb Jordi Carbonell, Enric Lluch i Ramon Folch i Camarasa. Cahner i Internet tenen molt poc o gens a veure. Per a la generació de Cahner i per als arquitectes de l’estructura pública de l’actual cultura catalana, fer un teatre, una filmoteca, un arxiu, un auditori i uns mitjans de comunicació públics i nacionals va ser tan lògic com haver promogut, durant la dictadura i des de l’antifranquisme intel·lectual, una enciclopèdia en català, els tres primers volums de la qual es van publicar entre 1967 i 1971, segons sosté la Viquipèdia.

M’estalvio els detalls i tota la informació que figura en les entrades de la Viquipèdia sobre Cahner i la Gran Enciclopèdia Catalana — documentades, profundes, amb enllaços i ben estructurades — perquè podríem fer un salt fins a 1998, quan l’enciclopèdia llança la seva primera versió a Internet, coneguda com Hiperenciclopèdia, que permetia als subscriptors accedir a tot el contingut en línia. El 2008 l’enciclopèdia es va deixar de publicar en paper, i l’única versió que s’actualitza des d’aleshores és la que està en línia, d’accés lliure.

Els Cahner, Carbonell, Lluch i Folch d’avui són el miler de voluntaris — concretament 1.427 usuaris actius el novembre de 2013 — que des de 2001 han publicat i revisat 416.684 articles a la Viquipèdia en català. La Wikipedia en anglès té 4.400.000 articles, i com se sap és una enciclopèdia lliure, feta i alimentada per internautes, que s’actualitza a cada moment, amb una rapidesa espectacular quan succeeixen grans notícies. La llengua catalana és la setanta-cinquena del món, però la Viquipèdia és la dissetena en nombre d’articles. En aquest assaig parlar de la Viquipèdia pot semblar forçat, perquè l’enciclopèdia lliure en català té un punt de vista neutral i en cap cas es pot vincular directament al sobiranisme. No obstant això, solidifica un Espai propi, i ha estat determinant a l’hora de vertebrar la Internet catalana, disposant d’un rol clar en la cultura i llengua a la xarxa. La Viquipèdia no té un posicionament polític, però el sobiranisme és majoritari dins de la comunitat viquipedista, un reflex més de la societat catalana actual.

Al marge de si els viquipedistes pensen d’una o altra manera, la seva contribució com a col·lectiu en el salt que ha fet el país a Internet mereix unes lletres ben grosses i daurades. Per exemple, la Viquipèdia té un altíssim prestigi internacional, ja que lidera el rànquing de qualitat pel que fa als 1.000 articles bàsics. El fundador de la Wikipedia, Jimmy Wales, que no és un qualsevol a Internet, va destacar l’octubre de 2013 la nostra Viquipèdia, com una de les més potents del món en relació al seu nombre de parlants. La seva solvència i qualitat és indiscutible, i un altre exemple és que el British Museum va premiar la Viquipèdia en català per dos articles sobre peces del museu. Durant el 2013, el top ten24 de la Viquipèdia va estar encapçalat per les entrades sobre ‘Catalunya’, ‘Viquipèdia en català’, ‘Barcelona’, ‘educació física’, ‘Salvador Espriu i Castelló’, ‘edat mitjana’, ‘Polseres vermelles’, ‘Antoni Gaudí i Cornet’, ‘Espanya’ i ‘comarques de Catalunya’.

De la mateixa manera que la candidatura del .cat va prosperar obrint camí a altres nacions sense Estat, l’entitat catalana Amical Wikimedia es va convertir el 21 de maig de 2013 en la primera organització temàtica de la comunitat Wikimedia amb el mateix es-tatus que els capítols estatals. Això permetrà a la Viquipèdia ser present a les trobades d’associacions de diferents països o finançar els seus projectes amb una part dels diners que donen els lectors a la Fundació Wikimedia.

L’obtenció del domini .cat o el reconeixement internacional de l’Amical Wikimedia — Premi Nacional de Cultura 2014 — són victòries catalanes que, a ulls de molts internautes, combaten el missatge de la por tan promogut en el debat independentista per part dels poders de l’Estat. Les amenaces sobre la sortida de la Unió Europea, de l’euro, de l’OTAN i del sistema solar, que dia rere dia prediquen ministres, polítics i personalitats espanyoles de tot ordre, contrasta amb allò que una generació de catalans crescuts a l’era d’Internet, els anomenats nadius digitals, han pogut experimentar directament amb la normalitat en què es pot ser i viure en català a la xarxa. El .cat, la Viquipèdia o el Twitter en català, per citar un altre cas d’èxit que apareixerà més endavant, demostren que l’enginy i l’obstinació catalana, sumat a la tasca de formigueta d’una comunitat abocada a la xarxa, ha fet que l’ICANN, Wikipedia o Twitter trobessin fórmules per reconèixer allò que l’Estat espanyol, les elits i altres lobbies intenten evitar sistemàticament.

