Sobirania.cat. Reptes (2014)

El 4 de gener de 2014 el diari La Vanguardia va dedicar un dels seus semàfors verds al ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, per les xifres de víctimes a les carreteres espanyoles, que havien baixat durant el 2013 situant-se a nivells dels anys seixanta. El dia abans, el ministre català del PP va fer unes declaracions que van incendiar Twitter entre els usuaris sobiranistes. El ministre havia afirmat que, per culpa del president Artur Mas i la consulta prevista pel 9 de novembre, moltes famílies catalanes no havien pogut gaudir plegades a la mateixa taula durant les celebracions nadalenques. Les paraules de Fernández Díaz, de qui el mateix dia el periodista Abel Caldera publicava a L’accent un article2 que recordava el passat franquista de la seva família, van provocar una gran reacció d’indignació i ironia entre els usuaris de Twitter crítics amb el PP. Li retreien l’intent de fractura social amb una qüestió política i negaven que la consulta hagués provocat baralles a les taules de les famílies catalanes per Nadal.

Fruit de la indignació de la jornada prèvia a Twitter, el semàfor verd de La Vanguardia dirigida per Màrius Carol, periodista que havia accedit a la direcció pocs dies abans, el 17 de desembre de 2013, va generar una allau de piulades crítiques amb el rotatiu, moltes de les quals cridaven al boicot pel seu gir antisobiranista explicitat des del relleu de José Antich. Twitter com a caixa de ressonància del malestar i la crítica als mitjans tradicionals, hores després que la mateixa comunitat sobiranista posava el crit al cel per un article3 del periodista David Román a The Wall Street Journal en què presentava la televisió pública catalana com una eina de manipulació independentista. Segons el periodista espanyol del WSJ, a TV3 les prostitutes i els delinqüents apareixen sempre parlant en castellà. La peça recollia unes paraules de qui fou director de l’emissora, Alfons Quintà — col·laborador de Crónica Global — , en què deia que la televisió cubana no és pitjor que TV3. Ja es poden imaginar la quantitat i la tipologia de tuits que va originar la publicació de tan curiós article en un mitjà del seu prestigi internacional.

A mesura que s’apropa la data de la consulta i que l’unionisme s’ha reforçat, políticament i mediàticament, especialment després de la Via Catalana, la xarxa s’ha convertit en el laboratori més crític dels mitjans de comunicació contraris al procés sobiranista o simplement sospitosos de no ser-ne còmplices. En aquest sentit, el canvi de director de La Vanguardia, interpretat com un gir en l’aposta sobiranista i favorable al candidat Artur Mas a les eleccions de 2012 per part de José Antich, va donar peu a tota mena de retrets a les xarxes socials en els cercles independentistes els últims dies de desembre de 2013 i primers de 2014.

La mateixa xarxa que s’havia autoafirmat amb els blogs, que havia usat Facebook per exigir l’edició en català de La Vanguardia i que anys abans havia boicotejat Leche Pascual o empreses poc sensibles a l’etiquetatge en català, aquella comunitat alçava les armes de Twitter per promoure hashtags de boicot al rotatiu de Godó i recuperar el fantasma de Luis Martínez de Galinsoga, que va ser-ne director durant vint anys i va haver de ser substituït per la seva frase “todos los catalanes son una mierda”4, que va provocar una campanya de protestes durant la dictadura franquista.

Els usuaris de Twitter ho entendran perfectament, però si algun lector no està familiaritzat amb aquesta eina es farà la idea llegint algunes piulades del 4 de gener de 2013:

• “Semàfor verd per ‘millorar la seguretat vial de les carreteres espanyoles’. Queda algú que compri La Vanguardia?”, tuit de Joan Canadell @jcanadellb, fundador i vicepresident del Centre Català de Negocis.
• “Infogràfic tertulians @8aldia i sobiranisme: 42% consulta imprescindible, 32% moderació svp, 26% aturem aquesta bogeria”, tuit d’Arnau Busquets Guàrdia @en3paraules.
• “El semàfor verd de La Vanguardia avui a Fernández Díaz és massa: he fet unfollow a @LaVanguardia i @LaVanguardiaCAT. No segueixo provocadors espanyolistes”, piulada d’Albert Pereira @apereirasole, que va ser candidat de Reagrupament.cat per Tarragona.
• “Es bastante difícil hacer boicot a algo que es gratis, queridos suscriptores”, piulada de @La_Retaguardia, compte satíric i crític amb aquest diari.
• “Als despatxos de La Vanguardia no miren tuits. Miren les vendes del dia anterior i la facturació publicitària”, tuit del periodista i editor Eduard Voltas @eduardvoltas.
• “Dades La Vanguardia. Venda quiosc: 43.927. Regalada: 40.341. Subscripcions (reals/fictícies): 62.451. Total: 30% menys que 2010”, piulada del periodista Vicent Partal @vpartal.
• “Tinc un dilema moral intern a propòsit de les crides al boicot. És una acció que mai he defensat, però el Grup Godó m’hi està abocant”, tuit del politòleg Carles Rútia @CarlesRutia.
• “La Vanguardia felicita la Navidad a los ilustradores del Magazine con un despido”, piulada de l’analista de tecnologia educativa Carles Bellver @carlesbellver.
• “Amb això de Fernández Díaz i La Vanguardia estem davant del cas #Galinsoga del segle XXI?”, tuit del periodista David de Montserrat @dmontserratnono.
• “En un dia de boicot5 vam aconseguir que La Vanguardia perdés 4.000 seguidors. És obvi que no controlen les xarxes”, tuit d’Àngel Daniel @danieltorrelles.