Notes

2 . L’escriptor Víctor Alexandre, molt actiu a la Catosfera i en els mitjans digitals aquells anys, va publicar el setembre de 2006 el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? “La involució experimentada per TV3 d’un temps ençà ha estat espectacular. En donen fe les nombroses queixes que dia a dia apareixen als diaris denunciant la seva progressiva descatalanització i l’abandonament de la idea per la qual va ser creada: disposar d’una televisió pública que reflecteixi els valors que ens configuren com a poble, dotar la llengua catalana d’un espai que garanteixi la seva presència en un àmbit dominat abassegadorament per l’espanyola i crear consciència de pertinença a una comunitat nacional diferenciada”, escriu Alexandre en la introducció.
3. El 2 de desembre de 2007 escrivia en el blog Internet, la gran aliada de l’independentisme: “Després d’una manifestació d’aquesta magnitud — diuen que és la més multitudinària després de les convocatòries con-tra la guerra de l’Iraq — un té la inevitable necessitat d’anar al quiosc a comprar tots els diaris de l’endemà (…) Sí que puc afirmar que els diaris editats a Barcelona per empreses de capital català han estat, també, a l’alçada de les circumstàncies. La prevenció del 18-F els ha posat en guàrdia, i, en el cas d’alguns, també per l’interès d’una determinada línia editorial. La qüestió és queLa Vanguardia, El Punti l’Avui dediquen ’obertura de la portada — i gairebé tot l’espai, amb títol d’obertura i fotografia gran — a la manifestació d’ahir. El Periódico titula amb l’assassinat d’ETA, però il·lustra la portada amb una foto de la protesta sobi-ranista i hi dedica les primeres quatre pàgines de l’edició, com a tema del dia en lloc dels crims a Iparralde. La premsa diària catalana, doncs, ha donat una cobertura exquisida, al marge que cadascú hi posi la seva línia editorial lògica i legítima (…) La mateixa nit o l’endemà és un goig navegar per blocs — a través de la plataforma Poliblocs, per exemple — i fotolocs, i atendre una safata d’entrada de correus electrònics que no para de rajar enllaços i referències noves. L’activisme digital, o allò que ara s’anomena periodisme ciutadà, afavorit per la web 2.0 que revoluciona Internet, compensa, sovint (no sempre), una barreja de capacitat d’oferir continguts informatius imaginatius i la legítima línia editorial desfavorable per a l’inde-pendentisme català. Internet és una gran aliada per al sobiranisme.”
4. “Joan Maragall plantejava fa cent anys el ‘problema català’ proposant a Espanya unes transformacions bàsiques, que permetrien que Catalunya s’hi sentís còmoda. Cent anys després, el seu nét, Pasqual Maragall, considera el ‘problema català’ resolt perquè l’‘Espanya plural’ de Zapatero ja és el punt d’arribada, ja és l’Espanya diferent que el catalanisme somiava. El catalanisme ja ha acomplert els seus objectius. Ja podem ser espanyols, de gust i amb tranquil·litat. Espanya ha escoltat Catalunya, li ha fet cas, ha canviat en les dues direccions que se li demanaven, i per tant ja podem ser tan espanyols com els andalusos. Espanya ja és un país modern, democràtic, europeu, industrial. Però Espanya ja és també un país ‘plural’ que consagra i accepta la seva diversitat. Ja ha arribat l’hora de parlar d’una altra cosa. L’antic problema ha estat solucionat”, es lamentava Vicenç Villatoro el 2005 a Catalunya després del tripartit.
5. “Tinc la convicció que la constitució del segon tripartit d’esquerres al Govern de la Generalitat con-firma i aprofundeix un procés de transcendència històrica que modifica la manera d’entendre la política catalana. Personalment, creia que el primer tripartit d’esquerres tenia ja aquesta transcendència. Des d’una perspectiva nacionalista catalana, crec que el segon tripartit és un error, com ja ho va ser el primer. Crec que trenca amb una història de cent anys de catalanisme i que serveix per enterrar o ajornar — en qualsevol cas, per treure de l’agenda política del present — la reivindicació nacional catalana. Crec que ens aboca a un mapa polític català fals i esquemàtic, en el qual tot queda reduït a una confrontació entre dretes i esquerres on a més les esquerres sempre tindrien raó en nom d’una suposada superioritat moral. Crec que Catalunya queda situada en el paper d’una comunitat autònoma més i que la Generalitat esdevé una Diputació de baix contingut polític”, escrivia Vicenç Villatoro a L’engany (2007).
6. El mateix 18 de febrer de 2006 publicava l’apunt Som una nació… sense por!: “Torno de la manifestació. Ni els més optimistes s’ho esperaven. Ha estat un èxit. Una de les manifestacions més multitudinàries fetes mai a Barcelona. No entraré en cap guerra de xifres. (…) El que compta és que la gent ha sortit al carrer i ha superat les previsions. Ha estat una demostració de civisme exemplar — ordre, sobrietat i cap incident — , un crit en favor de la nació catalana i contra totes les agressions rebudes els últims mesos. La gent està farta del pactisme, de la renúncia permanent, i demana més fermesa i convicció en defensa del país. Crec que avui el sentiment era en favor de l’Estatut aprovat el 30-S al Parlament, i contra les retallades i els atacs catalanofòbics. La gent diu prou, i no està disposada a menjar-s’ho tot. Que en prenguin nota els polítics. CiU hauria d’estar molt preocupada avui. ERC no pot fer marxa enrere, i ha de mantenir-se fidel al ‘No’ al pacte Mas-Zapatero. ICV ha de reflexionar per què es va desmarcar d’una manifestació que recull un sentiment de nació que difícilment es pot deixar en exclusivitat d’una única força. I el PSC també ho ha de tenir en compte. No s’hi valen arrogàncies. He vist convergents, socialistes i militants d’Iniciativa, a la manifestació. S’ha mobilitzat gent més enllà d’Esquerra, si bé aquesta manifestació no hauria estat el mateix sense la logística i la implicació dels republicans. La combinació d’independents i entitats al davant, i d’un partit com ERC amb suport al darrere, ha estat clau per entendre l’èxit de la convocatòria. Aquesta mani representa un punt d’inflexió política en el tram final de la reforma estatutària. El menyspreu amb què el poder polític i mediàtic havia tractat la convocatòria demostra que hi ha una societat civil (unes 600 entitats convocants) que es mou al marge de les consignes, de les instruccions, de les conveniències.Som una nació, amb poder de decisió! i Som una nació, sense por! són les dues crides que he sentit aquest dis-sabte per la Gran Via. Una pancarta, molt discreta, deia: No al colpisme! Moltes famílies. Molta gent jove, i no tant jove. I un esclat d’eufòria col·lectiva a la plaça de Catalunya quan la capçalera de la manifestació ha pujat a l’escenari i han llegit discursos (molt emotiu el de Maria Mercè Roca en record del difunt Francesc Ferrer i Gironès), han cantat cançons i han punxat música dels Països Catalans. Joel Joan ha donat el to festiu i alegre. Ha dit que érem 1 milió. Hi ha un abans i un després de la manifestació. I qui no ho vulgui veure és que és cec.”
7. El 17 de febrer de 2006, el dia abans de la manifestació, publicava l’apunt Som una nació: “(…) Dissabte, a les 5 de la tarda, arrencarà la manifestació des de la plaça Espanya de Barcelona amb el lema Som una na-ció i tenim el dret de decidir. Serà una demostració de força de la societat civil. De la que està decebuda amb l’orientació que està adoptant l’últim tram de la negociació estatutària. De la que creu que les renúncies identitàries dels últims dies són inadmissibles. Crec que la manifestació pot aglutinar un cert sentiment de cabreig i decepció, afegit a una mostra cívica d’autoafirmació nacional. No podem passar per alt que un dels partits que figuren entre el mig miler d’entitats i organitzacions convocants és Esquerra Republicana, que ha cridat les bases i la cúpula (consellers inclosos) a participar-hi. A l’entorn d’Iniciativa per Catalunya hi ha hagut moviments, que finalment s’han concretat en una retirada. Només les Enteses de Progrés Municipal, que sumen pels ecosocialistes en els comicis locals, es mantenen entre els convocants. Si els dos caps de setmana anteriors l’interès dels diaris de diumenge eren les enquestes, aquest diumenge caldrà veure com tracten els rotatius el cobriment informatiu de la manifestació. No s’ha emès publicitat de la plataforma convocant en cap mitjà públic d’abast nacional de ràdio i televisió. Hi ha hagut insercions publicitàries en premsa. També en ràdios i televisions privades i minoritàries. I molts banners a Internet. Pels carrers també s’han vist molts cartells, i els convocants estan rebent les últimes hores una allau de peticions per anar a la mani amb transport gratuït. Autocars de totes les comarques del Principat. Els re-publicans s’han posat les piles. És un episodi més del ‘treure pit’ després del desengany causat pel pacte Mas-Zapatero de la Moncloa. La foto d’aquest dissabte podrà voler dir moltes coses. A la sociovergència no l’interessa el més mínim que la manifestació aplegui una gentada. Serà molt interessant ser-hi i veure quines interpretacions polítiques s’hi fan. En un sentit o altre.”
8. El 20 de febrer de 2006 publicava l’apunt Dissabte es va ensorrar el pacte Mas-Zapatero: “La manifestació de dissabte enterra políticament el pacte de la Moncloa Mas-Zapatero per rebaixar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Ha durat menys d’un mes, l’intent de desvirtuar l’Estatut del 30-S. Queda molt lluny aquell dissabte a la Moncloa, 21 de gener de 2006, en què el líder de CiU sacrificava l’Estatut del quadripartit a canvi d’un tracte de privilegi a Madrid com a pas previ al retorn al poder de la Generalitat. La jugada li ha sortit malament. En canvi, Esquerra està sabent donar-li la volta. Com escrivia el 23 de gener que podia passar [A ERC li pot sortir bé la jugada] l’endemà del pacte Mas-Zapatero. El poble no accepta cap autogol, i dissabte va quedar molt clar. Ahir, Zapatero va trucar al secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, perquè l’èxit de dissabte canviava radicalment l’escenari polític en la recta final de l’Estatut. El PSOE, el PSC, CiU i ICV queden descol·locats després del crit popular del ‘Som una nació’ per la Gran Via. Només calia escoltar les tertúlies d’aquest matí. Com canvien les coses! Aquest dilluns els tertulians no es plantejaven com forçar la sortida d’ERC del Govern, una de les preocupacions obsessives dels últims dies. La truita ha girat, i fins i tot Josep Cuní diu que no podia ser que ‘dos senyors decidissin modificar en set hores de dissabte’ tot un Estatut aprovat pel 90% del Parlament. Qui t’ha vist i qui et veu! La revolució tranquil·la de què escriu extensament avui Vicent Partal obliga Zapatero a moure’s. Els socialistes no po-den mantenir l’arrogància, per molt que l’encaix català els mantingui en l’ull de l’huracà espanyol. Discrepo de Francesc-Marc Álvaro, que en el seu article d’avui sosté que el ‘som una nació i tenim dret de decidir’ és més defensiu que propositiu. Un dels efectes positius de la mani és que reforça el president Pasqual Maragall, que l’endemà mateix ja escrivia en el seu blog des de Rupià. El president, després de ser el blanc del menyspreu del PSOE i del mateix Zapatero, entén millor que molts d’altres el sentiment de la convocatòria. Aquest matí tothom parla de ‘polisèmia’, que és la manera de desviar una mica l’atenció. Igual que aquells que prefereixen dir que l’èxit de dissabte respon al cabreig generalitzat amb el PP. A excepció de Mònica Terribas, que dijous oferia un reportatge molt acurat de l’organització de la mani, el tractament de la televisió pública catalana ha estat lamentable. El malestar s’ha fet sentir en alguna tertúlia radiofònica d’aquest matí. No només no la van retransmetre en directe, sinó que en l’informatiu del vespre va rebre un tractament francament secundari. Poca professionalitat o intent de silenciar-ho, no sé què és pitjor. Resulta curiós que un col·lectiu com Contrastant, a qui ningú fa cas habitualment, hagi requerit tanta atenció aquest cap de setmana. Tant de bo es fessin ressò dels seus informes en altres ocasions, i no només quan els manifestants són independentistes, sobiranistes, federalistes o el que vulgueu. En tot cas, avui han penjat un rànquing de les grans manifestacions, evidència de l’èxit de dissabte. Navegant per la blocosfera he trobat un parell d’anotacions interessants. La primera és del bloc Carrascla, que reivindica el paper mobilitzador dels blocs, com si fossin una nova versió dels SMS de les protestes contra la guerra de l’Iraq i contra el PP després de l’11-M. També és suggerent la reflexió del blocaire i regidor de CiU a l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana, que advoca per una recomposició de les relacions entre CiU i ERC. Curiós, després del silenci imperant a la blocosfera convergent arran del pacte Mas-Zapatero.”
9. Aquella campanya va ser molt agitada als blogs. Aquests són alguns dels molts que van aparèixer en favor o en contra de l’Estatut amb motiu del referèndum: Antifranquistes pel no, Ara toca no (ERC), Ara toca no (ERC Mataró), Bloc pel no, Cristians pel sí, Diguem no, Economistes pel no, Estafatut, Estatut, jo sí, Estatut.org, Finançament Federal, Joc de l’Estatut, La closca, La retallada que ens cal, L’Estatut que ens cal, No a l’Estafatut, No aquest Estatut, No en el nostre nom, No estatutet, Nou Estatut (Generalitat), Nouestatut.info (PSC), Observatori de l’Estatut, Vot Independentista Sobirà, Raonant l’Estatut, Sindicalistes pel no, Som una nació, Stop Estatut, Tenim dret de decidir, Tu decideixes, Va d’Estatut, Volem l’Estatut sencer i Vota independència.
10. “Contrastant va néixer amb l’objectiu d’oferir una lectura crítica dels mèdia i desvelar alguns discursos que es vehiculen a través dels mitjans de comunicació i que els mateixos mitjans ajuden a crear. Concretament, a la secció del web anomenada ‘Vés en compte’ ens vam proposar analitzar la manera com els mitjans de comunicació aborden determinades realitats conflictives i posar en evidència la manca de rigor crític dels mèdia, la dependència de les fonts oficials i la seva subordinació als interessos dels grups em-presarials als quals pertanyen. A les seccions anomenades ‘Los nacionales’ i ‘Los regionales’ hem volgut mostrar de quina manera els mèdia intervenen en la creació, la recreació i la propagació del nacionalisme banal espanyol, que atorga a tot allò que passa als Països Catalans la condició de fenomen regional inintel·ligible fora del marc de referència espanyol. Finalment, a la secció ‘Llengües’ hem analitzat els discur-sos sobre la llengua, especialment els que es vehiculen a través dels mitjans de comunicació, des de la perspectiva de la sociolingüística del conflicte d’arrel araciliana. Tota la feina que hem fet no hauria estat possible sense l’ajut i la col·laboració de moltes persones que volem recordar ara i aquí i a les quals volem donar les gràcies. Tota la gent que ens ha ajudat a comptar