S’imaginen una seqüència de comentaris d’aquest estil a la pantalla del seu ordinador o mòbil tot un dia sense aturador? Vertiginós. Quan els catalanistes repartien octavetes o estripaven exemplars del diari el 1960 contra Galinsoga les coses eren d’una altra manera. A final de gener de 2014, es van fer públiques les dades de l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), i La Vanguardia havia perdut durant el desembre el 21,3%6 de la difusió.

Keep calm and carry on

“Mantingueu la calma i seguiu endavant.” Aquest és el repte que afronta la xarxa sobiranista aquest 2014 i en el futur. No perdre els nervis ni les formes, no caure en provocacions, no obrir enfrontaments innecessaris i no trair l’esperit que ha marcat la Internet catalana des dels seus orígens a mitjan dels noranta, i especialment durant l’última dècada amb el salt en favor de l’autodeterminació. La conquesta de la xarxa s’explica, en part, perquè Internet és un bon reflex de la manera de ser del catalanisme: activista, col·laborador, integrador i creatiu. Hi ha un algoritme que juga a favor de l’anhel de llibertat, que premia les relacions i la connectivitat. I la societat catalana en aquesta etapa sobiranista és altament dinàmica, aposta per la connectivitat com una addició i motor de canvi, i està molt estretament relacionada: Twitter et suggereix seguir altres usuaris, YouTube et mostra vídeos relacionats amb el que estàs mirant, Facebook et proposa amistats comunes, i els cercles de Google+ es van ampliant a partir de la intel·ligència i tota la informació que tenen acumulada els monstres d’Internet sobre nosaltres i els nostres contactes.

Els boicots, com aquest al diari La Vanguardia per un semàfor verd al ministre de l’Interior, segurament formen part d’una lògica de la xarxa ja irreversible, però recorden més els temps del resistencialisme, d’una militància que se sentia marginal i actuava més a la defensiva que a l’atac. No era, i no ha de ser, l’antítesi d’aquell “català a l’atac” del discurs de Màrius Serra de la Diada de 2011. Han passat molts anys des de les accions amb Leche Pascual, la campanya en defensa d’Èric Bertran pel seu correu als supermercats Dia exigint l’etiquetatge en català o la recollida de signatures impulsada per Osona.com pel doblatge en català de les pel·lícules de Harry Potter. La reivindicació sistemàtica i el boicot excitat formen part d’una etapa aparentment superada.

Avui el ciberactivisme és compatible amb formes polides i educades, amb seducció i elegància. Amb enginy i creativitat, sobretot. Un exemple és el logo que va inundar les xarxes socials llançat per Josep Maria Ganyet, Keep Calm and Speak Catalan, de final de 2012. Basat en el lema d’un cartell propagandístic del govern britànic de 1939, en el començament de la Segona Guerra Mundial, amb el propòsit d’aixecar la moral del seu poble davant d’una possible invasió nazi, els usuaris de les xarxes socials van viralitzar la campanya Keep Calm and Speak Catalan7 contra la reforma educativa del polèmic ministre José Ignacio Wert (PP), que no havia amagat el seu objectiu: “Espanyolitzar els estudiants catalans.” L’èxit de la campanya va fer reaccionar ràpidament alguns partits polítics, com és el cas d’ERC. Els seus diputats van dur el cartell al Congrés dels Diputats el 12 de desembre de 2012 durant una interpel·lació parlamentària al ministre de la LOMCE.

La suma de talent i pèrdua de por, en un entorn digital, en el context actual, fa que l’activisme no decaigui sense necessitat de recórrer als antics boicots, l’spam davant d’empreses i institucions o les crides massives a castigar determinades marques o mitjans. El ciberactivisme catalanista en positiu és més friendly i integrador, atrau i obre cercles de relacions, mentre que les actituds hostils i intransigents generen tensions i posen distància entre els ciutadans que estan evolucionant i encara no han acabat de fer el pas. L’agror no és seductora, i últimament, des de la convocatòria de la consulta, hi ha l’amenaça que aquells que somnien amb una fractura social aconsegueixin una immerescuda fractura en l’ecosistema digital.

“El risc de fractura social a Catalunya prové del cinisme franquista del PP i aliats, i de la política econòmica poc compromesa amb la gent”, piulava8 el professor Joan Manuel Tresserras arran de les desafortunades declaracions del ministre de l’Interior. Si l’esquema mental de la divisió a les famílies catalanes per la consulta és antic, l’intent de desestabilitzar una xarxa molt tupida i plural en els diferents canals digitals és una operació condemnada al fracàs només si els ciberactivistes sobiranistes es proposen no caure-hi, en aquestes provocacions, i eviten aprofundir en les discrepàncies internes. L’esperit del Keep Calm and Speak Catalan té més força i genera més complicitat que no pas les crides al boicot a un mitjà que ja va patir-ne amb els vells esquemes de les octavetes durant la dictadura franquista, amb l’esmentat cas Galinsoga.

La política de trending topic i el periodisme en temps real gestionen l’enorme pressió de la immediatesa i del comportament ciutadà a les xarxes, amb el risc d’operacions induïdes per organitzacions amb interessos. La inquietud per la conversa negativa supleix amb escreix la crida al boicot. Això explica un episodi impensable fa uns anys com el del desafortunat tuit d’un col·laborador del primer secretari del PSC, Pere Navarro. “Perdoneu però és que era obligatori veure l’entrevista al #presidentMas? Em vindran a buscar els Mossos per deslleialtat o algo? Quin borreguisme”. Aquest va ser el tuit des del compte @Pere_Navarro que després de ser esborrat9 i atribuït a un fals atac hacker va provocar que el PSC rellevés aquest treballador que gestionava el perfil del dirigent socialista a Twitter.

Tractar de borregos els 994.000 ciutadans que van seguir l’entrevista al president de la Generalitat — que van generar més de 30.000 piulades amb l’etiqueta #presidentMas, amb una mitjana d’espectadors de 872.000, un 25,5% de quota de pantalla — té conseqüències en una organització política com el PSC. El boicot amb el xip antic no té sentit, però sí la intel·ligència col·lectiva de la xarxa al servei d’una major exigència democràtica i de respecte a les llibertats. Els usuaris que van guardar la imatge d’aquella piulada, posteriorment esborrada, i que la van compartir criticant la relliscada, així com els mitjans digitals que es van fer ressò que l’incident fos tendència a Twitter, ja és prou pressió. No cal superar línies vermelles com algunes piulades d’usuaris sobiranistes aquella nit i tantes altres.

Aquesta reflexió que fa temps que assalta alguns observadors del comportament d’alguns usuaris que prediquen el #tenimpressa i advoquen persistentment — i encara que no vingui a tomb — per una #DUI, guanya adeptes entre alguns referents de la Internet sobiranista, que últimament també condemnen les males maneres que els brètols 2.0 intenten contagiar a les xarxes. “No m’agrada gens la facilitat que té l’independentisme 2.0 per linxar el personal. Desqualifiquen el procés”, deia el tuit10 de l’enginyer David Martín-Borregón. “Indepes que insulten per Twitter als que no pensen com ells. O són del CNI o són molt molt burros. Fan molt de mal a la causa que diuen defensar”, deia un tuit11 de Salvador Garcia-Ruiz, del Col·lectiu Emma. “Hi ha indepes hiperexcitats, maleducats, totalitaris i xenòfobs corrent per aquí a Twitter. Aïllem-los: Block i Report Spam”, era la piulada12 del periodista i editor Eduard Voltas.

El creixement de l’independentisme s’ha basat en la incorporació a aquest moviment de catalanistes desenganyats amb l’Estat espanyol, amb l’autonomisme i el federalisme. Molts d’ells s’han mogut per qüestions econòmiques, pràctiques o, últimament, per pur cansament generat per una Espanya segrestada pel govern involucionista del PP. Ha guanyat l’independentisme transversal no identitari, no és pas la victòria del nacionalisme barretinaire que algunes veus de la caverna volen fer creure. Doncs si aquest ha estat el comportament en el món real, per què els independentistes excitats a les xarxes socials no en prenen nota? Moltes veus que s’han pronunciat a favor del procés d’independència, especialment les incorporades recentment al moviment, destaquen que amb l’Estat propi volen una Catalunya millor, més justa i plena. L’argument serviria per a Internet. Emancipació també per aconseguir una xarxa més relaxada i polite.

Seguretat, privadesa i llibertat

L’article 53 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006) d’Accés a les tecnologies de la informació i de la comunicació diu: “1. Els poders públics han de facilitar el coneixement de la societat de la informació i han d’impulsar l’accés a la comunicació i a les tecnologies de la informació, en condicions d’igualtat, en tots els àmbits de la vida social, inclòs el laboral; han de fomentar que aquestes tecnologies es posin al servei de les persones i no afectin negativament llurs drets, i han de garantir la prestació de serveis per mitjà de les dites tecnologies, d’acord amb els principis d’universalitat, continuïtat i actualització. 2. La Generalitat ha de promoure la formació, la recerca i la innovació tecnològiques perquè les oportunitats de progrés que ofereix la societat del coneixement i de la informació contribueixin a la millora del benestar i la cohesió social.”

Les noves exclusions socials són les tecnològiques i d’accés a la societat de la informació. A Catalunya encara hi ha territoris en què la connectivitat és una aventura, i hi ha franges de població que van entrant al món de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), però el 2013 hi havia un 25% de catalans que no van accedir ni a ordinador ni a Internet en els darrers tres mesos, segons l’Idescat. Combatre l’escletxa digital en el territori i entre els sectors d’edat i classe social exclosos de les tecnologies necessàries per estar connectades a informació, coneixement i serveis de caràcter públic hauria de ser una prioritat entre els governs que s’inspirin en l’article 53 de l’Estatut de 2006. També l’exigència d’una administració pública més transparent i eficaç, més propera i participativa gràcies a les tecnologies. La Generalitat ha fet passes en aquesta direcció, i el president Mas ha situat la transparència com una de les prioritats de l’últim curs polític. Hi ha molt a fer, molt de camí a recórrer en l’àmbit d’una transparència que no sigui d’aparador. Oferir més serveis i obrir dades públiques que generin informació, serveis i possibilitats de negoci vinculades a les TIC.