manifestacions i actes massius (principalment, la Feria de Abril de 2002 i la manifestació del 15 de febrer de 2003). Les manifestacions i concentracions de masses més importants que hem comptat no les hauríem pogut cobrir sense aquest ajut totalment desinteressat. Vicent Partal, que va confiar des d’un primer moment en nosaltres. Volem agrair-li que el desembre de 2000, en un moment polític molt arriscat, ens donés suport. En aquell moment no ens coneixia gaire gent ja que tan sols havíem escrit dos articles que havíem fet arribar a periodistes i professors universitaris. En aquells articles criticàvem la manera de fer dels periodistes a l’hora d’informar de les manifestacions (en concret, de les manifestacions contra ETA que es van celebrar a Barcelona aquella tardor). També volem agrair a Vicent Partal que respongués afirmativament a la petició d’allotjar el nostre web a Vilaweb i que, a més a més, ens oferís que ho féssim gratuïtament. Sense el seu ajut, l’existència de www.contrastant.net hauria estat molt més difícil i, sens dubte, hauria tingut menys ressò. També volemagrair a Martí Crespo, el nostre contacte habitual amb Vilaweb, l’amabilitat que ha tingut amb nosaltres, l’interès que sempre ha manifestat per la nostra feina, la difusió que n’ha donat i la paciència que ha tingut. (…) Miquel Almirall, Albert Berrio i Vicent Conca. Contrastant”
11. Dades anuals (juny 2012-maig 2013) de Mèdia.cat: 223.815 visites (122.722 úniques). Les peces més llegides són Tres morts als EUA, quatre a Veneçuela, 30 a Somàlia, 50 a Iraq i 130 a Síria (7.538 lectures); Qui són els responsables de modular l’opinió pública catalana? (3.949); La revista Cafè amb llet arriba als jutjats abans que els casos de corrupció que va denunciar (3 .747); Compromís en la cruïlla política valenciana (2.605); Agbar, una gestió il·legítima de l’aigua (2.4 43); Les guerres dels bancs catalans (2.045); Despullant Baltasar Garzón (1.052); i La SICAV dels Borbons va ser el tema més silenciat dels mitjans el 2011. Mèdia.cat és present a Twitter amb més de 10.000 seguidors i a Facebook amb més de 2.000 amistats.
12. Blogs dels inicis de la Catosfera d’escriptors, editors, llibreters, lingüistes, filòsofs i poetes: Agustí Pons, Albert Balada, Albert Calls, Biel Barnils, Carles Miró, David Figueres, El Llibreter, Enric Castelló, Fèlix Martí, Gabriel Bibiloni, Germà Bel (web), Guillem Carbonell, Gustau Navarro, Ignasi Mora, Imma Tubella, Jaume Fàbrega, Jaume Subirana, Jesús M. Tibau, Joan Carles Girbés, Joan Costa-Font, Joan Josep Isern, Jordi Ferré, Jordi Graupera, Josep Ganyet, Josep Maria Terricabras, Josep Porcar, Josep Pujol, Josep Sort, Júlia Cortés + Xulio Ricardo Trigo, Martí Rosselló, Mònica Sabata, Oriol Izquierdo, Oriol Soler, Pau Canaleta, Pep Montes, Pere Cardús, Quimi Portet, Ramon Alcoberro, Ramon Tremosa, Roger Buch, Salvador Cardús, Tina Vallès, Toni Cucarella, Toni Ibàñez, Toni Sala, Víctor Alexandre, Xavier Diez, Xavier Solano, Xesca Ensenyat, Xulio Ricardo Trigo, i també blogs sobre política: Això és política?, Albert Baranguer, Albert Medrán, Albert Vila i Lusilla, Aleix Cardona, Altaveu socialista, Àngel Lombarte, Àngel Pagès, Aphönic, Barcelona al dia, Bloc Atzavara, Bloc botxí, Bloc de Catxipanda, Bloc de l’Artur Mas, Botiflers com tu?, Brotxa i pinzell, Cap i collons!, Carles Almécija, Carles Vilà, Catalunya té futur, Cimera (extraordinària), Daniel Gil, Diari del Votant Anònim, Diari de Montilla, Ecodiari, Economia Crítica, Eduard Conti, El badiu dels micacos, El Campanaret, El funcionari feliç, Elliot Fernández, Els uns i els altres, El tripartit valencià, Enric Borràs, Enric Giner (PLHO), Èric Bertran, És quan dormo que hi veig clar, Esquerroscopi, Fantassin a Barcelona, Farsa independentista, Fart de BCN, Fent la viu-viu, Ferran Castellà, Finestres de Sant Boi, Foc nou, Francesc Amat, Francesc Puigcarbó, From Catalonia to Caledonia, Galderic, Garrofaire, Generació…, Generales 2008, Georgina Yglesias, Girona-Madrid, Gràcia viva, Independentistes, Indígenes, Invasió subtil, Isaac Zamora, Jaume Planas, Jaume Pros, Jaume Renyer, Joan Arnera, Joan Miralles Rossinyol, Joan Montes, Joan Ribet, Jordi Benplantat, Jordi Casadevall, Jordi Dalmau i Ausàs, Jordi Salat, Jordi Verdura, Josep Blesa Morante, Josep Maria Comas, Josep Mir, La 27 Divisió, La era ZP, La mirada crítica, L’Argumentari català, La trappola, Les pistoles de William Munny, L’estrany, L’home invisible, Lluís Llovet, Lluís Monerris, Lluís Saurí, Los Genoveses, Manel García, Manel Zaera, Manresa Calidoscopi, Marc Arza, Marc Roca, Marc Vidal, Mas President, Mataró Viu, Meritxell Salip, Millorem Tarragona, Mireia Galindo, Nació Catalana, Narcís Sastre, No al Quart Cinturó, No em barrufa, Núria Masdéu, Octavi Fornés, Oriol Gràcia, Padam-padam, País Valencià 2007, Pans de pessic, Paraula d’Stone, Parlem clar, Pep Molsosa, Pere Boix, Pere Fontanals, Pere Muñoz, Pixelades, President Montilla, Qualcosa di Sinistra, Quico Ventalló, Quina creu!, Quique Azcona, Ramon Radó, Raül Alcón, Regidora accidental, Reset, Saltenc, Sant Andreu de Llavaneres Notícies, Santi Torres, Sílvia Martínez, Sí ministre, Són com són, Spain News, Temps d’incertesa (com tot s), Toni Cortadella, Tripartit Watch, Txungus Digital, Uncertainty Principle, Un got de vi rosat…, Un país de conya, Valentí Parrilla, Vent d Cabylia, Vida i miracles d’Arturo Mas, Visca Catalunya Lliure, Visca la Terra!, Xavier Cruzado, Xavier Mir i Xavi Gomez.
13. “Un grup de quatre blocaires catalans (Jaume Orti, Octavi Fornés, Xavier Mir i Marc Roca), entre ells el promotor de la campanya Jo també vull un Estat propi (Xavier Mir), i per tal de donar continuïtat a l’esmentada campanya, ens hem posat d’acord i hem creat el web XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes). Aquest web té per finalitat donar continuïtat a la campanya i ser una eina més en el procés sobiranista. No som cap plataforma, no som cap nova associació, senzillament hem creat aquest web, i aquí teniu una breu explicació sobre el seu funcionament. La XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes) és el web que vol aglutinar tots els blocs sobiranistes de la Catosfera, per sobre d’ideologies (dretes-esquerres) i d’objectius territorials (Principat-Països Catalans). La idea és aglutinar en un únic web tots els blocs de la gent que s’ha sentit identificada amb la campanya Jo també vull un Estat propi”. Així s’explica en la notícia Neix la Xarxa de Blocs Sobiranistes, publicada el 19 d’octubre de 2006.14. A la seva home, hi ha aquest text de comiat: “Estatpropi.cat s’acomiada. I ens acomiadem amb el goig de veure com l’objectiu que anhelem s’està acomplint. Plegats hem dut a primera línia política allò que, quan vam començar, 7 anys abans, semblava una quimera. Nosaltres hem fet la nostra part, tot i que continuarem col·laborant en altres projectes. Ara et toca a tu!”
15. El llibre, de l’agost de 2007, autoeditat per Xavier Mir en paper a partir dels apunts del seu blog, conté una presentació en què s’afirma: “El PSC és un partit amb un important suport electoral al nostre país, un partit que ostenta unes quotes notables en ajuntaments i diputacions, a la Generalitat de Catalunya i, com a part del PSOE sense grup propi, al govern de l’Estat espanyol. Qualsevol projecte nacional ambiciós ha de comptar amb el seu suport per tirar endavant. Així va ser en el cas de l’Estatut, si més no fins al 30 de setembre de 2005. L’endemà, com és sabut, va començar una nova etapa en la política catalana que ens ha conduït a rècords d’abstenció. I malgrat tot aquest poder, la seva pèrdua de suport en vots absoluts en els darrers anys és evident. Tot fa pensar que dins del PSC es mouen forces contraposades. Hi ha una força que vol ser catalanista, progressista, que ha vist en l’acord amb ERC i ICV l’oportunitat de dur a terme polítiques diferents de les que ha fet CiU. Però hi ha una altra força que té el cap a Madrid i que farà el que calgui perquè el PSOE conservi el poder de l’Estat. El que calgui.”