L’accés a la banda ampla a una velocitat d’1MB, l’impuls de les xarxes de telecomunicacions d’alta capacitat basades en fibra òptica a preus assequibles, el desplegament de les xarxes al territori per fer possibles els objectius de l’Agenda Digital Europea — banda ampla, com a mínim, de 30 Mbps el 2020, i almenys la meitat de les llars catalanes amb 100 Mbps — i la formació perquè aquest accés permeti millorar la qualitat de vida de les persones hauria de ser un objectiu indestriable de la lluita per una Internet neutral i lliure, que garantís davant de les grans companyies globals el respecte a la privadesa i protecció de les dades dels usuaris.

El Parlament Europeu resultant de les eleccions del 25 de maig de 2014 té diversos reptes en aquesta direcció. La gran batalla per la llibertat i la democràcia es lliura davant de monstres de la xarxa molt poderosos, i passa per una major garantia de la privadesa i el bon ús de les nostres dades i la informació referida als ciutadans i organitzacions que operen a la xarxa. Batalles com la del dret a l’oblit digital a nivell europeu hauran de ser els propers mesos i anys compatibles amb una defensa dels drets i llibertats que el govern espanyol del PP està amenaçant, principalment, en dos fronts.

Per una banda, l’atac al municipalisme i la Llei General de Telecomunicacions, que vulnera les competències i limita les possibilitats d’actuació de les administracions locals en aquest àmbit. En nom de la unitat de mercat, el govern de Mariano Rajoy atempta contra competències locals en matèria TIC13. Per altra part, la nova llei de seguretat del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, que pretén dificultar el dret de manifestació. Les faltes molt greus, que podran ser sancionades amb multes de fins a 600.000 euros sense necessitat de recórrer als tribunals de justícia, inclourien tapar-se la cara o convocar una manifestació per Internet. La llei de seguretat ciutadana anunciada pel PP entra en contradicció amb l’article 21 de la Constitució espanyola, que diu: “1. Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per a l’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia. 2. En els casos de reunions en llocs de trànsit públic i manifestacions caldrà comunicar-ho prèviament a l’autoritat, la qual només podrà prohibir-les quan hi hagi motius fonamentats d’alteració de l’ordre públic, amb perill per a persones o béns.”

La política involucionista de l’executiu de Rajoy en aquesta matèria, com en tantes altres, ha estat interpretada com una “mordassa” per part de la resta de forces polítiques. La mà dura amb la regulació de la seguretat ciutadana arriba després dels famosos escrachesa polítics per part dels activistes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i de manifestacions com les d’envoltar el Congrés dels Diputats i la que va intentar impedir que els diputats accedissin al Parlament de Catalunya per celebrar el ple d’aprovació dels pressupostos. Fernández Díaz pretén superar Manuel Fraga Iribarne, el de “la calle es mía”, i José Luis Corcuera, el de la llei de la patada a la porta, amb una legislació que criminalitza les xarxes socials i Internet com a canals d’organització de violents i perillosos.

Aquestes derives autoritàries posen en risc la llibertat dels ciutadans que fan un ús de les xarxes socials amb finalitats reivindicatives — com bona part de les que s’han apun-tat al llarg d’aquest volum — però des de posicions clarament pacífiques que en cap cas pretenen alterar l’ordre públic ni posar en risc la seguretat ciutadana. Dur al terreny de la persecució qualsevol convocatòria que es pugui fer a les xarxes socials — a no ser que es faci explícitament amb finalitats violentes — és una amenaça que s’haurà de superar en el futur.

A Catalunya, però, hi ha hagut algun episodi que tampoc no convida a arribar a la conclusió que estiguem fent les coses a la perfecció. Entre l’octubre i el novembre de 2013, la xarxa va assistir a les filtracions d’Anonymous dels papers del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (CESICAT), que monitoritzava determinats comptes de ciutadans i professionals a les xarxes socials crítics amb els actuals governants. “La filtració d’Anonymous ha posat de manifest l’existència d’operacions de contraguerrilla cibernètica per part d’una fundació propera als Mossos d’Esquadra”, va escriure la periodista Mercè Molist, un referent en el món dels hacktivistes. “Aquestes operacions inclouen la creació d’informes detallats sobre ciutadans que usen les xarxes socials per expressar el seu malestar, encara que siguin fanfarronades de quatre adolescents”, hi afegia aquesta periodista pionera d’Internet.

Dies després d’aquestes filtracions, el cas va arribar al Parlament de Catalunya, i també es van publicar informacions que acusaven el president del CESICAT i director general de Telecomunicacions de la Generalitat, Carles Flamerich, d’intervenir correus electrònics dirigits a alts càrrecs del Govern, entre d’altres el d’algun conseller. En aquesta història tèrbola hi apareixen els noms de Xavier Panadero i Carles Fragoso, professionals de la seguretat informàtica que tenien relació laboral amb l’organisme públic implicat en l’acusació de fer el seguiment als indignats 2.0.