16. “Ernest Benach torna a Pensament obert. El president del Parlament de Catalunya va acabar la campanya, es va formar de nou el tripartit i es va asseure un altre cop al seu seient. I va tornar al seu blog institucional. Va experimentar la quotidianitat de la conversa amb els lectors i la reflexió diària del blog de campanya d’ERC, i va sortir convençut dels avantatges de ‘comunicar els missatges d’una forma ‘fàcil, clara i directa’ als ciutadans. Per això està convençut que la renovació tecnològica del Parlament és im-prescindible per ‘fer que la ciutadania utilitzi les formes de participació que té al seu abast’. En aquesta entrevista amb Saül Gordillo, Benach anuncia que la cambra autonòmica seguirà les passes del Congrés per modernitzar l’hemicicle amb tecnologia. A diferència del dispendi del pla Manuel Marín [president del Congrés], no hi haurà escons digitals, sinó una connexió a la xarxa perquè els parlamentaris puguin connectar els seus ordinadors portàtils. I al parlament més bloguer d’Espanya per escriure un post ja no caldrà abandonar l’escó. Però aquesta obertura i comunicació directa amb la ciutadania no és el propòsit principal de la modernització Benach (ja proposada el 2004). El president defineix com a objectius la ‘consulta de la informació a l’instant i augmentar la immediatesa de la comunicació’, sobretot ‘disposar del dossier del ple i qualsevol documentació de treball (lleis, reglament del Parlament, Estatut, Constitució…)’. Hi haurà un segon hemicicle concebut com a espai de treball més que simbòlic. ‘Més modern, funcional i avançat tecnològicament, i deixar l’actual per a les sessions més solemnes’. I entre les reformes, un nou bar restaurant per no estar tan apretats (real, no virtual). La modernització tecnològica dels parlaments espanyols avança i el de Catalunya havia de ser el primer rere el Congrés després del frenesí ciberpolític de la campanya i els últims temps.” Apunt publicat el 29 de novembre de 2006 per Juan Varela.
17. Al seu llibre Democràcia a sang freda, David Madí explica l’episodi del polèmic documental i ho fa així: “Dos dies abans de l’inici de la campanya electoral, i com a colofó del final de la precampanya, tots els diaris assenyalaven amb grans titulars la notícia de la difusió del DVD, com s’havia previst. Al matí, ràdios i televisions ja difonien el tràiler del documental. La polèmica anava a tota velocitat. Fins a aquell dia el debat de la precampanya s’havia centrat en l’antagonisme, que havia arribat a les mans, entre membres del PP i els socialistes. En un acte del PP a Martorell hi va haver una baralla en què el dirigent Xavier García Albiol havia clavat un directe dels clàssics a un manifestant. Fins aquell moment, la precampanya es polaritzava entre el PP i el PSOE arran de l’episodi del cop de puny, que el secretari d’organització popular va propinar a un militant socialista. L’aparició del DVD òbviament va fer que tot plegat s’oblidés, i va captar l’atenció immediatament. L’efecte va ser devastador, l’operació va sorprendre i va iniciar una polèmica com poques campanyes l’han viscuda. Tant com creixia el brogit al voltant del DVD, creixia l’expectació per la distribució prevista pel diumenge. La primera reacció de la resta de partits va ser la que havíem imaginat. L’equip socialista, una mica més prepotent, va optar per dir que allò no era res i el valorà ben poc. ERC, de la mà de la ira del seu líder, que veia com les barbaritats del Tripartit eren recordades massivament, va actuar ofès i ferit, i va entrar en la polèmica amb armes i bagatges. (…) Internet fou un altre actiu valuós de la campanya. Després de l’estrena al cinema, aquell dissabte vam penjar el documental a YouTube, i l’èxit que hi va trobar va ser sense precedents. Va arribar a ser el tretzè vídeo més visionat a escala mundial, i el primer en català que havia arribat a aquell rànquing. Puc entendre que la ira dominés socialistes i republicans en veure’s reflectits al mirall de la veritat d’aquells tres anys del Tripartit. Per això van intentar organitzar manifestacions al davant de la seu de CiU amb l’objectiu de tornar-nos exemplars del DVD, però no van passar de reunir set o vuit persones. Del milió de DVD no ens en van tornar ni mil, un percentatge inferior a qualsevol tramesa comercial. Vam ser acusats de practicar un mal estil. Amb un mínim de bona fe cal entendre que hi teníem dret, que l’audiovisual és el llenguatge d’avui. El DVD complia una funció estratègica de prendre la iniciativa en aquella campanya i desballestar la dels altres. Se’ns va criticar que l’estil d’aquella campanya impedia el diàleg de CiU amb els altres partits. Això era absoluta-ment fals. El Tripartit ja estava decidit, i només depenia de la situació aritmètica. El Tripartit pactava en contra nostra tant com va poder i havia fet del pacte anti CiU la seva ortodòxia. També se’ns criticava per produir un efecte bumerang i per generar una mobilització d’electors del Tripartit com a reacció a la indignació provocada per les nostres pràctiques. Com va demostrar el resultat de les eleccions, el PSC va perdre el 23% dels vots, ERC el 25% i el PP un 20%; només ICV va repuntar una mica. Aquest argument anava contra la lògica i el sentit comú. Per quin motiu algú que veiés el documental havia de posar-se a votar algú del Tripartit? No se sosté per enlloc. Finalment se’ns acusava igualment de desmobilitzar el vot de CiU. La veritat és que durant la campanya l’entusiasme de la nostra gent va ser absolut. Potser algun elector de CiU no va sintonitzar amb aquest estil, però es poden comptar amb els dits d’una mà els elec-tors que no ens van donar el vot per aquesta raó. En realitat, l’estratègia d’agafar la iniciativa i trencar la campanya dels nostres adversaris ja era un èxit.”
18. Aquesta relació prové de l’apunt Llistem tots els portals i agregadors de blocs en català, publicat el 2 de gener de 2008.
19. Una de les campanyes reivindicatives més influents a la xarxa va ser la d’un grup de Facebook que reclamava l’edició en català de La Vanguardia. El 12 de desembre de 2008 vaig publicar l’apunt 5.000 internautes demanen La Vanguardia en català: “El sector de la comunicació experimenta canvis profunds. A Catalunya, aquest context conté elements singulars. La llengua encara és un element d’identificació, de complicitat i connexió amb els consumidors de mitjans de comunicació. La premsa escrita és el front de la normalització lingüística, de la normalitat per conquerir. El català a la premsa editada a Catalunya té un recorregut gens anecdòtic. En aquest sentit, sobta l’eufòria de la campanya dels activistes digitals perquè La Vanguardia arribi al quiosc també en català. La Vanguardia en català és una causa de la xarxa social Facebook que obté suports com poques altres al nostre país. Prop de 5.000 adhesions no són cap broma. Mentre aquesta causa és una petició social, els activistes digitals han passat a l’ofensiva i ja han fet la seva versió electrònica en català amb les eines gratuïtes de la xarxa. Les empreses editores tenen ara l’última paraula. Mentre mantenen el silenci, la xarxa s’organitza i es mobilitza.”
20. L’apunt de l’aleshores diputat socialista al Parlament de Catalunya José A. Donaire (don-aire.blogspot.com) del 16 de novembre de 2006 Ciberpolítica catalana (1) demostra l’auge dels blogs socialistes, per davant dels republicans i nacionalistes. En un segon apunt, Ciberpolítica catalana (2), deixava palès el predomini de blogs de Barcelona i Mataró, en un estudi territorial per partits. També demostrava que era una blogosfera adolescent, segons aquesta entrega del geògraf i ciberactivista Donaire: Ciberpolítica catalana (3).
21. El 14 de desembre de 2007 publicava l’apunt El sobiranisme, també a la xarxa social Facebook: “Els internautes més actius i dinàmics no en tenen prou, amb un bloc. A part d’escriure i llegir blocs, tenen la necessitat vital d’estar a pertot. Les noves eines participatives fan fortuna. I et trobes blocaires catalans a cadascuna d’aquestes eines. La Internet catalana és així: incansable. La militància sobiranista a la xarxa, també. El blocaire Lluís Soler Turu (lluissoler.blogspot.com), regidor d’Esquerra a Viladecavalls, ha promogut una campanya en favor d’un Estat propi a la plataforma social Facebook. Allà m’he trobat amics, coneguts i saludats blocaires. Hiperactivitat digital. Excitació ideològica, ja sigui de socialistes amb la mirada posada en les eleccions de la tardor o de sobiranistes de cocció lenta que albiren l’Estat propi i el proposen, en català i en anglès, a través d’aquestes eines globals que proliferen i guanyen usuaris.”
22. Diverses eines i plataformes permetien llavors guanyar visibilitat als bloguers o compartir continguts. Aquestes en són algunes: Alianzo (rànquings blocs en català), Atictes (amics de les TIC), Bloc.cat (servei de blogs en català), Blocs MésVilaweb (servei de blocs en català), Bloctum (plataforma gratuïta de blocs en català), Blogcat (directori de blogs en català), Bloglines (sindació de continugts a blocs i webs via RSS), Catablocs (la Catosfera ara mateix), Catalexa (rànquing de webs en català), Catapings (directori de blocs en català), Catosfera (blocosfera i web 2.0), Cercablocs (directori de blocs dels Països Catalans), Conversa (rànquing de blocs), El trencaclosques (per comentar blocs polítics), EstatPropi.Cat (independentisme ‘a vol d’ocell’), Estol.cat (xarxa de blocs en català), Hubbs (cercador de notícies en català), Independència (xarxa de continguts sobiranistes), indirecte!cat (blocs de directe.cat), La Farga (programari lliure), La Tafanera (per compartir continguts), OnAnar.Cat (fent un volt per la xarxa), Poliblocs (portal de blocs polítics en català), Politi.cat (la política catalana a la xarxa), Softcatalà (informàtica i programari en català), Technorati (per cercar a la blocosfera), Top Català (rànquing de webs i blocs), Weblogs.cat (blocs comercials en català), Wiccac (l’ús del català a Internet) i XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes).
23. Aquests són els premiats al llarg dels anys. 2008. Cultura: Jordi Cervera, El blog de Jordi Cervera; Societat: Joan Puig, amb el bloc Gazophylacium; Actualitat: Albert Medrán per E-Campany@; Educació: El fil de les clàssiques de Margalida Capellà; i TIC: El Bloc de la Núria Masdéu. Premis especials de l’Associació STIC: Acció solidària i cohesió social a la Fundació Plataforma Educativa; Foment del català a la xarxa, lliurat ex aequo a Miquel Tusón pel seu blog La Llumenera de Nova York, per fomentar l’ús de la llengua des de l’estranger, i a Saül Gordillo pel seu Bloc sense fulls pel seu caràcter pioner. / 2009. Millor blog corporatiu: Gestió del coneixement; millor blog personal: La volta dels 25 (Marc Serena); millor blog de Cultura: Altres Barcelones (Dani Cortijo); millor blog d’Educació: Educació emocional, una filosofia de vida; millor format audiovisual: UMTSForum.net (Laureà Folch); Premi Lletra-Literatura: Tens un racó dalt del món (J.M. Tibau); millor bloc polític: Construïnt sinergies (Raül Romeva); millor blog TIC: Les TIC i la discapacitat; primer Premi Especial STIC.cat: Jil Van Eyle; segon Premi Especial STIC.cat: Somriures de Bombai. / 2010: Blogs de política:La primera esmena; Blogs personals: Som la llet; blogs de literatura: L’illa dels llibres; blogs de gastronomia: La cuina vermella; Format audiovisual: El racó dels meus somnis; blogs d’esports: Blaugranes en cadires de rodes; blogs d’educació: El vaixell d’Odisseu; blogs de tecnologia: Espai Internet; blogs de cultura: Lo Cantich; blogs corporatius: Taradell bloc. Juntament amb els blocs premiats, STIC.CAT concedeix el premi especial STIC a tres iniciatives vinculades a Twitter. Són l’etiqueta #neucat, proposada per Miquel Pellicer durant la nevada del 8 de març de 2010, el projecte d’informació ciutadana sobre la xarxa de Rodalies, Rodalia.info, i el programa Vist i no vist, de Valentí Sanjuan. / 2011: La santa culpa; Diga’m lletraferit; www.joanpinyol.net (Des de la terra del paper); Cabòries d’estar per casa; Isaac Peraire Soler; El Pergamí, El bloc de Marta Monturiol; +arguments?; L’Auditoria; Espai en Xarxa; Open Data; Tic x Tothom; Betes i Clicks-desenredant la xarxa; El bloc d’Àngel Nieva; GNULinux.cat; Bitscatalans.com, tecnologia en català; www.imatica.org Països Catalans; Ruta Baobab, la Volta al món porta a porta; Conèixer Catalunya; R@conets; Cara B. Vivències i anècdotes d’un viatger de ‘Descobrir’; Deviatge.cat; El Bloc dels Viatges; Astronomia des de l’Empordà; L’ase quàntic; Bloc de camp; Centpeus; Temps pel temps; i Mónverd.org, medi ambient i natura. / 2012: Blog corporatiu: Bibarnabloc; Blogs de cuina, gastronomia i enologia: Receptes.cat, i El blog de Menjar sa; Blogs de cultura i tendències: El Blog de Polseres Vermelles de Joan Pons, 365 dies 365e entrevistes, i Cinema 3; Blogs d’educació: miLLoringlix, La convivència, un trencaclosques, i Cinema en curs 2010–2011; Blog d’esports: Tuit United: Blogs d’història, tradicions i patrimoni: Bloc Ciutat de Girona, i Històries Manresanes; Blogs de literatura: mots muts nats, La serp blanca, i LlegimiPiulem. Premis especials STIC a @RCDEandtuits (http://www.rcdeandtuits.com) com a millor acció a Twitter, i a Forum Clínic (http://www.forumclinic.org) com a millor acció a la xarxa Internet. / 2013: Associacions, entitats i organitzacions sense afany de lucre: Espai Fotogràfic, i El bloc del museu; Miscel·lània i personals: Canya al càncer; Comunicació i nous mitjans: De persones i xarxes, i Global voices Catalunya; Cuina, gastronomia i enologia: L’hora del tupper, i Ets el que menges; Cultura i tendències: BCN Cultura, Sèries en blog, i CCCB Lab; Educació: Encenent la imaginació, Cataclàs, i Un bosc de llibres; Esports: Catalunya 360º, i Competicio.cat; Història, tradicions i patrimoni: Cançons i músiques dels avis, i Cafès de patrimoni; Literatura: El lloc del crim, i Nosaltres llegim; Política, economia i societat: Graellsbloc, Estats, i Periodisme juvenil; Sostenibilitat i medi ambient: Temperatura de l’aigua del mar a la platja de la Barceloneta, i MónNatura Pirineus; TIC: Living tic, cat, tic, cat, Albert Cuesta al diari Ara, i Appsencatala; Turisme i viatges: R@conets; Universitats, recerca i ciència: Buscaciència. L’agenda de la cultura científica, Temps pel temps, i Vocabulària; Premi especial STIC: Amical Wikimedia.
24. Segons el rànquing de 2013 de Johan Gunnarsson, publicat amb l’arribada de 2014.