El 5 de novembre de 2013 el Govern va rellevar Carles Flamerich per Jordi Puigneró, tinent d’alcalde de Sant Cugat del Vallès que també milita a Convergència, com a nou director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació. El conseller Felip Puig intentava tancar un culebrot que deixaria la imatge del Govern en aquesta matèria molt allunyada del desitjable. El país no s’hauria de permetre frivolitats com les denunciades en un terreny tan delicat com el de les comunicacions, especialment quan hi havia l’ombra plantejada per la premsa de Madrid que l’executiu d’Artur Mas estava creant d’amagat una mena de CNI català.

La coincidència del cas CESICAT amb aquestes suposades informacions en el context sobiranista i coincidint amb el fantasma global de l’espionatge del govern de Barack Obama a ciutadans i mandataris de tot el món — inclosos primers ministres i cancellers de països aliats com l’alemanya Angela Merkel — van generar una confusió que malmetia la imatge de l’administració catalana, i donava ales als hacktivistes. La destitució de Flamerich es va produir dies després de l’aparició del cas CESICAT a les xarxes i als mitjans, però fonts del Govern asseguren que el conseller Felip Puig havia demanat el relleu del director general poc després de la seva arribada, procedent d’Interior, al Depatament d’Empresa i Ocupació. L’episodi hauria estat una excusa per deixar-lo caure.

L’ètica és rendible, també a la xarxa

El repte del periodisme és la deontologia i el rigor davant de l’allau digital. Vivim en la sobreinformació, i la credibilitat dels mitjans està amenaçada per la immediatesa — informar en temps real, pendents de Google Analytics i amb un ull posat a les xarxes — , pel desconeixement de molts professionals que no disposen de prou eines ni formació, la pressió dels espectadors, oients i lectors que interactuen, i amb una pedra a la sabata que ara se’n diu periodisme ciutadà. El periodisme, igual que la política, és una cosa massa seriosa com per deixar-la només en mans dels periodistes formals, però alhora és tan seriosa que no podem admetre que tothom fa periodisme, edita un mitjà o garanteix uns mínims de qualitat i professionalitat. No tothom pot fer periodisme, si bé el periodisme és un ofici que sedueix els internautes amb habilitats per a la comunicació.

La deontologia va, avui, més enllà del contingut estrictament periodístic. A la xarxa, hi ha un debat sobre si l’aspecte tècnic de les descàrregues, dels enllaços, de les cites, dels anuncis, dels vídeos que incrustrem, són utilitzats d’una manera adequada i respectuosa amb les condicions d’ús i la propietat intel·lectual, fins i tot si mencionem correctament aquells continguts que són al ciberespai amb unes llicències concretes — creative commons — i sobre els límits entre replicar per donar notorietat mencionant la font o afusellar directament un material. El copia-i-enganxa de textos, àudios, fotografies i vídeos és un dels reptes de la deontologia professional en el món d’Internet.

Avui la ‘d’ de digital i la ‘d’ de deontologia no van prou lligades, i ens trobem en un impàs d’un cert desgavell que, necessàriament, hauria de donar pas a la doble ‘d’. La integració digital en les organitzacions periodístiques i l’aposta per totes les plataformes des d’una única marca de mitjà de comunicació és una de les oportunitats per garantir la mateixa exigència professional i deontològica en tots els canals i suports, ja sigui el tradicional de la premsa, la ràdio i la televisió com el d’Internet, les aplicacions mòbils i les xarxes socials. Aquesta integració digital té, en les organitzacions de certa dimensió, un repte afegit, amb els perfils personals dels treballadors d’un mitjà a les xarxes socials. Hi ha un debat apassionant sobre els límits entre la llibertat d’expressió individual i l’associació que els internautes fan d’un professional amb el seu mitjà o empresa, a les xarxes soci-als. Unes fronteres difícils de marcar per als periodistes més polititzats, més actius amb l’actualitat en un país com el nostre que viu pendent des de fa anys de l’enfrontament amb l’Estat espanyol.

La petjada digital que deixem, el dret a l’oblit i fins a quin punt estem obligats a revisar el contingut publicat temps enrere sense una ordre judicial, pel simple fet que ho demani un afectat o una empresa interposada que s’hi dedica, són nous aspectes deontològics que sorgeixen a la professió i que ens han de posicionar sobre modificar i esborrar rastres digitals que no agraden els seus protagonistes. Resulta interessant pensar fins a quin punt la manipulació ja no és sobre el que succeeix, sobre el que acabem de publicar o vam publicar ahir, sinó sobre la història digital més recent. El revisionisme històric, a l’era de Google, és un exercici permanent de gestió dels continguts difosos i distribuïts per mil i un canals.

L’ètica a la xarxa també és rendible. Catalunya ha estat pionera amb un espai de comunicació molt potent en la proximitat, uns mitjans públics locals, comarcals i d’àmbit nacional de referència, un sector audiovisual tractor d’una indústria, projectes innovadors i capdavanters que la crisi econòmica i el canvi profund en el sector ha obligat a reinventar. Aquesta Internet catalana pionera, amb els primers digitals de l’Estat i les primeres versions electròniques de diaris tradicionals, amb mitjans públics integrats i avançats al seu temps, i unes polítiques en favor del programari lliure i les creative commons, hauria de ser també capaç de fer un pas endavant per trencar una lògica perversa imperant al conjunt de l’Estat i cada cop a més països. Més espectre i més canals coincideixen amb més acomiadaments i un augment del monopoli dels grans grups mediàtics. El pluralisme, en un context de molts petits projectes comunicatius i periodístics emergents, és un dels reptes que tenim plantejat a Europa.

L’autoregulació deontològica, i l’establiment de fórmules que la fomentin i la prestigiïn socialment, és una de les apostes dels mitjans i professionals que observin la saturació pseudoinformativa digital com una oportunitat per reivindicar l’ofici i la qualitat. El gener de 2008, a la primera jornada de la Catosfera a Granollers, vam plantejar la necessitat de fer una mena de codi ètic dels blogs en català. Va ser interpretat com un intent de control, com una autocensura més pròpia dels mitjans antics, i la idea no va prosperar. Han passat els anys, i el boom dels blogs ha donat pas a una proliferació de digitals molts dels quals no disposen de recursos ni de continguts propis de qualitat. Facilitar eines i materials és un pas, però autoimposar-se professionalment el compliment de conductes ètiques també. És inversió en una xarxa que cada cop és més exigent amb periodistes, mitjans i empreses.

L’informe La sociedad de la información 2013, presentat per Telefónica, indica que 18,6 milions de ciutadans de l’Estat espanyol es connecten a Internet i consulten el seu mòbil fins a 150 cops al dia. L’ús d’Internet no només creix, sinó que s’intensifica. Uns 18,6 milions de persones entren a la xarxa cada dia, el 53,8% de la població de l’Estat entre 16 i 74 anys. Un 86% dels joves d’entre 16 i 74 anys, cada dia. El 64,1% d’internautes havien participat a Facebook, Twitter o Tuenti els últims tres mesos, creant un perfil o enviant missatges. El percentatge era del 94,5% entre els ciutadans de 16 a 24 anys. El telèfon regna entre els dispositius mòbis, amb el 63,2%, seguit dels portàtils — ordinadors, ebooks i tauletes — , amb el 31,6%. El 2013 va ser l’any de la irrupció de les tauletes, que superaven en vendes als portàtils. El 24% d’internautes es connectava amb la televisió, un 33% més que l’any anterior. El 2013 passarà a la història com l’any de la popularització dels smartphones, fet que explica el creixement de descàrregues d’aplicacions mòbils, un 115%.

L’ús d’aplicacions com Snapchat, WhatsApp o WeChat va créixer un 203% a nivell mundial, segons Flurry Analytics. Per què més aplicacions? Perquè respecten més la privacitat que les xarxes socials, i els usuaris estan per la comunicació directa i personalitzada. Va a la baixa la tendència a rentrasmetre les nostres vides a Facebook o Twitter. És el que Genís Roca — escollit pel diari El Mundo com un dels 25 espanyols més influents a Internet el 2013 — ha resumit en aquesta frase: “L’època de l’striptease digital ja ha passat.”

Defensa dels mitjans públics

Pocs grups mediàtics controlen grans mercats comunicatius. A Europa, la tendència a l’oligopoli és imparable. La concentració de premsa i mitjans audiovisuals en mans d’unes empreses en poques mans és una paradoxa que ens toca viure al continent. Propietaris de diaris, ràdios i televisions, grups que es fusionen i una concentració que alguns experts equiparen a disminució de la pluralitat i dels marges per a la llibertat. A Catalunya, la influència d’un mercat audiovisual espanyol ha deixat per a la ràdio i la premsa un espai diferenciat, propi, sense entrar a valorar ara l’impacte inqüestionable dels mitjans digitals i les xarxes. El paper dels mitjans públics catalans ha estat, en l’àmbit audiovisual, determinant en la normalització lingüística, la reconstrucció nacional i la cohesió social. Sense una TV3 líder no hi hauria una oferta amb el comandament a la mà gaire diferent d’una comunitat autònoma de la resta de l’Estat. El paper de la televisió i ràdio de la Generalitat ha estat vital aquests anys de restabliment democràtic, i segurament ho haurà de continuar sent en el futur, sense que això impossibiliti l’aparició i en-fortiment de mitjans i ofertes privades sòlides en aquest mercat audiovisual que pateix la fragmentació d’audiències.

Debilitar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) en un context com l’actual, de tens debat sobiranista i divergència de vies — l’Espanya autonòmica i la Catalunya postautonòmica — , s’entreveu com una aposta miop i temerària. Darrere de la frase “que un periodista de TV3 no cobri més que un metge de la sanitat pública” hi ha l’intent legítim de fer sostenible la coporació dels mitjans públics catalans, però no s’hi hauria d’amagar una maniobra per desmantellar una de les estructures d’Estat més envejades per altres nacions sense Estat propi. La caiguda dels ingressos publicitaris i de l’aportació directa de l’administració catalana — percentatges que superen el 50% i 40%, respectivament — ha suposat un cop a l’estabilitat d’un projecte que demana una redefinició per garantir-ne la continuïtat i blindar el futur en un escenari de transició nacional i oasi audiovisual en relació a les emissores d’àmbit estatal.