Cronologia 2006–2008

2006

21 de gener. José Luis Rodríguez Zapatero es reuneix en secret a la Moncloa amb Artur Mas i arriben a un acord global sobre l’Estatut que preveu incloure el terme nació al preàmbul i definir Catalunya com a ‘nacionalitat’ en l’articulat. Dos dies després es farien la foto amb Josep Antoni Duran Lleida per escenificar l’acord entre el govern espanyol i CiU.

31 de gener. Arriben a l’Arxiu Nacional de Catalunya els “papers de Salamanca”.

6 de febrer. El text de l’Estatut es comença a tramitar a la Comissió Constitucional.

18 de febrer. Gran manifestació a Barcelona en defensa del dret a decidir dels catalans i de l’Estatut aprovat pel Parlament, amb el lema Som una nació, tenim el dret de decidir, que aplega unes 300.000 persones, 700.000 segons la Plataforma pel Dret de Decidir i 125.000 segons la Guàrdia Urbana. ERC és l’únic partit que hi participa.

4 de març. El partit autobatejat com a no nacionalista Ciutadans celebra el seu primer míting al teatre Tívoli.

21 de març. La Comissió Constitucional aprova l’Estatut amb els vots contraris del PP i, per motius oposats, d’ERC.

30 de març. El Congrés dels Diputats aprova definitivament la reforma estatutària, amb el rebuig d’ERC i del PP. El resultat és 189 vots a favor, 154 en contra i 2 abstencions. Mariano Rajoy declara que “és el principi de la fi de l’Estat de 1978”.

20 d’abril. Crisi de Govern. Pasqual Maragall cessa Joan Carretero (Governació, que assumirà Xavier Vendrell), Carles Solà (Universitats, on entrarà Manel Balcells), Caterina Mieras (Cultura, que agafarà Ferran Mascarell), Antoni Siurana (Agricultura, que prendrà Jordi William Carnes), Josep Maria Rañé (Treball, que ocuparà Jordi Valls) i Salvador Milà (Medi Ambient, que assumirà Francesc Baltasar).

27 d’abril. ERC decideix demanar el ‘vot nul polític’ en el referèndum de l’Estatut.

2 de maig. Les assemblees de les bases d’ERC demanen el ‘No’ a l’Estatut i forcen l’executiva a rectificar. Tres dies després, la direcció del partit anuncia que defensarà el ‘No’ en el referèndum.

8 de maig. La cúpula del PSC i Pasqual Maragall decideixen l’expulsió d’ERC del Govern abans del 18 de juny, data en què se celebrarà el referèndum. També troben inevitable l’avançament de les eleccions al Parlament.

10 de maig. El Senat aprova definitivament l’Estatut.