Internet, i el model multimèdia d’alguns projectes d’èxit els últims anys a Catalunya, haurien de ser font d’inspiració en la redefinició, reforma i racionalització d’alguns recursos del conglomerat de la radiotelevisió pública catalana, sense que això representi canviar el model unilateralment ni el cop de timó per un interès partidista o propòsit electoral. Els mitjans públics heretats del pujolisme són un valor massa preuat com per jugar-hi alegrement o tractar-lo amb una única premissa pressupostària per damunt de la força del retorn que té aquest servei públic. Els 32 euros anuals per català — això costen la ràdio, televisió i portals digitals de la Generalitat — són una inversió tangible, amb un prestigi social sòlid que té l’amenaça de l’intervencionisme polític mal entès.

El conflicte laboral a TV3 i Catalunya Ràdio ha proporcionat episodis durs però alhora estimulants per a la reflexió. El ressò a les xarxes socials, més enllà de l’habilitat dels treballadors i dels seus comitès d’empresa i professionals, indica la sensibilitat existent en determinats àmbits en relació a la salut i futur de la nostra ràdio i televisió, que adopten un paper més rellevant després dels atacs que els governs del PP de les Illes Balears i el País Valencià han perpetrat contra la llengua i els mitjans públics que garantien la presència del català en aquells territoris. Ni l’intent de silenciar ni l’agitació forçada troben a les xarxes socials, en relació a les tensions a la CCMA, un bon mirall. Hi ha preocupació i darrere de l’èxit de piulades i etiquetes hi ha un senyal d’avís per a navegants. Els altres mitjans, sobretot a la xarxa, no hi romandran indiferents. Els ciutadans, tampoc.

En la Catalunya postautonòmica, el rol dels mitjans públics líders — un altre debat serà el dels mitjans públics de proximitat o les duplicitats públiques que mai no competiran per cap lideratge d’audiència i que només responen a lògiques antigues de contrapesos institucionals o partidistes — tindrà tant o més joc que mai des del restabliment de la Generalitat democràtica i la creació de TV3 i Catalunya Ràdio. Ni la tendència global a l’oligopoli ni la reducció del finançament públic ni l’impacte d’Internet ni la fragmentació de les audiències pot ensorrar, o almenys no ho hauria de fer, un artefacte tant valuós com el de la ràdio i televisió d’àmbit català que paguem tots amb els impostos i sobre els quals hi ha d’haver, si es pot, més nivells d’exigència en l’excel·lència professional i els principis exigibles de pluralitat, transparència i vocació de servei públic.

El .cat o el .ct en una Catalunya independent?

El domini .cat ha donat visibilitat i ha concedit a la cultura i llengua catalana gairebé la independència virtual, tal com s’explicava el 2007 al llibre Nació.cat. Des d’aleshores el domini propi ha anat creixent i conquerint àmbits molt transversals del país. El .cat va ser la sortida imaginativa dels catalans que van presentar la candidatura davant d’ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers) després del fracàs del .ct, un domini territorial de dues lletres reservat majoritàriament per als Estats. El procés sobiranista i la possibilitat que Catalunya aconsegueixi l’Estat propi genera un debat raonable entre els entesos i internautes més apassionats amb el domini propi. Què hauria de fer una Catalunya independent, mantenir el .cat o apostar pel .ct?

El mercat dels dominis d’Internet entrarà en una fragmentació a mesura que l’ICANN vagi obrint la porta a les matrícules d’Internet més comercials. Ciutats, marques, organitzacions i particulars podran acabar disposant d’un distintiu propi patrocinat, de tal manera que els dominis tal com els hem entès fins ara canviaran molt. Anem a un escenari atomitzat, que la independència del país afavoriria encara més amb l’obtenció, per defecte, del domini territorial de dues lletres, el .ct equiparable al .es, el .fr o el .it, d’Espanya, França i Itàlia, per posar uns exemples. Els governants, per una banda, i la comunitat d’Internet, per l’altra, tindran un dilema arribat el cas de l’obtenció del .ct, quan ja existirà el .bcn o .barcelona i tants d’altres dominis de ciutats i marques.

El .ct seria el domini oficial, el més formal, segurament el que haurien de fer servir les administracions públiques per homologar-se a nivell institucional com un nou Estat. Però la força i l’èxit assolits fins ara pel .cat, que va molt més enllà del territori i de la qüestió administrativa i formal, fa pensar que difícilment recularia en el mercat de dominis. De fet, cabria pensar que el .cat encara tindria més recorregut en una Catalunya independent per l’increment de multinacionals i marques que fins ara s’han mantingut distants i que, assolit l’Estat propi, acceptarien i usarien el domini català amb una normalitat encara més espantosa que la manifestada fins ara per bona part de les grans companyies d’Internet. D’altra banda, el .cat seguiria tenint sentit com un domini que aplega la comunitat lingüística i cultural catalana al marge de les divisions administratives i de les fronteres convencionals.

La convivència del .cat i del .ct, així com del .bcn i .barcelona quan arribin els dominis de la capital, sembla un escenari molt plausible. Però la Catalunya independent obriria un altre debat que a ulls de l’usuari i l’internauta normal pot semblar elitista o menor, però que entre alguns referents de la Internet catalana comença a sorgir espontàniament. Qui hauria de gestionar el .ct, la Fundació puntCAT o el Govern de l’Estat català? Quin paper hauria de tenir l’administració amb el .ct i amb el .cat? Una de les grandeses de l’obtenció del .cat ha estat la creativitat demostrada pels catalans en tots i cadascun dels passos fins aconseguir el ‘Sí’ d’ICANN al domini lingüístic. Si els catalans hem estat capaços de canviar el passaport (.ct) pel diccionari (.cat), per què no plantejar una gestió del domini resultant del procés d’independència amb una fórmula més del món d’Internet que no pas del món de la vella administració? És a dir, per què no cedir la gestió del .cat, del .ct i dels altres dominis d’àmbit català amb implicació pública en mans d’un únic organisme com el del puntCAT en lloc de dispersar la gestió i els recursos? Si la Fundació puntCAT ha funcionat raonablement fins ara, una opció atrevida però alhora envejable — a ulls d’altres països o comunitats — seria que l’Estat propi no l’afeblís ni la dinamités sinó que enfortís l’organisme gestor, i que aquest es mantingués a l’entorn de la comunitat digital i no en mans directes de l’administració. Un altre debat és el redisseny i la dimensió que hauria de tenir la Fundació puntCAT, formada per entitats representatives de la societat catalana.

Notes

• 2. L’article d’opinió d’Abel Caldera a L’accent — ”Periòdic Popular dels Països Catalans” — es titulava Fernández Díaz, el fill del repressor i va tenir força ressò a les xarxes socials entre els usuaris independentistes.
• 3. David Román va publicar, l’1 de gener de 2014, l’article Catalan TV Network Reflects Separatist Fervor.
• 4. L’entrada Afer Galinsoga, a la Viquipèdia, detalla aquest episodi. Jordi Pujol va ser un dels joves catòlics que va participar de la campanya contra el polèmic director de La Vanguardia, que en temps de guerra havia signat l’article Delenda est Cataluña — Catalunya ha de ser destruïda, anihilada — i que, curiosament, va ser substituït en el Consell de Ministres el 5 de febrer de 1960 per Manuel Aznar, avi de qui seria el primer president espanyol del PP, José María Aznar.
• 5. Piulada de @Caragirat amb un gràfic dels seguidors perduts per @LaVanguardiaCAT en dos dies. Menys d’un miler. La tendència sempre és a l’alça quan no hi ha campanyes de boicot.
• 6. Piulada de Vicent Partal del 24 de gener de 2014: “Dades contundents: segons l’OJD La Vanguardia ha perdut el 21,3% de les seues vendes el darrer any”.
• 7. El web keepcalmandspeakcatalan.com permet descarregar-se el cartell, fons de pantalla i imatges per als perfils a les diferents xarxes socials. També ofereix una botiga en línia amb productes amb aquesta imatge com samarretes i bambes.
• 8. Tuit de @jmtresserras del 3 de gener de 2014 a les 15.15.
• 9. Albert Cuesta va recollir els tuits esborrats de @Pere_Navarro. En primera posició apareix la polèmica piulada que va incendiar la xarxa la nit de l’entrevista del president Artur Mas a TV3, el 16 de desembre de 2013.
• 10. Piulada de @DavidMartinB del 7 de gener de 2014 a les 21.47.
• 11. Piulada de @salvagarcia del 17 de gener de 2014 a les 22.13.
• 12. Tuit d’@EduardVoltas del 18 de gener de 2014 a les 23.01.
• 13. El president de l’Associació Catalana de Municipis, Miquel Buch, va cloure l’assemblea general de Localret de 2013, el 23 de novembre a Barcelona, afirmant que les TIC haurien de servir per “combatre la desafecció política”. “Cal que aprofitem les tecnologies per connectar abans de 2015 tots els ajuntaments i que esdevinguin uns edificis transparents on el ciutadà es vegi reflectit”, va afirmar Buch.

[Capítol #Reptes (2014) del llibre Sobirania.cat, de Saül Gordillo, publicat el juny del 2014. Pàgines 151–162.]

Pròleg d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras: Comunicació, revolta democràtica i canvi d’època
Introducció: Deu anys de la revolta política catalana a Internet
Capítol 1: De l’11-M a la fi de l’oasi català (2004–2005)
Capítol 2: Reivindicació sobiranista amb blogs, agregadors, confidencials i viquipedistes (2006–2008)
Capítol 3: Consultes sobiranistes, internacionalització i l’aparició de nous partits i mitjans (2009–2010)
Capítol 4: Del #novullpagar al ressò global de la Via Catalana passant pels fakes (2011–2013)
Capítol 5: Reptes (2014)
Capítol 6: Els 200 noms de la Internet catalana
Epíleg de Genís Roca: Això no va de likes