11 de maig. Pasqual Maragall expulsa ERC del Govern — destitueix els consellers Josep Bargalló, Marta Cid, Xavier Vendrell, Anna Simó, Josep Huguet i Manel Balcells — per la seva decisió de defensar el ‘No’ a l’Estatut en el referèndum, que se celebrarà el 18 de juny. També anuncia eleccions anticipades a la tardor.

13 de maig. Nova remodelació de Govern, format únicament pel PSC i ICV-EUiA. Els nous consellers són Xavier Sabaté (Governació), Joan Manuel del Pozo (Educació i Universitats) i Carme Figueras (Benestar i Família), que prenen possessió el dia 15.

15 de maig. Inauguració del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona.

14 de juny. Entra en vigor la Carta Municipal de Barcelona.

18 de juny. El 74% vota sí a l’Estatut, el 20,7% vota no i un 5% en blanc, en un referèndum amb una participació del 49%. Van votar 2.594.167 ciutadans sobre un cens de 5.310.103. El ‘Sí’ va rebre 1.899.897 vots, davant dels 533.742 contraris, les 137.207 paperetes en blanc i 23.321 vots nuls.

20 de juny. Pasqual Maragall anuncia a la direcció del PSC que no es presentarà a les eleccions de la tardor. Ho fa amb una trucada telefònica al primer secretari, José Montilla, a última hora de la nit. El Periódico ho publica en exclusiva. Maragall llegeix, l’endemà, dia 21, una declaració institucional.

29 de juny. El president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero anuncia, en una declaració institucional al Congrés, l’inici del diàleg amb ETA.

4 de juliol. El Parlament Europeu condemna la dictadura franquista, amb l’excepció del PP i l’extremadreta.

9 de juliol. Neix el nou partit Ciutadans Partit de la Ciutadania, amb Albert Rivera de president i Antonio Robles de secretari general.

13 de juliol. Pasqual Maragall anuncia que les eleccions seran l’11 de novembre, després que transcendissin tensions amb el seu partit sobre la data. Ho fa en l’últim ple del Parlament de la setena legislatura.

28 de juliol. Crisi entre els governs català i espanyol per la vaga dels treballadors de terra d’Iberia que paralitza l’aeroport del Prat coincidint amb l’operació sortida de les vacances d’estiu. Uns 2.000 treballadors bloquegen la pista i provoquen la cancel·lació de 544 vols, deixant 200.000 passatgers atrapats a l’aeroport.

9 d’agost. Pasqual Maragall visita Sant Jaume de Frontenyà (Berguedà) en l’entrada en vigor del nou Estatut.

29 d’agost. Anunci del relleu de José Montilla com a ministre d’Indústria per Joan Clos, que deixarà l’alcaldia de Barcelona en mans de Jordi Hereu. El 8 de setembre prenen possessió dels seus respectius càrrecs Clos i Hereu.

7 de setembre. Pepe Rubianes és obligat a suspendre el muntatge teatral Lorca eran todos al Teatro Español de Madrid.

28 de setembre. El Tribunal Constitucional admet a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP contra l’Estatut de Catalunya.

15 d’octubre. CiU distribueix un milió de còpies, encartades als diaris, del DVD ConfidencialCAT, pel·lícula que desacredita els partits del govern d’esquerres.

1 de novembre. Primeres eleccions al Parlament després de l’aprovació de l’Estatut. Artur Mas guanya amb 48 diputats (2 més que el 2003), José Montilla n’obté 37 per al PSC (5 escons menys), Carod-Rovira n’aconsegueix 21 per a ERC (2 menys), Josep Piqué en rep 14 per al PP (1 menys), Joan Saura 12 per a ICV-EUiA (3 més), i Albert Rivera entra amb 3 de C’s.

5 de novembre. PSC, ERC i ICV-EUiA anuncien l’acord per formar un nou govern d’esquerres. José Montilla presidirà la Generalitat i Josep-Lluís Carod-Rovira en serà vicepresident.

17 de novembre. Sessió constituent del Parlament de la vuitena legislatura. Ernest Benach és reelegit president de la cambra.

28 de novembre. José Montilla pren possessió com a 128è president de la Generalitat.

2007

27 de maig. El PP guanya les eleccions municipals a l’Estat, per 155.991 vots respecte el PSOE, que obté més regidors.

11 de juny. Pasqual Maragall dimiteix com a president del PSC.

19 de juliol. El president del PP a Catalunya, Josep Piqué, dimiteix en sentir-se “desautoritzat”.

13 de setembre. Centenars de persones es concentren davant l’Ajuntament de Girona per protestar per la presència del Rei Joan Carles a la ciutat i algunes cremen imatges dels monarques.

26 de setembre. Arriba als quioscos de tot l’Estat el diari en castellà Público, editat per Mediapro, sota la direcció d’Ignacio Escolar.

28 de setembre. El lehendakari Juan José Ibarretxe anuncia la convocatòria d’una consulta sobre el futur del País Basc el 25 d’octubre de 2008.

16 d’octubre. El president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero rebutja els plans sobiranistes del lehendakari en una reunió a la Moncloa.

31 d’octubre. L’Audiència Nacional espanyola fa pública la sentència de l’11-M, que condemna la majoria d’implicats islamistes en la massacre, tot i que absol Rabei Osman El Sayed, ‘Mohamed l’Egipci’, a qui la fiscalia i les acusacions consideraven un dels instigadors intel·lectuals de la matança als trens de Madrid.

1 de desembre. Manifestació amb el lema Som una nació i tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures.

2008

20 de febrer. Comença a operar l’AVE Madrid-Barcelona, que trasllada 12.000 passatgers el seu primer dia.

9 de març. El PSOE aconsegueix la victòria a les eleccions espanyoles amb 169 escons, tot i que el PP puja fins als 153. IU obté només 2 diputats, un més que el partit acabat de crear de Rosa Díez.

11 d’abril. José Luis Rodríguez Zapatero és investit, en segona votació, president del Govern espanyol per majoria simple.

19 d’abril. La ministra de Defensa, Carme Chacón, primera dona que ocupa aquest càrrec a l’Estat, visita, embarassada, les tropes espanyoles a l’Afganistan.

27 de juny. El Parlament basc aprova la consulta sobre el País Basc per al 25 d’octubre.

11 de setembre. El Tribunal Constitucional declara nul·la la llei de la consulta plantejada pel lehendakari Ibarretxe sobre el futur d’Euskadi en considerar que envaeix competències exclusives de l’Estat.

[Capítol #Reivindicació del llibre Sobirania.cat, publicat el juny del 2014. Pàgines 46–68.]

Capítol anterior: De l’11-M a la fi de l’oasi català (2004–2005)

Introducció Sobirania.cat: Deu anys de la revolta política catalana a Internet

Últim capítol: Sobirania.cat: Els 200 noms de la Internet catalana

Reivindicació sobiranista amb blogs, agregadors, confidencials i viquipedistes (2006–2008)

Written by Saül Gordillo 🤖 📡 🚀

No responses yet